W Barcelona: La gran vela que va minvar

Tercer capítol de la sèrie hotels amb història i històries d’hotels. En aquesta ocasió, el protagonista és un establiment contemporani. Va obrir les portes el 2009, tot i que la seva presència és tan imponent que sembla que sempre hi hagi estat. Es veu des del mar. Es veu des de molts punts de la ciutat… i es retalla sobretot des de les altures: la seva forma es pot distingir des del Tibidabo, la serra de Collserola o els barris alts. Des que va començar a créixer, va formar part de l’skyline de la ciutat: el real i el que es dibuixa.

Hi ha una història que cada vegada es recorda menys: aquesta vela que indica als navegants on és la bocana nord del port i als banyistes o passejants on comencen o acaben les platges de Barcelona, havia de ser una vela gegant, l’edifici més alt de la ciutat… tot i que al final la vela va minvar.

Un somni de 180 metres

Ricardo Bofill ja ho tenia al cap molts anys abans de començar a treballar en el projecte: un gratacel al costat del port. Un far modern per a la Barcelona postolímpica. El projecte va dormir durant anys per friccions contínues amb l’Ajuntament. La construcció era gran, vistosa i de 180 metres, més alta que les torres del Port Olímpic: Mapfre i Hotel Arts. L’empresa Nova Bocana Barcelona SA es va posar a treballar sobre terrenys guanyats al mar gràcies al gran projecte d’ampliació i modernització del port, que incloïa una nova entrada i sortida a mar obert.

Inicialment es van pressupostar 156,9 milions d’euros. El 2009, la xifra va arribar a 260 i es va acordar que l’espai s’explotava en règim de concessió de 35 anys des del 2010, prorrogable a 50. L’hotel vela té vida per a dècades. El fundador del Taller d’Arquitectura el 1963 va definir l’edifici com “una vela inflada pel vent”. Va confessar també que l’inspiraven el Mediterrani, Andalusia i el Sàhara. L’edifici significava també certa revenja personal de Bofill després d’anys de menyspreu institucional barceloní.

Retallades, lleis i bronca veïnal

Josep Antoni Acebillo, com a arquitecte municipal als anys 90 i principis dels 2000, va ser el responsable directe de rebaixar l’alçada del projecte de la vela. En el disseny original de Bofill es plantejava un gratacel canònic, tot i que Acebillo i l’Ajuntament el van limitar a 100 metres per protegir l’horitzó urbà, les rutes aèries de l’aeroport del Prat —les terminals del qual són obra del taller de Bofill, per cert— i l’equilibri visual de la costa.

I parlant del lloc on el mar toca la terra, la llei de Costes del 2004 va obligar a retrocedir el projecte 20 metres des de l’aigua. El 2006 va arribar el disseny final: 88 metres d’estructura damunt un moll d’11 sobre el Mediterrani, cosa que sumava un total de 99 metres d’alçada. La silueta de la vela pura es va eixamplar finalment per la base, afegint-s’hi un cub per a zones comunes i 120 habitacions.

Des del 2007, amb l’estructura ja a la vista, molts veïns de la Barceloneta es van organitzar i van reivindicar que l’obra no tirés endavant. S’hi van unir les protestes de pescadors, surfistes i els nudistes de la platja oficiosament naturista de la zona davant del Club Natació Barcelona. La queixa va ser comuna: “El Vela alterava corrents, vents i bloquejava la vista”, van reivindicar, mentre les obres van seguir el seu camí.

Pilones al mar i vidre que xiula

Entre el 2006 i el 2009 l’hotel va agafar forma: 42.000 metres quadrats construïts, 1.000 tones d’acer, pilones de més de 40 metres ancorades al fons marí, vidre corb que canviava amb la llum i xiulava amb el vent de llevant. Va sorprendre la velocitat amb què es va aixecar l’estructura. Va ser mitjançant el mètode Fast Track, dirigit per José María Rocías.

Amb tot llest i la crisi del 2008 en el seu apogeu, l’1 d’octubre del 2009 la vela de Barcelona va obrir amb una marca poc coneguda aleshores, W Barcelona, primer hotel de Starwood (avui Marriott) a l’Europa occidental. Eva Ziegler, directora global de la marca, va tallar la cinta inaugural amb Jordi William Carnes, llavors tinent d’alcalde d’Hisenda i Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Barcelona.

Per animar la inauguració de l’establiment i apel·lar a la ciutat que l’acollia, es va repetir un mantra a l’acte: “Barcelona és moda, disseny i arquitectura; el W serà la seva nova icona”. Tot i l’ombra de la crisi, l’hotel va arrencar amb una ocupació mitjana inicial del 80% i el seu primer ple al 100% va ser en els seus primers dies, coincidint amb la celebració de la Red Bull Air Race, l’esdeveniment aeri recordat davant la costa de la ciutat.

L’hotel es va estrenar a tot drap: 473 habitacions, amb 406 estàndard de 40 metres quadrats amb vistes al mar i 67 suites, inclosa l’Extreme WOW de 200 metres quadrats i un preu per nit que també va associat a aquest wow. Un concepte que avui sembla obvi, però que la marca W porta en el seu ADN: el Wow i el Whatever/Whenever (el que sigui, quan sigui) que prometen als seus hostes que també gaudeixen d’una oferta gastronòmica i d’oci de les més variades, tot i que com que aquest text és històric i no promocional, ho deixem aquí, afegint que l’hotel és un lloc aspiracional per a persones de tot el món.

Famosos i discreció

Un dels aspectes curiosos de l’hotel és que el denominador comú dels seus hostes és el show off, mostrar i lluir que hi són. Tanmateix, són comptades les celebritats de les quals se sap del cert que s’hi han allotjat. De la mateixa manera que l’hotel està obert al lluïment, respecta sense embuts la intimitat dels seus hostes il·lustres que solen fer servir les suites més privilegiades.

Clients més que confirmats han estat la cantant Shakira com a hoste habitual, i Arnold Schwarzenegger, que va deixar un record gratíssim a la casa amb el seu bon humor i entrenaments. També es parla de les visites d’altres il·lustres dames com Madonna o Lady Gaga, tot i que l’hotel és pura discreció quan es tracta de perfils de renom mundial.

I tot i que al final no va ser l’hotel i edifici més alt de Barcelona, el W és possiblement un dels hotels més visibles de la ciutat. Tot i que va obrir les portes fa només 16 anys, fa la sensació que aquesta vela sempre ha estat part de la ciutat.