Sant Jordi, de la llegenda medieval a la Barcelona de roses i llibres

Sant Jordi ja és molt més que roses i llibres. La llegenda i els símbols que la mantenen viva es van apoderant de més i més espais, i s’estenen de les parades del carrer fins a restaurants, museus, hotels, el món del retail i fins i tot hospitals. Sant Jordi ho envaeix tot. Tant, que la diada suscita també les seves pròpies polèmiques, com el debat que ha portat a qüestionar-se el propi nom de la festa i la vinculació de la llegenda amb el Dia del Llibre.

No obstant això, la tradició de Sant Jordi es remunta molt més enrere (és més, el Dia del Llibre va néixer connectat amb la festivitat). El 23 d’abril va ser el dia en què, segons la llegenda cristiana, el cavaller va morir el cavaller l’any 303, decapitat per haver-se negat a perseguir cristians, després d’una martirització que va donar peu a múltiples històries. La llegenda d’aquell cavaller que va matar un drac per a salvar una princesa i al poble que assolava es va estendre per l’Europa medieval a lloms de les croades, i es va popularitzar a tal nivell que el van acabar acollint com a patró territoris com Anglaterra, i també el que seria Catalunya. Llavors la llegenda feia molt que ja no només es s’explicava, des que va quedar recollida en la recopilació Legenda aurea, en la qual Iacopo de Varazze va incloure la història del cavaller entorn del llunyà 1260 (llavors, sense referència a les roses brollades de la sang, que van emergir després fruit de l’aportació popular).

La devoció catalana per Sant Jordi va arrelar abans del segle XV, i ja des de llavors se celebrava una missa en el seu honor en aquest 23 d’abril. No obstant això, Sant Jordi no era llavors una festa popular, sinó que la seva celebració quedava més aviat reservada per a la noblesa de la Barcelona medieval, i fins al segle XVIII.

Però, al marge de Sant Jordi, un dels elements que continua protagonitzant la jornada sí que tenia un caràcter popular que anava més enllà de qualsevol estament: la rosa. No obstant, llavors no era l’única protagonista, sinó que es barrejava amb una infinitat de tipus de flors que festejaven l’arribada de la primavera. Aquesta rebuda a les flors primaverals no només ha deixat empremta en Sant Jordi, sinó en tantes altres tradicions d’aquests mesos, com el dia de Corpus i les seves catifes de flors, i l’enramada de la Creu de Maig. El fil de l’origen es pot estirar molt més allà: ja en l’Antiga Roma se celebraven festivitats en honor a Flora, deessa de les flors, la primavera i la fertilitat, precisament entre finals d’abril i principis de maig. I una altra connexió: la festa era coneguda com Ludi Florae, dels quals prenen el nom, mil·lenis després, els Jocs Florals.

De fet, la Barcelona del segle XVIII acollia fires de flors a la primavera, com la que s’instal·lava ni més ni menys que al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. En ella, era tradició que els enamorats regalessin flors a les seves parelles, comprades entre les parets del que ara és la Generalitat, que continua sent un dels escenaris principals de la festivitat, segles després. Entre aquestes parets, la rosa vermella va començar a despuntar entre la resta de flors per la llegenda de Sant Jordi i per aquesta contribució popular que va sumar a la història original el roser sorgit de la sang vessada del drac.

Un segle de llibres

La festa ja popularitzada del patró oficial de Catalunya es va veure interrompuda per episodis bèl·lics i polítics, arran del 1714 i, després, amb la dictadura de Primo de Rivera. Però va ser precisament durant aquest període quan va sortir a escena el co-protagonista de la jornada: el llibre. En aquest cas, el seu origen sí que té nom propi. Va ser el de l’editor valencià establert a Barcelona Vicent Clavel qui va proposar instaurar un dia del llibre per a promocionar la lectura, però no va ser el 23 d’abril: inicialment es va marcar el 7 d’octubre en el calendari, el dia (aproximat) del naixement de Cervantes. La iniciativa es va aprovar a la Cambra del Llibre el 1926, precisament complint enguany el seu centenari.

Poc es va trigar a moure la data d’octubre al 23 d’abril, passant de commemorar el naixement de Cervantes a la data de la seva mort. Amb l’arribada de la Segona República, totes dues dates van coincidir, amb 1931 com el primer any que parades de roses i llibres es van escampar per la ciutat. L’eclosió que ha conduït a la diada massiva actual va arribar després de la dictadura franquista, amb dècades durant les quals la jornada no ha deixat de créixer i d’anar desbordant més espais fins a estendre’s fins a llocs insospitats. Les imatges de carrers i places abarrotades es repeteixen des de fa dècades, en els mateixos punts en els quals continuen passejant barcelonins i visitants el 23 d’abril. La plaça Sant Jaume i La Rambla ja eren espais imprescindibles, i ho continuen sent aquest 2026 (potser, el primer any en què La Rambla es queda sense Sant Jordi, per les obres que prometen tenir-la llesta i en la seva millor versió l’any que ve).

Mentre la ciutat ja s’omplia de roses i llibres aquest 23 d’abril, la festa va fer un altre salt el 1995, quan la Unesco el va decretar com el Dia Internacional del Llibre, bevent d’aquesta tradició sorgida a Barcelona i conmemorant-se ja no només la data de la mort de Cervantes, sinó també la d’altres noms universals de la literatura, com Shakespeare i Inca Garcilaso de la Vega. Així, roses i llibres han convertit Sant Jordi el seu dia de trobada, en una associació inicialment no planificada però que ha donat peu a una festivitat singular que es cola en les diferents capes de la ciutat, fusionant cultura, tradició i símbols d’amor en una mateixa diada.

Ara més que consolidada com una de les dates més emblemàtiques del calendari barceloní, Sant Jordi continua celebrant-se en espais que commemoren el 23 d’abril des de fa segles, i s’estén pels seus carrers ja no només com un símbol i una tradició, sinó com una senya d’identitat. De la llegenda medieval a la festa actual, la ciutat manté la seva tradició mentre l’adapta a cada moment i la fa dialogar amb les tendències del present, mutant i expandint-se mentre manté la seva essència de festa de trobada i de cultura.