Sant Jordi, com el pol·len: un rastre que impregna la ciutat

Sant Jordi o Dia del Llibre? La pregunta —i polèmica— ha sobrevolat converses i titulars les darreres setmanes, però es desfà tan bon punt poses un peu al carrer un 23 d’abril. Perquè Sant Jordi no es deixa resumir. N’hi ha prou amb passejar una estona per Barcelona per entendre-ho: els llibres hi són, i molts —mans que busquen, que recomanen, que fullegen—, però també hi ha roses tacant la ciutat de vermell, carrers plens, i petits gestos d’estima que passen gairebé desapercebuts. Dir-ne només Dia del Llibre és quedar-se a la superfície. Sant Jordi és tot això alhora (i encara més): una celebració que barreja cultura i afecte, comerç i tradició, i que, per unes hores, fa que el ritme frenètic de la ciutat s’alenteixi.

Només posar un peu al carrer, Barcelona ja era una altra. Durant Sant Jordi, la ciutat respirava diferent, com si una capa gairebé imperceptible hagués canviat l’ambient d’un dia per l’altre. Potser era el pol·len del plàtan, protagonista indiscutible de la jornada, acompanyat per ratxes de vent, que flotava a l’aire i s’enganxava arreu, provocant esternuts i ulls que picaven.

Però era molt més que això: a la ciutat s’escampava una sensació difícil de descriure que, com el pol·len, impregnava la ciutat. Era un dia laborable, sí, però no ho semblava: les americanes i les corbates quedaven en segon pla i el vermell de les roses començava a dominar la ciutat. Les presses també canviaven de forma: els carrers s’omplien, la gent avançava a trams, s’aturava sense buscar-ho, i el moviment deixava de ser lineal.

S’acostuma a dir que Barcelona és una ciutat dinàmica i vital, però durant la Diada de Sant Jordi aquesta percepció no sempre es correspon amb el carrer: al llarg del dia s’hi instal·la una altra manera de moure’s, més lenta però igualment viva. Barcelona adopta un altre ritme: el d’una sobretaula llarga, una conversa sense rellotge, una rosa triada amb delicadesa per a la persona estimada i un llibre llegit sense pressa, fins i tot quan la novel·la ens atrapa. 

Fins i tot qui intenta obrir-se pas amb presses acaba entrant en aquest altre ritme: la ciutat el frena amb cues, interrupcions i petits obstacles que obliguen a aturar-se. El moviment constant de gent es barreja amb el xiulet dels agents que regulen el pas, sota el dispositiu de més de 430 agents i auxiliars de la Guàrdia Urbana desplegats per la ciutat durant la diada. 

Perquè Sant Jordi ja no és un únic punt de la ciutat ni una simple superilla literària: són més de 6.000 parades —unes 425 de professionals— que s’estenen per tots els districtes, entre llibres, roses, entitats i partits. Posades en línia recta, aquestes parades formarien un traçat de 3,7 quilòmetres de festa ininterrompuda. I no només passa a Barcelona: cada poble viu la diada amb la mateixa intensitat, com si el mapa de Sant Jordi s’hagués multiplicat

Per un dia, fins i tot els turistes queden atrapats per la gent local. Avancen entre la multitud amb una barreja de sorpresa i desconcert, intentant entendre el ritme de la ciutat. “Això és una bogeria, no entenc què està passant”, exclama una turista mentre intenta obrir-se pas, amb una rosa comprada gairebé per intuïció, com si el gest fos suficient per formar part del dia. Altres s’aturen, observen i, sense adonar-se’n, acaben entrant en aquest corrent que imposa Barcelona.

Un Sant Jordi sense La Rambla

Aquest Sant Jordi, governat pel pol·len, les xifres rècord i les multituds, també ha deixat altres escenes, o fins i tot absències. La Rambla, carrer emblemàtic de la festa i estretament lligat a ella des dels seus orígens, ja no ofereix la imatge de sempre: les obres han desplaçat el centre de gravetat cap a altres espais de la ciutat, i és precisament en aquest passeig habitualment ple de moviment, on s’hi pot passejar amb una calma poc habitual. 

Aquesta absència, però, dona pas a noves escenes. El Portal de l’Àngel —tot i no deslliurar-se tampoc de les obres, amb l’antic Corte Inglés en plena transformació—, la Catedral i diversos carrers laterals es converteixen en espais inesperadament centrals. Llocs que habitualment són secundaris i que enguany guanyen protagonisme.

En aquests nous escenaris, Sant Jordi ofereix imatges gairebé insòlites: una parella asiàtica en plena sessió fotogràfica. Ella, vestida amb un vestit teixit amb roses —potser per casualitat o per consciència—, balla amb una rosa a la mà a les escales de la Catedral, mentre a pocs metres els lectors fullegen noves històries. I, enmig d’aquestes absències i nous emplaçaments, Sant Jordi també recupera imatges d’altres temps: la tradicional xocolatada amb melindros al Pati dels Tarongers. 

Igual que noves imatges, també hi ha escriptors que debuten al seu primer Sant Jordi. És el cas de Lucía Solla Sobral, que ja ha venut més de 100.000 exemplars de la seva primera novel·la, Comerás flores. El primer Sant Jordi és també el descobriment d’un ritme que no té pauses: cues que no s’acaben, signatures que s’encadenen i converses amb els lectors que probablement duren menys del temps desitjat. 

Però al costat dels debutants també hi ha els repetidors. Noms que concentren les cues més llargues, especialment dins el fenomen de la literatura romàntica i juvenil, com Alice Kellen o Elisabet Benavent, ja convertides en presència habitual d’aquesta cita. També hi són autors com Javier Castillo o Sonsoles Ónega, que estiren el ritme del dia més enllà del que marca el rellotge: continuen signant quan la jornada ja hauria d’haver acabat, sovint drets, renunciant a dinar o a qualsevol pausa. En alguns punts, aquest moviment s’ha d’ordenar: les cues es gestionen amb tiquets i els accessos es regulen, també en espais com la L3.

Preguntats els autors, el discurs es repeteix gairebé idèntic. “És el millor dia de l’any”, afirmava Jaume Clotet en el tradicional esmorzar literari amb la premsa. Però no és una frase aïllada: és un sentiment compartit. Per a molts escriptors, Sant Jordi és l’únic dia en què el lector deixa de ser una idea abstracta i es converteix en presència física, en gestos i paraules que es repeteixen al llarg del dia —“el teu llibre m’ha ajudat en un moment difícil” o “aquest llibre m’ha canviat” són comentaris habituals en les diferents signatures—. 

Pedro Almodóvar, conscient de la intensitat del dia, signa amb un coixí a la cadira i un altre a l’esquena, preparat per a una jornada llarga i físicament exigent. A qui no sembla preocupar-li la comoditat és a Joël Dicker, que decideix signar de peu. Potser aquesta postura respon a les ganes de tornar a viure un Sant Jordi a la ciutat després de dotze anys d’absència, en una jornada en què el públic el rep amb llargues cues organitzades amb tiquets, com si es tractés d’una cita pendent des de fa temps.

Un Sant Jordi, múltiples cares

Tot i que aquests noms mediàtics —des d’influencers fins a clàssiques com Pilarín Bayés o cantants com Antonio Orozco— concentren cues i mirades, no són els únics que signen. Més de 250 punts de signatura repartits per la ciutat despleguen escriptors de tots els gèneres i públics de forma paral·lela, en una coreografia desbordada que fa impossible parlar d’un únic epicentre. 

La llista d’autors més venuts —Regina Rodríguez Sirvent, Gil Pratsobrerroca, Òscar Andreu i Francesc Torralba en català; i Eduardo Mendoza, Fernando Aramburu, Ana Garriga i Paz Padilla en castellà—, tot i el seu ressò mediàtic, no representa la totalitat de les vendes. Perquè Sant Jordi no es pot reduir a un únic concepte ni explicar només a partir dels seus noms més visibles. De fet, el Gremi de Llibreters calcula que aquest llistat, encara provisional, representa tot just un 5% del total de títols venuts durant la diada.

La dimensió real de la jornada s’entén millor amb les xifres globals: les vendes s’acosten als 27 milions d’euros en llibres, segons els càlculs inicials, i superen el rècord anterior —xifrat en 26,1 milions—, en una diada que, per a algunes llibreries, arriba a representar fins al 20% de la facturació anual.

També les roses segueixen aquesta mateixa lògica. Se n’han venut prop de set milions a tot Catalunya, però la xifra diu poc si no es mira de prop. No són una massa uniforme, sinó milions de gestos concrets: una rosa que es compra, que es regala i que es rep. De lluny poden semblar iguals, però de prop cadascuna té una història diferent. 

Més enllà dels llibres i les roses, Sant Jordi també es menja. Aquests dies, pastisseries i forns de tota la ciutat omplen els aparadors de dolços amb forma de rosa, de llibre o de drac. Però entre totes les variants hi ha un clàssic que resisteix: el pa de Sant Jordi. En alguns forns tradicionals, aquest pa ha tornat a generar petites cues, més discretes que les de les parades literàries, però igualment constants. Un ritual més silenciós que també forma part d’un dia que es desplega en moltes capes i expressions.

Perquè Sant Jordi és molt més que tot això: també és estima, gestos d’amor que avui s’expressen amb una naturalitat especial —mans que es troben, petons, regals pensats amb delicadesa—, com si per unes hores l’amor circulés amb normalitat pels carrers. També és estima per la cultura catalana i per la ciutat. I fins i tot és reivindicació. Així ho recordava l’alcalde Jaume Collboni en el tradicional esmorzar d’escriptors: “Sant Jordi és tradició, però també és un recordatori que la cultura pot ser una arma poderosa”.

I així ho demostrava també Ali Smith, encarregada del Pregó de Sant Jordi d’enguany, que aprofitava per reivindicar la tasca de les biblioteques: “Sense biblioteques ens marciríem. Sospito que estic feta en un 75% de llibres”. Una idea que també es feia visible al carrer, amb professionals que lluïen samarretes reivindicatives en defensa de la tasca de les biblioteques.

Entre gestos de cultura i reivindicacions, entre llibres, veus i carrers plens —i les múltiples capes que fan de Sant Jordi una festa difícil de definir sota un sol concepte—, la diada s’ha desfet quan el dia acaba. Però el sentiment no desapareix: es difumina, com el pol·len, i es queda a les pàgines signades pels autors, en l’estima suspesa a l’aire, a la ciutat i a la memòria immediata de qui l’ha viscut.