Barcelona i Europa com a utopies imprescindibles

Occident tal com el coneixíem ja no existeix. Amb aquestes paraules i un cert desconcert, descrivia l’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, una veritat incòmoda. L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA amb la seva allau de mesures reaccionàries i proteccionistes, i la seva declarada animadversió cap a Europa agafava una vegada més desprevinguda les institucions europees. Un nou escenari que obliga la UE a reconfigurar la seva política exterior, la seva política de seguretat i defensa, i reconstruir el seu propòsit i el seu relat davant dels gairebé 500 milions de ciutadans.

En els últims anys, veus rellevants com Josep Borrell, en qualitat d’Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, proclamava qui volia sentir la necessitat d’afrontar de forma contundent els reptes de l’autonomia estratègica europea. La Unió Europea no pot ser “un herbívor en un món de carnívors” proclamava Borrell, però no hi ha més sord que el que no vol escoltar. La guerra d’Ucraïna ens va venir a sacsejar bona part del tradicional bonisme europeu, però la nova arribada de Trump al govern dels EUA i la seva diplomàcia dels aranzels ens ha baixat del cavall d’un cop de plom i ens obliga a adaptar-nos a una realitat disruptiva i complexa que acaba amb l’ordre mundial després de la II Guerra Mundial.

És probable que hàgim entrat de forma abrupta i sense transició de nou a allò que s’ha anomenat el realisme de les relacions internacionals. És a dir, una escola de pensament que considera que la política mundial es basa en una competència permanent entre estats amb interessos propis que competeixen pel poder i pel posicionament dins un sistema global anàrquic desproveït d’una autoritat centralitzada. I en bona part sembla que el món que ve pot ser així. La nova era Trump s’assembla a la vella llei de la selva on el més fort —o els que volen ser els més forts— volen imposar les seves regles. Tot i això, no podem caure en el parany de les profecies autocomplides per gris que sembli l’horitzó. Tenim l’obligació de reconstruir la idea de progrés tot reivindicant un nou ordre global més just i pacífic.

En contraposició a aquest realisme d’aquest nou desordre internacional, hem de tornar a reivindicar una altra de les disciplines de pensament de les relacions internacionals de les darreres dècades, l’idealisme. Una doctrina optimista que busca transcendir l’anarquia i la confrontació internacional per crear un ordre mundial més cosmopolita que reivindica la convivència pacífica i el multilateralisme com a possible i necessari. L’idealisme té un fort arrelament al pensament europeu i a Occident a l’últim segle, amb intel·lectuals de la talla de George Steiner i la seva imprescindible La idea d’Europa, o l’obra i el pensament de l’autor jueu-austríac Stefan Zweig, així com altres contemporanis com els petits escrits polítics de Jürgen Habermas.

Des d’un punt de vista històric, polític o sociològic, l’idealisme se sustenta tant en el rebuig de la guerra com en l’aspiració de crear una arquitectura institucional que permeti prevenir situacions semblants que van ser el germen de les guerres mundials que van assolar Europa. Un idealisme transversal que ha fet possible construir en els darrers 80 anys el que és avui la Unió Europea amb les seves imperfeccions i mancances.

Però el pensament utòpic ve de molt més enrere. El ja llunyà 1516, a la ciutat de Lovaina, l’humanista Tomás Moro escrivia una de les grans obres mestres, Utopia. El llibre era una crítica ferotge a la societat anglesa del seu temps, i influït per les idees platòniques de La República, intentava relatar com seria un Estat perfecte encara sabent que això era simplement impossible. Aquest Estat perfecte només hi pot haver… “enlloc”, que és el que significa Utopia en grec. Avui, com aleshores, sabem que la República perfecta, com que la idea d’una Europa perfecta no habita enlloc, però la utopia hauria de continuar sent, malgrat les dificultats, l’horitzó que ens guia i dóna sentit en el camí per avançar èticament i socialment en el projecte europeu.

I això és precisament el que hem de reivindicar des de Barcelona i al conjunt de la UE el proper dia 9 de maig a les concentracions reivindicatives amb motiu de la celebració del dia d’Europa. Avui, com aleshores van fer els pares fundadors de la Comunitat Europea després de la Segona Guerra Mundial, vivim en un món desconfigurat que necessita ser reinterpretat. Europa necessita tornar a reconstruir el relat amb els valors de sempre, però amb noves idees i líders que ens ajudin a construir nous consensos que ens permetin transitar per aquest nou procés reconstituent global. Aquests líders probablement no estan ni estaran al capdavant dels governs nacionals, i fins i tot a les mateixes institucions europees, ja que estaran molt ocupats amb la complexa agenda geopolítica global en els propers anys. Tampoc no sembla probable que emergeixin de les grans corporacions europees, centrats en els resultats trimestrals o semestrals que garanteixen els seus bonus en cas dels directius de les grans empreses.

Necessitem un nou model de lideratge obert, ètic, moral, polític i territorial des de les ciutats amb els grans alcaldes i alcaldesses europeus al capdavant. Nous lideratges locals que treballin en xarxa de forma coordinada per conciliar novament comunitat i destinació, desenvolupament econòmic i prosperitat amb cohesió social i sostenibilitat, i es facin càrrec de l’estat anímic i emocional dels ciutadans europeus i els de més enllà.

Barcelona com a ciutat oberta, progressista, cosmopolita i internacional no es pot permetre el luxe que Europa torni a caure en el conflicte

Si féssim avui parcialment l’exercici intel·lectual de Tomás Moro, i els ciutadans d’Europa ens poséssim a la tasca de constituir una nova i utòpica República europea, probablement ho hauríem de fer, no tant sobre la utopia de construir uns Estats Units d’Europa, sinó amb l’aposta de construir-la sobre els fonaments que permet la fortalesa dels vincles febles de la ciutat. És a dir, un projecte europeu que aposti per una Europa basada en el diàleg, la competitivitat, la sostenibilitat, l’equitat, la seguretat i la democràcia. I en aquesta tasca, Barcelona s’ha de posar al capdavant juntament amb altres ciutats europees com ho va fer al seu moment Pasqual Maragall per influir a l’agenda europea i internacional.

Barcelona com a ciutat oberta, progressista, cosmopolita i internacional no es pot permetre el luxe que Europa torni a caure en el conflicte, el militarisme o el replegament identitari, ja que perdríem part de l’essència del que som també com a ciutat i com a país. Barcelona, ​​com la idea d’Europa, és una utopia imprescindible. Tenim la legitimitat, la reputació i el reconeixement per liderar un relat complementari al de la complexitat, limitacions i contradiccions que emana de les institucions europees. Si bé Brussel·les és la capital política i administrativa d’Europa, difícilment podrà ser la capital dels valors europeus si la resta de ciutats lliures no es posen al capdavant en la reconstrucció d’aquest nou relat ampli, ric, plural i complex. Europa és un projecte imperfecte però imprescindible i les seves ciutats són els fonaments de la casa europea que hem de reconstruir, perquè la inacció no és una opció.