Un Watusi ambiciós puja a l’escenari a aquells que van tractar com a figurants

Un bon dia, el dramaturg Iván Morales es va topar amb una missa evangèlica. Estava dirigint La partida d’escacs de Stefan Zweig al Romea. Els diumenges havien de fer-la més tard perquè el teatre estava ocupat en el seu horari habitual. Un dia, va arribar abans i va veure la platea plena de gom a gom. Sonaven guitarres elèctriques com si fos un concert, amb el públic completament entregat, vibrant, molt més animat que el que assistia a la seva funció. “Em va fer molta enveja, ells sí que omplien el teatre”, explica. Va ser aquesta l’espurna que va trobar per encarar la mastodòntica adaptació de El día del Watusi (Anagrama), l’aclamada novel·la sobre la Barcelona dels sense nom de la transició de Francisco Casavella. Un títol de referència per a “tots aquells a qui els faltava una novel·la generacional que els expliqués d’on venia la seva ciutat”, que ha fet néixer grans watusians com Enrique Vila-Matas o Carlos Zanón, tots ells, amb cada 15 d’agost marcat en vermell al calendari.

Així que Morales va voler convertir la complicada funció en gairebé un acte religiós, com totes aquelles misses que va començar a freqüentar des que va veure la primera al Romea, assistint com infiltrat, encara que ningú li va dir res perquè “és la casa de Déu”. En el seu cas, la Bíblia va ser substituïda per la novel·la de Casavella, amb un exemplar passejant-se per l’escenari del Lliure de Gràcia durant les gairebé quatre hores que dura l’obra. No és un altre que el que ha acompanyat a Morales durant els sis anys que ha dedicat a aixecar el projecte, completament toquejat i marcat com es pot veure des del seient, passant per les diferents mans d’un elenc coral format per Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez. Menció especial per a Enric Auquer i Guillem Balart en el primer acte, on Auquer mostra una de les seves moltes cares, com ja ha fet a títols tan diferents com Vida perfecta i El mestre que va prometre la mar. També per al maquiavèl·lic Xavi Saéz del segon acte i la intensa i decisiva Raquel Ferri del tercer.

Al dramaturg el va atrapar la història de Fernando Atienza, un xaval que creix i subsisteix entre quinquis a les barraques de Montjuïc, desterrat amb la promesa de l’ascens social dels antics dirigents franquistes que van haver de trobar noves màscares per continuar manant, un engany com qualsevol altre de la ciutat preolímpica, sustituït per la frustració col·lectiva dels somnis de revista. “Quan vaig arribar a El día del Watusi se’m va acabar contagiant l’ambició del Francis de voler articular el relat d’una Barcelona que no s’havia gairebé representat, la d’aquells que no havien pogut escriure la història, però havien format part d’ella, encara que se’ls hagués tractat com a figurants, mai com a protagonistes”, recorda Morales, qui havia descobert a l’autor amb El secreto de las fiestas (Anagrama) i, quan era actor, llegint alguns dels seus guions a càstings on es va presentar.

Com un acte de militància per “fer el relat col·lectiu més divers”, el director va començar el llarg camí de portar una novel·la de gairebé 900 pàgines a l’escenari i ser el primer a fer-ho. La meitat del temps el va destinar a l’adaptació, perdent la por de trair a Casavella per poder construir un text teatral, fusionant aquells personatges que ho permetien, descartant allò que no era necessari, així com llegint el text amb els actors, especialment amb el protagonista, Enric Auquer, i allargant els assajos per acabar de polir-ho tot. A més, la música en directe es converteix en una peça fonamental per fer que flueixi millor el text, recordant a aquella pastora que Morales va escoltar una vegada que deia “aquí venim a resar amb les mans, els peus, el cap i tot el cos” i volent fer que els espectadors ballessin mentalment encara que estiguessin asseguts. Per a això, alguns actors han après a tocar instruments, com Cusí el teclat i Climent el calaix.

Tot “per evitar fer una obra de dos dies” que s’ha acabat quedant en les gairebé quatre hores, amb dues pauses incloses, una cosa poc habitual a la cartellera que inquieta els espectadors quan s’asseuen per primera vegada a les seves butaques, pensant si aguantaran tanta estona, calculant si tindran temps per anar al lavabo, prendre alguna cosa o sortir a airejar-se, però que acaben mimetitzant-se amb l’elenc, pot ser perquè no els hi queda cap altra opció, però, això sí, després els hi acaben quedant forces per aixecar-se i aplaudir. “Hi ha un punt de bogeria”, reconeix Morales, sabent que això ha implicat ser molt exigent als assajos, mesurant cada paraula i moviment, pensant també que els actors havien d’aguantar dempeus molta estona.

Ara que queden pocs dies per a veure El día del Watusi, fins al diumenge 5 de maig, Morales no sap si se n’aniran de gira o repetiran la pròxima temporada, tenint en compte que van esgotar totes les entrades abans que pugés el teló per primera vegada. “Si trobem una manera fàcil de fer-ho, jo estaré encantat”, remarca el director, qui ja està satisfet per “haver caçat la balena blanca” i haver arribat fins on han arribat, trobant-se amb moltes dificultats i reticències al llarg dels anys que va batallar per tirar endavant l’adaptació. El que sí que contempla amb més facilitat és convertir-la en una sèrie, sent el món audiovisual un camp que ja ha tocat com a guionista a Heavies tendres de Juanjo Sáez.