Les dues coses que impressionen més de la visita són, d’una banda, l’espectacular edifici del Palau Martorell (que pren el nom de l’arquitecte, mentor de Gaudí, i que va ser seu de l’antiga Societat del Crèdit Mercantil a principis del segle XX); i, de l’altra, la immensa (gairebé interminable) quantitat de pintures de Sorolla que omplen fins a dues de les plantes del Palau, això sí, consistents en composicions pictòriques minúscules.
La instal·lació és atractiva, amb un granat acollidor entre burgès i nobiliari, ben il·luminat, i el discurs expositiu té una coherència cronològica que repassa els anys de consolidació del pintor. Sorolla és prou conegut com per ser una aposta infal·lible en la inauguració d’un nou espai, que em penso que és notícia sobretot perquè és la primera iniciativa museística privada, després del fiasco de l’Hermitage, que se’n surt d’oferir continguts d’art no contemporani (però de nivell internacional) a Barcelona. És a dir, que ara comptem amb el Moco per als “modernillus mainstream” i amb el Palau Martorell per als clàssics i altres experiments, però ambdós amb un interessant perfil d’iniciativa privada i amb el repte de demostrar-nos que aquests tipus de projectes són viables a Barcelona. S’admeten apostes.
El Palau, ja els dic, semblaria la seu d’un banc, però també d’una lògia (de fet, hi ha un misteriós logotip que es repeteix en alguns vitralls). Deixant de banda la sort de la iniciativa del Reial Cercle Artístic, soci del projecte en col·laboració amb l’empresa madrilenya Arthemisia Evolucionarte, el cert és que haver obert aquest Palau al públic en lloc de deixar-lo morir permet començar a contemplar la iniciativa amb bons ulls. El que deia: dues plantes dedicades a Sorolla, als seus anys de formació i a la seva consolidació artística, però a través d’una gran quantitat d’obres petites a l’oli (que ell anomenava “taques”, “apunts” o “notes de color”) proporcionades pel Museu Sorolla que esbossen, fan breus pinzellades, tracen pel broc gros, l’estil inconfusible de l’autor valencià.
A través d’aquest creixement del que han de ser esbossos a veritables obres dignes de ser emmarcades, contemplarem (dividides en tres etapes: formació i consolidació, maduresa artística i plenitud) les impressions del pintor sobre els bulevards de París, els carrers de Florència, les góndoles de Venècia, muntanyes nevades que recorden els llençols de Casas, ametllers d’Assís, safareigs i alqueries valencianes, apunts de mar, mars, el mar de València, el mar de Xàbia, ports i barques, Maria i Elena a la platja, Clotilde a la platja, nens a la platja (amb aquells típics reflexos de llum del sol lliscant a les espatlles i els culs), molt de Sant Sebastià, el casino de Sant Sebastià, la platja de Sant Sebastià, una mica d’Astúries, Biarritz, Zarauz… Apunts d’una atmosfera i d’una època on l’elegància era tant en l’aire com en el traç, en els posats, en la mirada davant la vida (la seva i la dels que l’envoltaven). Burgès, suposo, no ho tinc del tot clar. Sí que tinc clar que desprèn llibertat i classe per totes bandes.
A la planta de baix de tot, aviat s’inaugura una gran exposició sobre Clicks de Playmobil. El Palau Martorell avisa: eclecticisme, obertura a tots els públics i ganes de vendre entrades. Fins i tot es podrà llogar el gran saló superior per a esdeveniments i festes, amb vistes a la basílica de la Mercè, i també s’hi ha habilitat la corresponent botiga de records. Li trobarem els tres peus a aquest gat, perquè som així, però de moment tenim que no ens calia una franquícia russa per a animar l’escenari expositiu de la ciutat. Sí que ha calgut, no es pot negar, associar-se amb una empresa de Madrid. De vegades, funcioni o no funcioni l’invent i agradi més o menys, cal encomanar-se de la gent que gosa. Sobretot si el contingut no és menor, com en aquest cas. Una bona estrena. Estarem atents.
