Una bufetada a temps (sala Villarroel, fins al 17 de maig) és una comèdia que pega a tort i a dret, però que també ens dona una bufetada a temps als espectadors. Concretament, ens desperta d’un somni dolç on molts pensaven que la disciplina havia passat de moda, que l’autoritat era un concepte retrògrad i que els nous mètodes educatius havien de primar la cura vers la llibertat del nen. De l’infant, perdó. “En aquesta escola en diem infants”.
El títol ja avisa, no promet cap subtilesa. No ven contemplació, ni matís, ni aquella mena de teatre que acabes de veure i no saps ben bé si ho has entès, però aplaudeixes igualment. Aquí anem cara barraca, les coses clares i el debat directe. Escrita i dirigida per Marta Buchaca, l’obra ens posa davant d’un conflicte familiar, que és un conflicte social de primer ordre: un nen ha estat pegat pel seu avi, arran d’una discussió on va faltar-li al respecte (“fill de puta”, li va dir), i ara l’escola vol denunciar l’avi per la violència exercida. Sí, és delicte pegar un menor. Però. En el però hi ha l’obra.
Ramon Madaula s’endú l’epicentre de quasi tota la gràcia de l’obra, però també Montse Guallar, l’àvia: a diferència del que es podria pensar, ells són el centre de l’atenció, perquè és en ells on el conflicte generacional (i educatiu) es fa més present: no és que l’avi estigui a favor de pegar els nens, però hi ha moments en què… I tota l’obra, desenvolupada en una escenografia d’escola pública moderna, oberta, pacífica i tolerant, ens pregunta (a nosaltres, als epectadors) si no hem dut les coses una mica massa enllà. Si no hem perdut massa sentit del respecte pels grans (i pels pares, i pels mestres). Si les conductes errònies s’han de castigar, i com. En definitiva, una bufetada a temps potser no, però… però també potser sí.
El que més sorprèn, doncs, són els riures del públic. No cal ser massa observador per veure que allò que provoca més riallades i aplaudiments és… l’escola moderna. Els mètodes amables, el zen, la tortugueta, el fet d’evitar a tot preu que el nen (l’infant) prengui mal. Un públic que fins fa poc segur que renegava de l’autoritarisme, i dels mètodes antics, i de la necessitat de la memorització i del sentit de la jerarquia, ara se’n riu just del contrari: de les rotllanes en família, del control de la ira, de la protecció fèrria de la sexualitat dels infants (si és que n’han de tenir) i de les múltiples i líquides opcions que cal deixar fluir espontàniament en el creixement lliure de l’alumne. Tot això, ara, ens fa riure. Ara això és el que ens sembla retrògrad, excessiu, absurd. I està bé que en riguem, evidentment: la pregunta és què oferim, com a resposta. No, la bufetada no, és clar. Però hi ha altres coses a poder presentar, a temps, per a evitar que un nen o una infanta se’ns desviï irremeiablement?
Després ve la hipocresia. La netedat de valors defensada pel director de l’escola (Eudald Font) i per la mare (Sara Diego), en contrast amb l’actitud il·lusament conciliadora del pare (Marc Rius) i l’estupefacció dels avis (cada petit gest de Montse Guallar i cada manifesta exasperació de Ramon Madaula son una invitació a descollonar-se), resulta una netedat de valors falsa i tacada per l’eterna plaga humana de les infidelitats. Els malentesos acumulats com la roba bruta esclaten dalt de l’escenari, les mentides pietoses esdevenen no tan pietoses i el Castell de cartes dramàtic tremola però mai no cau.
Una obra altament recomanable, tècnicament i artística, però també per aquest efecte mirall: l’obra no pren partit però, com he dit, els riures del públic sí. Inconscientment, els riures delaten. Ens mostren com el consens general és que hem estirat massa la corda de la protecció de la mainada. Ens veiem ridículs, ens confessem com una societat ridícula. Ja és molt. Només em pregunto si, un cop a casa i a la feina, encara riurem d’aquests clamorosos excessos (i actuarem en conseqüència, a l’escola i fora de l’escola) o continuarem obsessionats en quedar bé. Perquè aquesta vegada ens han donat una bufetada a temps, i aquest tipus de bufetades són per aprofitar-les.
