Madrid DF no és només el títol d’un llibre: és una provocació, una tesi urbanística i un mirall col·locat davant de Barcelona. Fernando Caballero, el seu autor, ha aconseguit obrir un debat sobre el paper de Madrid i, de pas, reactivar les eternes comparacions amb Barcelona.
Caballero explica per què creu que l’únic gran relat sobre Madrid el va escriure Pasqual Maragall des de Barcelona, i per què era hora de contestar-ho.
— Per què creus que el teu llibre ha suscitat tanta controvèrsia, especialment a Barcelona?
— Per la portada i el subtítol, sens dubte. A la faixa hi diu: “Per què Madrid ha de consolidar-se com la gran ciutat del sud d’Europa?”, i a la contraportada parlo de superar els 10 milions d’habitants i de convertir-se en una metròpolis poderosa. Amb l’editorial, vam anar una mica macarres, i això ha tingut dos efectes: molt d’impacte i, alhora, generar rebuig per quedar-se en el titular sense anar al fons.
— Què significa realment Madrid DF?
— És una etiqueta ambigua. Per a alguns, és el centre que ho absorbeix tot; per a altres, un símbol de centralisme polític i econòmic. Però aquesta ambivalència és la que jo volia explorar. No defenso que Madrid sigui un aspirador de recursos. El que proposo és pensar una ciutat connectada, oberta i amb capacitat de créixer.
— En el llibre defenses que Madrid ha recuperat la seva essència. A què et refereixes?
— Madrid va ser, durant segles, una ciutat amb vocació global: administrava un imperi. No generava: administrava. Però això es va apagar. Amb la globalització, Internet i les infraestructures, aquesta essència ha tornat. Ara té terreny per créixer, infraestructures que la connecten i una dinàmica metropolitana oberta, a diferència de Barcelona, que és una ciutat acabada urbanísticament.
“Madrid necessita que Barcelona funcioni, i viceversa”
— En el llibre esmentes molt Barcelona, cites a Maragall, Tremosa, Bel… Per què aquest mirall constant?
— Perquè l’únic gran relat sobre Madrid l’havia escrit Maragall des de Barcelona. El seu article Madrid se va va ser corrosiu i intel·ligent. Però era un relat cínic, victimista, que servia per construir un discurs a Catalunya. La meva intenció era respondre a aquest relat i posar-lo en context.
— No creus que ara Madrid està fent aquest relat victimista que critiques?
— Podria semblar-ho, però la meva intenció no és aquesta. En el llibre explico com Madrid ha aprofitat la seva connectivitat —infraestructures, AVE, aeroport— per créixer. El que critico és que moltes de les acusacions contra Madrid arriben tard: per exemple, l’AVE va ser veritablement radial des del 2004, i fins llavors Barcelona tenia avantatge. I encara avui, el Prat continua sent millor aeroport que Barajas en molts aspectes.
— Madrid i Barcelona han de competir o col·laborar?
— Ambdues. Són sistemes que es complementen molt bé: tenen redundàncies, estils diferents, i això és positiu. Un sistema metropolità nacional amb dos grans pols en sinergia pot ser molt potent. Com deia: si Taylor Swift pot fer un concert el divendres a Madrid i el dissabte a Barcelona, hi guanyem tots.
— I quin relat pot construir Barcelona avui per ser rellevant més enllà del seu entorn immediat?
— Aquest és el seu gran repte. Barcelona ha de preguntar-se què ha d’oferir-li a Saragossa, a València, a Palma. Perquè durant molt de temps, el sistema Barcelona va ser tancat, centrat en sí mateix, gairebé autoreferencial. Si no aporta valor més enllà, només se serveix a ella mateixa. I això s’ha esgotat. El seu model industrial, tancat i protegit, va morir amb la globalització. Ara necessita redefinir-se.
“Més enllà de la rivalitat simbòlica, el veritable repte és el que cada ciutat pot aportar al seu entorn”
— Barcelona ha estat un sistema tancat? Des del modernisme als Jocs Olímpics indiquen justament el contrari, no?
— Ha tingut elits obertes, sí. Grans esdeveniments, empreses internacionals, modernisme. És cert. Però el seu sistema socioeconòmic ha funcionat moltes vegades en clau d’asimetria: per a mi, tot; per a tu, el que es pugui. I això, en temps d’obertura global, ja no funciona.
— Llavors, com resumiries la relació entre Madrid i Barcelona avui?
— Com la del Reial Madrid i el Barça: competeixen, sí, però es necessiten. Madrid necessita que Barcelona funcioni, i viceversa. Però més enllà d’aquesta rivalitat simbòlica, el veritable repte és el que cada ciutat pot aportar al seu entorn. Madrid ha de ser interessant per a la resta del país. I Barcelona, també.
“El que és important és créixer sent útil per als altres”
— Dius que Madrid no ha de repetir els errors de Barcelona. A què et refereixes?
— Barcelona va actuar durant un segle i mig com una metròpoli extractiva de la resta de l’Estat. Això va funcionar mentre el mercat era captiu. Però aquest sistema ja no existeix. I no és Madrid la que ha d’aspirar a convertir-se ara en aquesta aspiradora del país. Cal créixer amb una lògica diferent, oberta, col·laborativa.
— Jo diria que fa temps que ja ho practica no?
— Madrid està començant a construir un sistema urbà complex: classe creativa, societat civil, ecosistema econòmic independent del poder polític. Sembla lògic, però no existia. Però si no es vigila, pot acabar sent un sistema tancat. El que és important és créixer sent útil per als altres.
