Sánchez Piñol viatja a l’Antiga Roma per lluitar contra nous monstres

Per primera vegada, Albert Sánchez Piñol s’ha entristit quan ha acabat d’escriure el seu últim llibre, Pregària a Prosèrpina, publicat per La Campana, en castellà a Alfaguara. Ja per la setena novel·la, l’autor s’ho ha passat molt bé construint-la, sentint que havia tornat a fer una bretolada i havia de sortir corrent, i espera el mateix per als seus lectors, a qui anima a submergir-se en una realitat paral·lela habitada per romans, esclaus i monstres, però no només això.

Si fa un any tractava a El monstre de Santa Elena la relació, gens equilibrada, entre el poder i la cultura revivint a Napoléo, aquesta vegada ha posat el focus en el canvi i la resistència que provoca. S’ha ambientat a l’Antiga Roma, una època que el fascina, malgrat ser conscient que era una societat “terriblement injusta i precària”, sustentada en l’esclavitud i podrida de corrupció.

L’autor barceloní es posa aquesta vegada en la pell del fill de Ciceró, un jove Marc Tul·li que ha d’anar fins a l’Àfrica per trobar una horrible bèstia que anuncia la fi d’un imperi. Com si fos una clàssica novel·la d’aventures, marxarà d’expedició acompanyat d’uns peculiars personatges, entre ells esclaus que no li importen gaire, i el grup s’anirà engrossint a mesura que s’acostin al seu destí.

“La naturalesa és essencialment conservadora. La gent no canvia si no es veu obligada a fer-ho”, explica l’escriptor, interessat en com ens resistim, fins i tot quan és inevitable, com creu que s’evidencia amb la passivitat actual davant l’emergència climàtica. Conscient que els seus personatges s’anaven a mostrar també reticents a evolucionar, Sánchez Piñol els posa entre l’espasa i la paret, fent emergir de les profunditats una criatura encara pitjor d’aquella que esperaven, anomenada tectó, horroritzant-los quan veuen que no només n’hi ha una.

“Fa dècades que treballo amb els tectons. Els conec perfectament. Són la pitjor part de nosaltres mateixos”, reflexiona el també antropòleg, formació que l’ajuda a perfilar una societat paral·lela als romans que porta l’individualisme al límit, sense escrúpols i preparada per a la invasió. No és la primera vegada que apareixen monstres com els tectons, sempre amb diferents formes, ja sigui a La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005), Fungus (2018) o El monstre de Santa Elena.

L’única sortida implica canviar, per la qual cosa Sánchez Piñol prepara a Marc Tul·li —i als lectors— fent-li veure allò que els hi passa a tots els que no canvien, portant-lo a veure l’antiga Cartago, exterminada per l’exèrcit romà més sanguinari. Però per evolucionar hauran de renunciar a la seva essència, permetent-se una petita trampa històrica.

“Estem fent ficció, agafo l’Antiga Roma com a escenari”, recorda l’escriptor, sentint-se una mica sol entre els seus companys, que creu que estan massa obsessionats amb la literatura del jo. “Quan érem joves, el llibre era una porta a un món tridimensional. Ara, l’autor és el protagonista disfressat, un monument al jo i la vanitat”, lamenta. És per això que ell mai escriurà les seves memòries i seguirà, com cada any, sense anar a Sant Jordi, “prefereixo estar darrere del llibre i no davant”. Tot i ser un dels autors catalans més venuts, li agrada dedicar aquest dia a escriure a casa, intentant fer fàcil allò que és difícil: posar a l’abast de tothom ficcions riques, amb moltes capes i sense deixar-se cap truc narratiu.