Barcelona s’endinsa en la càlida llum del Mediterrani retratada per Sorolla

“Aquest és el meu secret: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”. Així ho expressa la cèlebre frase d’El Petit Príncep. Una cita que, alhora, podria atribuir-se al mateix Joaquim Sorolla per descriure les seves vibrants pintures. Ningú com ell ha retratat l’aigua cristal·lina del Mediterrani, aquella que banya i envolta nens i pescadors. Tampoc ningú com ell ha aconseguit capturar la lluminositat càlida de la costa —no en va, és conegut com el pintor de la llum—. Petits detalls, com les onades, la llum o la calidesa mediterrània que, tot i ser imperceptibles i invisibles per a molts altres artistes, a través de les dinàmiques pinzellades de Sorolla, que observava el litoral amb la vista, però especialment amb el cor, es despleguen amb tota la seva magnificència.

Aquesta cita, de fet, fins i tot podria atribuir-se a Manuel Vicent, escriptor valencià per a qui, com per a Sorolla, el mar és molt més que un paisatge: és una experiència viscuda i una memòria recordada pel cor. Experiències i memòries que connecten pintor i escriptor, i que han portat Vicent a convertir-se en l’atípic comissari, a través de les seves paraules i descripcions, de l’exposició En el mar de Sorolla amb Manuel Vicent, que es podrà visitar al Palau Martorell fins al pròxim 6 d’abril. Una mostra protagonitzada per la bellesa d’aquests elements invisibles als ulls, però que travessen el cor dels visitants.

El binomi bellesa i Sorolla s’ha convertit en una combinació habitual en la breu, però intensa, història del Palau Martorell. Bellesa, per una banda, perquè la magnificència d’aquest edifici neoclàssic és, més que un escenari, un element central de totes les exposicions —des de Botero fins a Mucha— que han passat per les seves parets. Projectat per l’arquitecte Joan Martorell (qui dona nom a l’edifici) i construït entre 1886 i 1890, va ser en el seu origen seu de l’antiga Societat del Crèdit Mercantil.

No va ser fins a finals de 2022 quan la iniciativa privada de Jesús Rodríguez (director de l’empresa de gestió cultural Evolucionarte) i José Félix Bentz (president del Reial Cercle Artístic de Barcelona) va revifar aquest edifici, propietat del Grup Núñez i Navarro. Obrint les portes a la bellesa d’aquest palauet neoclàssic, dominat per una gran claraboia central, ornamentacions noucentistes, vitralls florals i columnes dòriques.

I, per altra banda, Sorolla. Fou precisament amb aquest artista que el Martorell iniciava la seva trajectòria com a museu ja fa més de tres anys. Si en aquella primera mostra, sota el títol de Caçant impressions, un total de 193 miniatures conquerien el palauet, en l’exposició actual, narrada a través de les paraules de Manuel Vicent, són 86 obres que fan viatjar el visitant a través de la pintura de l’artista valencià. Entre les pintures seleccionades, destaquen alguns dels olis més famosos de Sorolla, com El balandrito o La hora del baño.

Una oportunitat única per recórrer el litoral que dibuixa Sorolla en els seus quadres sense haver de viatjar a Madrid. De fet, l’exposició ha estat possible precisament perquè el madrileny Museu Sorolla, on també va residir el pintor juntament amb la seva dona Clotilde i els seus cinc fills, es troba tancat des de 2024 per un ambiciós projecte de restauració i ampliació, que afegirà més de 2.000 metres quadrats de superfície gràcies a una inversió de 6,5 milions d’euros aportats pel Ministeri de Cultura. Són aquestes obres, que normalment ocupen les parets que en el seu moment van ser estudi i refugi de l’artista, les pintures que ara es poden visitar, per temps limitat, a Barcelona.

El mar com a microcosmos

“L’aigua era d’un blau tan fi! I la vibració de la llum era una follia. He presenciat el retorn de la pesca. Les belles veles, els grups de pescadors, les llums de mil colors reflectint-se en el mar… que avui era sublim d’intensitat”. Així descrivia Sorolla (1863-1923) a la seva dona Clotilde la seva visita a la localitat valenciana de Xàbia. Era en aquestes ciutats costaneres, amb la presència contínua de pescadors i nens nus jugant sota el sol, on el pintor valencià va descobrir el seu paradís particular. Un paradís en què el mar era sinònim de llibertat, d’entreteniment i d’innocència.

Aquestes mateixes nocions d’innocència i llibertat són les que, per a Vicent, que esdevé amb les seves paraules el narrador de l’exposició i del pintor, s’associen al litoral. “També jo vaig ser un d’aquells nens que navegava en un vaixell de paper… Al llarg de la meva vida no hi ha hagut cap vaixell més segur, més resistent a l’hora d’afrontar les travessies més atzaroses”, rememora Manuel Vicent davant d’El balandrito. És més, quan Vicent va observar per primera vegada una de les pintures de Sorolla, va tenir la sensació que aquella llum ja l’havia vist abans, recordant els seus dies com a nen i adolescent al costat del mar: “jo ja m’ho sabia, perquè saber només és recordar. La llum de Sorolla vagava com una idea sintètica per les esferes des que el temps va ser creat”.

I és aquest mar, que tant per a Vicent com per a Sorolla és quelcom més que un mer paisatge, l’element que recorre en totes les seves facetes aquesta exposició. Des de la tranquil·litat de dones i infants que gaudeixen dels plaers senzills a la vora de la platja, en obres com El baño o Muchacho en la orilla del mar, fins a la dedicació i l’esforç diari d’aquells que dediquen la vida al mar: els pescadors i pescadores del Cabanyal, protagonistes d’obres com La llegada de las barcas o Repasando la vela. 

En aquest indret, el Cabanyal, el mar esdevé un microcosmos en què s’entrellacen dos mons i dues classes socials: l’univers dels estiuejants burgesos que lluïen pameles i habitaven cases d’estil colonial, i el dels pescadors que sobrevivien en miserables barracons i amagaven una navalla sota la faixa. Així ho pinta Sorolla, amb ell mateix i la seva família com a exemple d’aquests burgesos que observaven el mar des de fora, sense haver de treballar-hi ni patir-lo. I així ho rememora també Vicent: “a inicis del segle XX els poblats marítims estaven units a les colònies d’estiueig que els burgesos de València havien establert a la platja, i en aquestes els feliços botiguers de la ciutat i els pescadors de passions elementals convivien durant uns mesos a l’any“.

I la bellesa com a desafiament estètic

Escenes, totes elles, retratades per Sorolla amb pinzellades dinàmiques i una atenció especial a la bellesa i a l’influx de la llum sobre personatges i paisatges. Una aposta que pot semblar, a primer cop d’ull, superficial, ja que pintava personatges burgesos i les seves diversions a la vora de la costa. Però que, en realitat, és molt més que una decisió estètica, convertint-se fins i tot en una aposta filosòfica.

A inicis del segle XX començaven a sorgir les avantguardes artístiques —des de l’expressionisme fins al surrealisme, passant pel cubisme—, que apostaven per deformar, enfosquir i fins i tot evadir-se de la realitat. És en aquest context quan Sorolla, a l’estil dels impressionistes francesos, decideix no ocultar la realitat, sinó retratar-la, fixant-se especialment en aquells detalls invisibles, com la llum o el moviment de les onades. Pintant no només la realitat, sinó allò que ell sentia en viure-la. Treballant a peu de platja, sota un sol abrasador, perquè només així aconseguia observar a través la vista, però també a través dels sentiments i del cor.

Una decisió que no deriva del desconeixement dels moviments artístics de la seva època, ja que el pintor s’havia format i havia exposat a les grans ciutats: des de París, Berlín, Londres o Nova York, sinó d’una clara aposta per transmetre aquesta joie de vivre: aquests petits plaers i la sensació que recorre el cos quan ens acostem al mar. Així ho confirma també Vicent en un dels textos que acompanyen l’exposició: “Miguel de Unamuno exclamava: “valencians, us perd l’estètica”. Creia que en aquest litoral del Mediterrani hi habitava una gent frívola, hedonista, superficial i fins i tot pagana. Pel que sembla, aquest filòsof enredat en el sentiment tràgic de la vida era incapaç d’imaginar que en la pintura de Sorolla hi havia un paganisme natural que també era una filosofia no menys profunda”.

La joie de vivre i l’estètica que a Unamuno li semblaven superficials, en les pinzellades de Sorolla esdevenen universals, aconseguint transmetre al visitant del Martorell la puresa i la bellesa que desprèn aquest Mediterrani que també banya Barcelona.