Barcelona, el costat salvatge

[dropcap letter=”F”]

a quatre anys vaig acabar el llibre Barcelona. Reconeguts fotògrafs havien documentat la ciutat, però el resultat que havia quedat mostrava, en la majoria dels casos, una ciutat de postguerra, pobra i trista. Així que em vaig proposar trobar imatges menys dramàtiques de Barcelona, però no per això frívoles i de menor qualitat o interès. El resultat final va ser un llibre que recull treballs de grans fotògrafs, des de Cartier-Bresson, a Avedón, Newton, Català-Roca o Gerda Taro. Una edició cuidada de gran qualitat, amb el segell de la Fàbrica, i que en els últims anys, podríem dir, que s’ha convertit en el coffee table book de la ciutat.

Amb Barcelona. Fotos Prohibides buscava oferir una altra mirada o, millor dit, la mirada oposada, o com Rodrigo Fresán diu en el pròleg, la cara B de la ciutat. Quan en els anys noranta vaig estar vivint a Nova York, la ciutat acabava de sortir d’una època molt dura, de drogues, sexe i delinqüència de tot tipus. Alguns barris eren molt perillosos. Amb l’alcalde Giuliani tot allò va canviar i NYC es va convertir en una ciutat segura. Però la idea que els baixos fons i els tripijocs més salvatges havien regnat a la ciutat, impregnava l’ambient d’una pàtina molt més atractiva que si sempre hagués estat una ciutat exemplar. Ara, escrivint això, penso també en Marsella, Nàpols, Odessa, New Orleans…i és clar, Barcelona. Ens agradaria que la nostra ciutat només fos càlida, gaudiniana, turística, gastronòmica i de disseny? A mi no. Com Nova York, Barcelona també és fosca, secreta, incorrecta, esbojarrada, divertida, misteriosa, dolenta i bona, segura i una mica perillosa. Aquí està el cocktail, sempre amb unes gotes d’angostura, no acabi sent too sweet. 

La idea original d’aquest llibre va sorgir al novembre del 2016 amb l’objectiu de recopilar imatges que haguessin estat censurades en el seu moment. La recerca no era gens fàcil, precisament pel fet de ser fotos prohibides, no es trobaven. No estaven catalogades. Per aquest motiu, lentament, vaig anar obrint el ventall i d’aquesta manera van sorgir fotografies que no responien estrictament a l’adjectiu prohibit, però que no obstant això em semblaven troballes precioses. D’aquesta forma, el procés mateix va aportar matisos insospitats. Ja no es tractava únicament de fotos no publicades, es tractava d’imatges políticament incorrectes, irreverents, robades, furtives, que en alguns casos vulneren una certa intimitat i que ens converteixen en voyeurs, en convidats invisibles d’antres clandestins, escenes secretes i habitacles vetats.

Especialment apassionant són les històries que envolten algunes de les fotos que recull aquest volum: Txema Salvans utilitzava una tècnica en les seves reconegudes imatges de prostitució de carretera. Es disfressava amb el vestit groc de topògraf per plantar el seu trípode allí on més li interessava, just en el millor enquadrament, amb l’excusa de comprovar certs mesuraments cartogràfics.

Joan Colom disparava sense mirar, amb una gran habilitat, mentre Lluís Artús, fa tot el contrari, sedueix els personatges més marginals perquè posin per a ell, els il·lumina i aconsegueix un resultat impressionant.

David Armengou i Marcela Miret, sense ser foto reporters i sense saber exactament què estava succeint, es van veure amb la disjuntiva d’anar o no cap a les Rambles, als pocs segons de cometre’s l’atac terrorista d’agost de 2017, amb el gran risc que això suposava. El que les seves càmeres van captar allí, va donar la volta al món.

Mentrestant el prestigiós fotògraf Samuel Aranda va cobrir l’atemptat per al New York Times, viatjant des de Sant Sebastià a Barcelona a tota marxa i d’allí a Ripoll, per captar una de les imatges més commovedores d’aquest llibre: el moment en què els familiars dels terroristes descobreixen la implicació dels seus afins en els atemptats de les Rambles i Cambrils. 

Probablement, la de Manel Armengol sigui la més coneguda. La fotografia va ser necessari que viatges fora del país perquè Europa sabés què estava succeint aquí l’any 1976. Anys més tard, l’1-O va suposar un cert déjà vu que també ha quedat representat en el llibre. 

Però no tot són imatges dures, també hi ha tendresa, felicitat, bellesa, rareses, quotidianitat i amor. Tot això en tres grans capítols, amb desenes d’imatges de gairebé 40 fotògrafs.

Un viatge inèdit pel costat més salvatge de Barcelona.

Imatges destacades: 

Fotografies de la coberta i alguns interiors del llibre “Barcelona fotos prohibides”. Les fotografies en ordre d’aparició són © de Roberto Ramos, Julián Martín Cuesta, Samuel Aranda, Joan Colom i Samuel Navarrete.