La Walt Disney de Barcelona

Una exposició a la seu del districte de Gràcia i la inauguració d’un espai al parc de la Creueta del Coll amb el seu nom són els últims i tardans reconeixements a Pepita Pardell, pionera del cinema d’animació a Espanya, que, tot i això, va patir durant dècades la invisibilitat professional a causa de les polítiques franquistes que reservaven a la dona un paper de submissió en una societat patriarcal. Pepita va viure, fins a la seva mort l’any 2019, a 91 anys, per al cinema d’animació, participant en tots els grans projectes i fent història. Una de les seves nebodes, la periodista Marta Pardell, lluita per recuperar i mantenir el llegat de qui es pot considerar sense cap exageració la Walt Disney de Barcelona.

Encara molt jove, Pepita va destacar per la qualitat dels dibuixos. La vocació artística la portava als gens. El seu avi era un forjador artístic que havia treballat per a Antoni Gaudí a la Sagrada Família, i els seus pares tenien igualment dots per a la pintura i el cant. Per això, van detectar molt aviat el talent de la filla per al dibuix. El seu primer mentor va ser el pintor i veí Antoni Comerma. Va descobrir el món de l’animació quan la van portar a veure Blancanieves, la històrica pel·lícula de dibuixos animats de Walt Disney, que va ser estrenada el 1941 a Barcelona. Tenia 13 anys i la seva obsessió a partir de llavors va ser que els seus dibuixos es moguessin. 

Els seus primers passos professionals es van produir amb només 16 anys, quan la seva mare va saber que un estudi que s’havia instal·lat al seu barri, el Coll-Vallcarca, buscava dibuixants per integrar-los a l’equip de producció de la primera pel·lícula d’animació espanyola, Garbancito de la Mancha, que, a més, va ser la primera producció europea a emprar el color mitjançant la tècnica de l’acetat. A la prova van acudir 150 aspirants, entre ells, la Pepita. Consistia a fer un dibuix sobre una planxa de cel·lofana. No la va superar perquè no estava familiaritzada amb els materials, però va aconseguir convèncer els responsables dels estudis perquè li encarreguessin feines al seu abast mentre aprenia.

Així va ser com va començar pintant fons. L’esmentada tècnica de l’acetat consistia a superposar làmines transparents retroil·luminades. Als estudis Balet i Blay es va utilitzar abans que es fes en països com França, Regne Unit i Itàlia, on no es va implantar fins als anys 50. 

El 1948, va participar també en la segona producció després de Garbancito. Es tractava d’Alegres vacaciones, i el 1952 ho va fer amb la tercera, Sueños de Tay-Pi, que va resultar ser un fracàs comercial i va provocar el tancament dels estudis i l’inici de la crisi de l’animació a Espanya. Aquesta situació va obligar Pepita Pardell a dedicar-se al còmic il·lustrant historietes romàntiques per a revistes adreçades al públic femení, com Azucena, Mis cuentos, Graciela i Güendolina, entre d’altres. Va decidir signar-les amb el pseudònim Maite. 

No és fins a la dècada del 1960 que Pepita va tornar a l’animació. Ho va fer als estudis Buch-Sanjuán, especialitzats en publicitat. Els espots, realitzats mitjançant l’animació, van captivar l’artista i va produir-ne nombrosos, fins que els estudis van tancar el 1964. Gairebé immediatament va aconseguir feina a Publivisión, on la van nomenar animadora en cap. Però els empleats de l’estudi no portaven bé que els manés una dona. El talent estava aleshores socialment reservat als homes. Va arribar un moment en què la situació es va fer insuportable i Pepita va decidir anar-se’n el 1972. 

Una altra vegada va ser reclamada, en aquesta ocasió pel prestigiós animador i productor nord-americà Robert Balser, que s’havia instal·lat a Espanya i que, entre les seves fites professionals, figurava haver estat director d’animació de la pel·lícula Yellow Submarine el 1968, protagonitzada per uns Beatles de dibuixos animats. Amb Balser, va treballar principalment en projectes internacionals. L’any 1975, va realitzar el que és considerat el projecte més important de la seva carrera, el curtmetratge d’animació La doncella guerrera. 

Anys més tard, va treballar per al dibuixant Jordi Amorós, amb qui va tornar, a la dècada dels 80, a la publicitat. Entre altres, va participar en la campanya Si da, no da, de prevenció de la sida, i va treballar per a la sèrie de Televisió Espanyola Mofli el último koala. Finalment, va participar en la producció de Despertaferro, el primer llargmetratge d’animació en català. Es va jubilar el 1993, coincidint amb el moment de la incorporació dels ordinadors a l’animació. 

La invisibilitat de què va ser víctima per ser dona en un món d’homes va fer que el reconeixement no li arribés fins als 87 anys. L’any 2016, se li va concedir el premi Trajectòria a la Mostra de Cinema d’Animació de Catalunya. També va ser reconeguda per l’Acadèmia del Cinema Català, amb un premi Gaudí honorífic. Pepita Pardell hauria fet 100 anys el 2028. Des del passat dissabte 13 de desembre, una plaça del parc de la Creueta del Coll porta el seu nom i un mural la recorda. Tot massa tard, però més que merescut per la Walt Disney catalana.