Alexandre Escrivà: La crida de les lletres

“Des de la pandèmia escric gairebé cada dia de la meva vida”. L’escriptor i músic Alexandre Escrivà somriu, assegut a la terrassa del Bar, deixant-se acariciar pel sol i la brisa primaveral. “Fins llavors, havia estat un hobby, una cosa que em cridava des de petit, però, quan fa cinc anys tot es va paralitzar i els meus projectes musicals es van quedar parats, per fi m’hi vaig posar a fons i vaig aconseguir acabar el meu primer manuscrit”.

Per a aquest clarinetista de carrera que, primer de tot, es defineix com “algú que procura ser una bona persona”, aquella interrupció de la vida, a la qual les circumstàncies van abocar a tothom l’any 2020, va ser providencial per a donar espai a la seva passió per l’escriptura. És en aquest terreny en el qual confessa sentir-se “molt més lliure a escala creativa respecte a la música, que, de totes maneres, també estimo”, explica davant una fumejant tassa de cafè amb llet i una torrada amb tomàquet acabades de servir. Bon profit.

Va començar en la música amb vuit anys, al seu poble, Tavernes de la Valldigna, que, com a bon municipi valencià, tenia una tradició musical de profund arrelament. “Vaig triar el clarinet perquè era l’instrument que tocava el meu cosí, Toni, que llavors també era músic”, explica el parroquià, que té com a grans referents per a l’instrument al seu mestre, Vicent Alberola, al francès Nicolas Baldeyrou o a l’italià Alessandro Carbonare.

Eclèctic en els seus gustos, que inclouen des de Mahler, Ravel o Debussy, fins al seu admirat Pablo Alborán, des d’un principi va tenir clar que, encara que la vida del músic implica un moviment constant, “no volia viure fora d’Espanya”. I amb aquest esperit va recalar a Barcelona en 2022. “Vaig fer oposicions i, des de llavors, col·laboro amb l’Orquestra Municipal de la ciutat”. Això li permet viatjar, però tornar sempre al seu lloc d’origen. A la llar.

Califòrnia i Nova York des de la distància

Després d’aquell primer manuscrit completat després de donar resposta a la crida de les lletres, Alexandre Escrivà es va posar a treballar en la seva següent obra, El último caso de William Parker, que, com a resultat d’una sèrie d’afortunades caramboles, va veure la llum fa dos anys. Per a poder escriure aquell debut, que seguia els passos d’un assassí en sèrie sobrenomenat ‘El Botxí’ als carrers de San Francisco, l‘autor va establir contacte amb policies californians que el van ajudar i assessorar perquè el relat tingués la màxima versemblança i aconseguís traslladar al lector al lloc dels fets narrats.

Semblant ha estat el procés per a escriure la seva següent novel·la, El misterio Hannah Larson (Alfaguara), que acaba de sortir al mercat i per a la qual “vaig aconseguir rebre assessorament per part d’un fiscal de Nova York, que és on s’ambienta l’obra”. La història d’un antic crim, capaç d’esquitxar alguns dels paladins de la flor i nata social novaiorquesa, aixeca el cap quan el periodista que estava a punt de publicar un llibre sobre l’assumpte se suïcida salvatgement en un directe televisiu i una jove inspectora decideix desentranyar les mentides, silencis i atrocitats que amaga aquell assassinat de fa trenta anys.

A Alexandre li queda, en qualsevol cas, corda per a estona, perquè a més de gaudir de la promoció d’aquest nou llibre assegura estar ja treballant en el següent. “De moment, això sí, no puc revelar molt més”, afegeix amb aire críptic, mentre acaba la seva torrada.

El dia dels llibres i les roses

Després d’una mica més d’any i mig residint a la ciutat, el parroquià té clar que el que més li enamora d’aquesta és “com es viu el dia de Sant Jordi a Barcelona, veure els carrers plens de gom a gom de roses i llibres i com tothom es regala literatura és sens dubte el que més m’agrada d’aquí”. 

La massificació que ja no li agrada tant és la dels uristes que col·lapsen el centre i que fan que trobi una mica a faltar “la vida tranquil·la del meu poble”, tot i que està content de viure a Zona Franca, on tota aquesta caterva gairebé no arriba “i on a més aparco fàcilment”, afegeix liquidant el seu cafè.

— El que farà que no trobis tant a faltar el teu poble és l’oferta gastronòmica del nostre Bar, que ja s’ha fet hora de dinar i tenim tapes, racions, menú, carta…

Alexandre Escrivà triga menys d’un segon a triar menú, per a degustar a la terrassa, “aquí, tranquil, mentre penso en les meves coses”. Coses que, probablement, s’hi podria gairebé apostar, acabaran en la seva següent novel·la.