L’arqueòleg de la memòria musical

Quin sentit tenen les paraules escrites en un llibre que no obrim? El mateix que les notes musicals d’una partitura que no es fan sonar en cap instrument. Melodies, cançons i himnes, en corals, cors i capelles, ens permeten travessar les fronteres del temps. Rescatar de calaixos, baguls i arxivadors d’esglésies repertori musical de temps antic, i mirar de fer-lo sonar avui és una de les tasques en mans de musicòlegs com Bernat Cabré Cercós.

És una feina minuciosa, gairebé com la de qui busca empremtes dactilars per a reconstruir fets. Cabré, en el seu rescat de documents antics, cerca les instruccions per a reconstruir atmosferes musicals silenciades pel pas del temps. “El que jo faig és donar una segona oportunitat a aquella música que està allà, dormint el son dels justos. Hi ha música que s’ho mereix més, i n’hi ha que s’ho mereix menys, però tu has d’actuar lliure de perjudicis i, un cop ho tens al davant, ja t’adones de si allò ha valgut la pena o no”.

A part de la seva feina acadèmica, Bernat Cabré dirigeix un postgrau de recuperació de patrimoni musical a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, i desenvolupa també activitat editorial, relacionada igualment amb la recuperació de patrimoni. “Sempre estic engegant o participant en projectes que hi tenen relació, sobretot amb la meva especialitat, que és la música antiga, la música del pas del Renaixement al Barroc, entre els segles XVI i XVII, que és on em bellugo”.

Cabré va estudiar Història de l’Art i un doctorat de Musicologia. Com en l’art d’estimar que demana primer conèixer, aquest arqueòleg de partitures i altres documents antics que permeten reconstruir la història de la música, gaudeix de les seves recerques perquè ja va seguint el fil d’allò que coneix. “Em sento molt bé amb la música de la primera meitat del segle XVII, entre el Renaixement i el Barroc, trobo en la música com una mena de sinceritat”, diu. 

El darrer any, però, Cabré ha fet una pausa en tota aquesta tasca, per dedicar-se a comissariar l’Any Cercós, la commemoració dels cent anys del naixement de Josep Cercós i Fransí, que dona a conèixer aquest compositor, pianista i teòric musical nascut a Barcelona, i oncle de Bernat Cabré i Cercós. 

Aquests dies, i fins al 17 de maig, el Museu de la Música de Barcelona acull l’exposició Josep Cercós, rara avis. La mostra, organitzada per Bernat Cabré, juntament amb la historiadora de música Helena Martín-Nieva, descobreix Cercós com a figura clau de la renovació musical catalana de postguerra. Va morir l’any 1989. El retrat biogràfic de Cercós coincideix en el temps i l’espai, al Museu de la Música, amb el repàs de la trajectòria de l’organista Montserrat Torrent, que havia fet amistat amb Josep Cercós. El passat 17 d’abril, Torrent va celebrar els cent anys de vida assistint a la inauguració de la mostra sobre la seva vida. Avui, encara que centenària, continua interpretant música amb l’orgue. Fins al pròxim mes d’octubre es podrà visitar l’exposició que obre els actes de l’Any Montserrat Torrent, que repassa la vida i l’obra d’aquesta barcelonina que va ser mestra d’orgue de Bernat Cabré.

“M’enviava a la Biblioteca de Catalunya a buscar manuscrits, documents originals de musicologia, i allò em fascinava”, comenta Cabré. Perquè en aquesta activitat conflueixen les seves dues grans aficions: la música i la història. Varen ser Montserrat Torrent i el també músic i musicòleg Enric Gispert, els qui varen orientar Bernat Cabré cap a la música de capella. Gispert dirigia la capella de música de Santa Maria del Mar i Bernat, estimulat per aquests dos referents, hi va cantar.

Amb ell, com a comissari de l’Any Cercós, despleguem, doncs, dos personatges alhora, dos homes del món musical artífex, a la seva manera cadascú, d’un bocí de la història de la música a Catalunya. A l’oncle i al nebot, la música ha donat un camí de vida. Josep Cercós s’havia format a Barcelona amb Ricard Lamote de Grignon i Cristòfor Taltabull, i havia ampliat els seus estudis a Suïssa. Hi va voler anar a cercar un contacte directe amb els nuclis d’avantguarda europea, i va acabar establint vincles amb creadors com Luigi Nono o Iannis Xenakis. El seu llenguatge, que ell mateix definia com a “especulació”, es fonamenta en un sistema intervàl·lic propi que dota la seva obra d’una coherència i exigència excepcionals. “El meu tiet va ser el primer músic del nostre país que se’n va anar a estudiar a Suïssa per conèixer els avantguardistes”, relata el nebot.

A més de compositor, Cercós va ser redactor d’Espasa Calpe i amb motiu de l’Any Cercós, la musicòloga i arquitecta Helena Martín Nieva ha recopilat tots els articles que hi va publicar fins a la seva jubilació, cap als anys seixanta. Cercós va ser també pianista en escoles de dansa, on acompanyava al piano el moviment de les ballarines. De fet, explica Cabré, “la seva dona, Carme Calvet, tenia una escola de dansa a l’Hospitalet de Llobregat, a les classes de la qual Cercós tocava el piano”. El catàleg de Josep Cercós inclou obres per a piano, ballets, música simfònica i de cambra i diversos cicles de cançons, entre els quals destaca Els bells camins, sobre textos de Miquel Martí i Pol.

Ser el comissari de l’Any Cercós —diu Cabré— “és un privilegi, un honor i una sort per a mi”. Com a persona directament implicada en aquest relat de vida, pel seu vincle afectiu amb el commemorat, germà de la seva mare i amb qui havia tingut una bona relació, considera que aquesta celebració i tots els actes que ha inclòs i encara es fan, com l’exposició al Museu de la Música, “és un acte de justícia, perquè considero que és una persona que es mereix tenir un lloc important en la història de la música catalana, i, per tant, per a mi ha estat exercir un acte de justícia”.

Rescatar el so del passat

La commemoració ha comptat, a més, amb una estrena, que no només recupera una obra clau de Cercós, sinó que repara simbòlicament un llarg silenci en la història de la música catalana. Parlem d’una simfonia amb una història tan excepcional com la música mateixa. Composta el 1954, la peça musical no es va estrenar mai perquè les circumstàncies de la postguerra no eren favorables per a la música, i encara menys per a la cultura catalana. Cercós va presentar l’obra al Premi Ciutat de Barcelona amb l’esperança que pogués ser interpretada, però no va obtenir el guardó.

Frustrat per la situació, va arribar a llençar la partitura a una paperera del carrer. I va ser el poeta Joan Brossa qui la va rescatar, i això va permetre que avui aquesta obra cabdal hagi pogut finalment veure la llum. Sobre aquesta anècdota, el compositor i director d’orquestra de Sant Pere de Ribes, Xavier Pagès-Corella, interpreta que això reflecteix “la dificultat extrema de guanyar-se la vida com a músic en la postguerra, fins i tot havent escrit obres d’aquesta envergadura”.

Cabré és un col·laborador assidu de l’arxiu de l’església del Pi, perquè els seus estudis sempre han estat centrats bàsicament en el repertori de les capelles de música en aquesta època a Catalunya, i molt especialment en les de Barcelona. I, tal com explica, “l’església del Pi va conservar el seu arxiu, no va ser destruït durant la Guerra Civil, com sí que va passar amb l’arxiu de Santa Maria del Mar. Al Pi hi ha un fons musical molt important i hem fet ja diversos projectes de recuperació d’aquest material”.

“Fer que una peça soni és la màxima aspiració que tinc sempre com a musicòleg, i que he tingut la sort i el privilegi de poder fer en molts casos”

Després, la documentació s’estudia. És la feina dels musicòlegs dedicats a això. “No es pot dir que salvem documentació, però sí que participem en projectes de catalogació de fons musicals que encara es mantenen indocumentats”, comenta. A Catalunya —diu– “hi ha molts fons musicals antics, dels segles XVII, XVIII i XIX i dels primers anys del XX que estan pendents de catalogar”. I tot allò que no es cataloga —comenta— “és com si no existís, perquè no sabem què hi ha”. Ara Cabré participa en el projecte IFMuC (Inventaris dels Fons Musicals de Catalunya) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que és una iniciativa de recuperació de patrimoni “en el qual es cataloguen arxius i, per tant, sí que es podria considerar un procés de salvació de documentació”.

A partir de la catalogació i, en conseqüència, de fer que aquella documentació existeixi —afegeix Cabré— “es pot procedir al seu rescat com a document sonor, si estem parlant de partitures. I el següent pas és convertir-la en un document modern que permeti ser interpretat, aquesta seria l’operació màxima de rescat. Fer que una peça soni és la màxima aspiració que tinc sempre com a musicòleg, i que he tingut la sort i el privilegi de poder fer en molts casos”. Ho ha fet a través de projectes amb el seu germà, Josep Cabré, que també és músic, organitzant concerts on el germà dirigia o cantava, “a partir d’un repertori salvat, que sabíem que existia, a la Biblioteca de Catalunya o on fos, però que ningú no l’havia agafat encara i convertit en una partitura moderna i l’havia fet sonar”, explica.

Encara que el musicòleg —puntualitza Bernat Cabré— “no només trafica amb partitures, tot i ser una part fonamental dels documents amb els quals treballem. També hi ha tot un tipus de documentació paral·lela que s’hi relaciona, com són els llibres de comptes de les parròquies, per exemple, per saber què cobrava cadascú o qui cobrava”.

Acostar-se a la música antiga

“Conèixer i entendre el llenguatge d’una època és la base, després aquell material te’l fas teu, hi entres i hi participes, malgrat la frontera del temps, que és molt difícil de travessar. Però, pel que fa a la codificació musical, ja has entès com funciona, i treballes a partir d’aquí”, precisa. 

En la seva trajectòria com a organista, hi ha hagut dos orgues principals per a Bernat Cabré: el de la parròquia de Santa Maria de Gràcia a Barcelona, que tocava en el temps d’estudiant, i l’orgue de la catedral de Solsona, que va tocar del 1995 al 1998. “Són els dos que jo he conegut bé, perquè he fet d’organista en aquestes esglésies”. Comenta que “tots els orgues són molt diferents els uns dels altres, per això tothom va boig per tocar-ne. A banda d’algun a Galícia i a Sevilla, on Cabré ha fet concerts, també altres a la ciutat de Barcelona, en un moment o altre els ha tocat. Una de les obres del seu repertori li va demanar al seu oncle que li compongués. “Em trucava per telèfon per dir-me: mira, he fet això, escolta-ho, i a través del telèfon, m’anava fent escoltar el que anava component”, rememora.

I, com ho hem de fer per acostar-nos a la música antiga? Cabré ens diu: “Si és algú de molt d’enfora del món de la música, jo començaria amb la música barroca, de finals del Barroc, que potser és la més assequible, la de la primera meitat del segle XVIII, que és molt directa i molt propera”. Però també suggereix, per a qui vulgui fer un primer tast d’aquesta escapada al passat sonor que omplia temples, el compositor italià Claudio Monteverdi, que, “tot i ser dels inicis del Barroc, de la primera meitat del segle XVII, ens hi podem sentir propers. I és un compositor fascinant”.