Tot el que Barcelona deu a Montserrat Torrent

Després d’uns quants segles, torno al Conservatori Municipal de Música de Barcelona (fa lustres s’adjectivava “Superior” i —a finals del XIX, quan la gent emprava namings una mica més bells i sense tanta polla en vinagre, fou simplement la nostra “Escola Municipal”)— per assistir a l’homenatge de l’ens a la titànica organista Montserrat Torrent, que celebra el seu centenari de la millor forma possible: en vida, encara amb els dits a la tecla, i amb un claredat mental impressionant. Quan gloses una figura essencial de la nostra música, parlar de tu és una mica de gilipuà, però no me’n puc estar perquè —abans d’entrar a la Sala Vermella, on es farà l’acte— passejo pels racons d’aquest magnífic edifici punxegut de l’arquitecte Antoni de Falguera (al qual nosaltres anomenàvem “el cónser” o “el Bruc”) i m’embafo de tanta magdalena que m’atanso a l’ofec. El temps és un invent esplèndid, però no té cap mena de pietat.

La biblioteca subterrània no ha canviat gens i les partitures encara hi dormen encaixonades en unes horripilants carpetes de cartró. El bar, on hi havíem perdut tantes tardes fent l’idiota com folls, és ara un cementiri vigilat per unes absurdes màquines de vending. Fico el nas a l’Auditori Eduard Toldrà, on uns companys fuetegen el Presto agitato de la tercera Sonata violinera de Brahms, i tresco per les escales on hi vaig conèixer un tenor que tartamudejava i que es convertiria en un dels meus germans. Després passejo pels volts de l’Espai Antoni Nicolau, amb el celobert matisat per la claraboia trencadissa, i m’aturo davant de l’aula on un professor va estar a punt de fotre’m una hòstia perquè el vaig titllar de barrut en una carta a La Vanguardia. També al racó on tocaves la D894 i pensava que eres la dona més preciosa que hauria vist mai Schubert, tot jurant-me que t’estimaria per sempre.

Però vaja, tot això només són records que no valen gaire per res i ara cal parlar del present. A la sala de l’homenatge hi veig de seguida la senyora Torrent, escortada pel professor d’orgue Jonatan Carbó, i algunsa alumnes als qui ha fet una lliçó magistral que conservaran molts anys a la memòria. Hi és també el meu estimat amic musicòsof Oriol Pérez i Treviño, que fa una glosa d’aquesta nostra intèrpret universal. L’Oriol parla amb la càtedra que agermana cap i cor; l’important d’avui, diu, no és palesar que Torrent és un dels músics més importants de la nostra història sonora, un dels grans organistes d’Europa, sinó copsar la transcendència d’una figura que sobrepassa els límits de la pura interpretació. La Torrent és, continua, una filla de la guerra incivil que descobreix l’orgue per casualitat, en queda fascinada, i es capbussa en la seva tradició per acabar-lo convertint en una festa de matís i color.

Qui vulgui saber més d’aquesta música gegantina i de la seva importància cabdal faria bé de llegir La dama de l’orgue (Ficta Edicions), el notabilíssim llibre-biografia d’Albert Torrents, comissari d’aquesta efemèride. D’entre totes les coses que hi surten hi ha qüestions especialment rellevants per a la tribu dels barcelonins, car la nostra protagonista fou impulsora de la creació de l’orgue de l’Església de Sant Felip Neri (que ara durà el seu nom), un instrument ordit pels artistes Gabriel Blancafort i George Lhôte l’any 1967 i que ara, finalment i per vergonya nostra, podrà sentir-se del tot acabat per primera vegada a mitjans de maig en un concert on la centenària hi interpretarà també una peça, envoltada pels seus alumnes. Espero que hi assisteixi tot Déu, perquè avui al Conservatori no hi veig ningú del departament de Cultura o Educació i aquí som només una trentena d’assistents. Ai, quin païset tenim.

L’orgue Montserrat Torrent de Sant Felip Neri serà un dels orgulls de Ciutat Vella, però cal recordar que al barri hi tenim els de la Catedral, Sants Just i Pastor, Santa Maria del Mar i Sant Sever, una colla d’instruments que —a banda d’acompanyar misses— haurien de tenir un sentit patrimonial-musical d’alt valor per a la nostra ciutat. La senyora Torrent els ha tocat tots, com així s’explica a la brevíssima i un pèl eixorca mostra Cent anys, tota una vida que podeu veure al Museu Diocesà. Ja sabeu que soc de queixar-me… i haig de dir que la Torrent mereixeria una exposició com Déu mana que superi quatre plafons malgirbats i opino, a risc de molestar algun llepafils, que és per coses com aquesta que tenim un museu dedicat a la música. A pesar d’aquesta petita taca, cal deixar escrit en acta que l’Albert Torrents ha dissenyat una programació del centenari força interessant, curulla de bons concerts.

Tornant a la presència dels orgues a la ciutat, i com recordava abans l’Oriol, una de les fites de Torrent fou la revalorització dels nostres instruments il·lustres i d’un repertori, el català i l’espanyol (penso en Joan Baptista Cabanilles i Francisco Correa de Arauxo), que les seves mans situaren en la importància que mereixen dins la tradició europea. La presència d’aquests instruments no és solament una fita museística; per estrany que sembli… estan fets perquè algú els toqui!!! Barcelona, recorda el meu amic, fou la seu de grups ancestrals com l’Ars Musicae, una pedrera de la corrent historicista de la qual sortiren artistes com Torrent, Alicia de Larrocha, Victoria de los Ángeles o Jordi Savall. Aquest patrimoni, insisteixo ad nauseam, hauria de ser una joia per explicar la vida musical de la nostra ciutat. Si volem eixir del paradigma “ciutat de paelles i sangria”, algú hauria de promocionar-la com toca.

Acabada la festa, parla la nostra protagonista. Torrent, ho deia al principi, és una senyora de cent anys amb una energia i claredat mental envejable. Ens dispara els seus records, xerra sobre com (diu amb aquella catalana modèstia que em posa tan nerviós) ha anat fent una trajectòria musical sense pensar-hi gaire, i ens fa riure quan es queixa de l’afectació musical d’alguns intèrprets que imposten massa gestos de cara a la galeria, tot recordant, en cita d’un tal Brahms, que la música s’ha d’interpretar amb un cert pudor. Quina gran senyora! Celebrem-la en vida. El centenari, ho torno a dir, és curull d’actes, concerts i exposicions d’interès. Deixeu-vos-hi caure, perquè Barcelona ha d’agrair una infinitat de coses a la senyora Montserrat Torrent, organista excelsa, barcelonina universal, música pels segles dels segles.