“He treballat i segueixo treballant dur per posar paraules a allò que hi ha al meu cap. Per arribar a tots aquells llocs estètics i conceptuals als quals vull arribar”. Després d’una tapa d’ensaladilla russa acompanyada d’una cervesa, Paulina Flores ataca amb un vi –“una garnatxa fresqueta”, demana– i es recolza a la barra mentre es deixa abrigallar per les notes del Godspeed de Frank Ocean. “I és una cosa que em continua fascinant –prossegueix–: aquesta capacitat que tenen les idees d’acabar convertint-se en paraules i frases, i adquirint noves dimensions i significats”. Xarrupa un glop i afegeix, amb un mig somriure: “Encara que aquests no sempre són positius”.
El primer record relacionat amb el fet d’escriure d’aquesta millennial xilena establerta a Barcelona, és el d’estar bastonejant, quan era petita, la màquina d’escriure del seu pare. “Per a mi, llegir i escriure representava l’accés a un món de secrets que desitjava revelar”, rememora. En la seva adolescència es creua amb Camus, Orwell, Kafka, i descobreix que escriure és despullar l’ànima i que els poemes que li dedica a un noi estimat posen la seva fragilitat a l’abast dels ulls del món.
Però llegir i escriure també és evadir. També és posar rumb cap a altres mons que són millors que aquest. “A casa meva no hi havia massa llibres, vinc d’una família de classe molt treballadora. De petits, els meus avis no tenien ni electricitat, per això quan vaig començar a freqüentar la biblioteca del meu barri es van obrir davant meu una immensitat de mons”. Quan va entrar en la universitat per estudiar-hi Literatura, va tocar el cel.
“Em vaig foguejar en aquesta etapa escrivint relats i contes, envoltada d’amics que escrivien i que vivien aquest fet amb una intensitat i una disciplina increïbles”. En explicar-ho, encara brilla l’admiració en la seva mirada. Va arribar el primer de molts premis que anava a collir: “Gràcies a un relat que vaig escriure sobre un pres vaig guanyar un ordinador”. I va seguir aquesta recerca implacable, severa, obsessiva d’una veu pròpia que li permetés arribar a tots aquells llocs que se li creuaven pel cap.
Vergonyes, decepcions i amenaces de mort
El 2015, Paulina Flores va publicar el seu primer llibre, Qué vergüenza, una col·lecció de nou relats que va sortir per a l’editorial xilena Hueders i que, l’any següent, va saltar l’oceà de la mà de Seix Barral. L’èxit va ser immediat i el volum va guanyar diversos premis –entre ells, el Roberto Bolaño–, vàries traduccions i l’aplaudiment de públic i crítica.
Era hora de fer un pas més i, mentre l’escriptora planificava la seva sortida de Xile, empesa per una necessitat de veure món i de viure en altres contextos i llocs, es va embardissar en l’escriptura de la seva novel·la de debut. “Vaig estar cinc anys per escriure Isla decepción, que ja va sortir quan m’havia mudat a Espanya després d’aconseguir una beca per al màster en Creació Literària de la Pompeu Fabra”. Aquell llibre naixia d’una realitat molt dolorosa: “La dels nombrosos mariners asiàtics que es llancen a l’aigua en passar per l’estret de Magallanes i albirar la Punta Arenas, per fugir de situacions d’esclavitud a bord d’aquells vaixells”.
Després de la novel·la, Paulina va ser seleccionada per Granta com una de les vint-i-cinc millors narradores en castellà menors de 35 anys, però la recerca continuava. “Segueixo afinant la meva tècnica i refinant la meva oïda i crec que amb la meva nova novel·la m’he acostat més a aquests llocs als quals vull arribar”, explica en relació a La próxima vez que te vea, te mato (Anagrama), novel·la generacional i de profunda empremta barcelonina amb la qual l’autora sembla sentir-se més a gust, “gràcies a una llibertat narrativa que m’ha permès jugar a subvertir gèneres i ser més generosa amb mi mateixa a l’hora de buscar la meva veu”.
Rítmic, de carrer, llatí, emocional i obsessiu, el relat ja va per la seva cinquena edició, s’està traduint a diversos idiomes i anticipa una futura obra “en la qual ja estic treballant i que serà –avisa– més melancòlica”, amb notes més blaves.
Encant vampíric i ànima contracultural
L’escriptora va arribar a Barcelona quan va acabar la pandèmia, i es va trobar “una ciutat sense turistes, preciosa, de la que es podia gaudir a fons el seu encant vampíric i la seva ànima contracultural, i davant la mar tèbia i agradable de la qual em vaig venir a presentar com a nouvinguda”.
Aquell enamorament ja va passar, potser per la massificació turística o potser “per la situació residencial resultat d’aquesta estafa anomenada negoci immobiliari”, però aquí segueix, encara fascinada per aspectes “com el fet que Barcelona estigui corpresa pels llibres i la lectura, perquè aquesta és sens dubte una ciutat perfecta per a escriure-hi i per a llegir-hi”, reflexiona liquidant la seva copa de vi.
— També és una ciutat perfecta per estar a peu de barra, de xerrameca, fins a les tantes.
Paulina Flores reflexiona uns instants. Les notes del bolero Copa de vino, de Javier Solís ressonen en l’ambient. El Bar s’anima. La parroquiana somriu.
— Crec que en prendré una altra —anuncia, deixant-se abraçar per una nit barcelonina a molts dels racons de la qual està cridada a arribar a través de les paraules.
