El cartell de La Mercè

Una de les grans habilitats de l’actual administració barcelonina consisteix en haver dotat de pes simbòlic alguns rituals, hàbits, indrets o objectes de la ciutat que fins fa ben poc passaven com simple anècdota, ara convertits en zona erògena del debat públic ciutadà. Així ha passat el amb el pessebre nadalenc de Plaça Sant Jaume (que Ada Colau ha convertit en un volcà de remodelació postmoderna dels rols heteropatriarcals i religiosos) i també amb el cartell de La Mercè, que els socialistes idearen com a simple postal de sobresou pels artistes de la seva corda i que Colau, amb la seva genialitat comunicativa, ha reconvertit en un emblema del nou progressisme comú. Del càsting dels artistes se n’encarrega el madrileny Nacho Padilla, director artístic de l’Ajuntament, un dels policy makers (ecs) més importants del colauisme en la seva conscient dependència per la imatge.

La grossa d’enguany ha tocat a l’il·lustrador basc David de las Heras, un magnífic creador format a l’Escola Massana, qui ha ordit un fresc realment bellíssim amb tres Mercès de diferents generacions amicalment abraçades al voltant de flors, alguns coloms, i d’un parell d’icones ben identificables de la ciutat. Com que l’administració sempre ens suposa un pèl tòtils, l’Ajuntament ens n’ha avançat l’hermenèutica. Al seu web hi llegim: “Quina Mercè ens representa l’artista? Doncs una Mercè que lliga vides i, com si fos una sastressa experta, cus generacions de barcelonins i barcelonines. I és que, si us mireu la imatge del cartell d’enguany, potser hi veureu una mare, una filla i una neta, totes tres embadalides en la contemplació d’alguna de les moltes activitats de la festa. O potser hi veureu una mateixa barcelonina que viu la festa com a nena, adulta i dona d’edat avançada”.

La focalització de la mirada en un espai determinat d’una obra d’art és un dels fets més polítics que se’n desprenen. En efecte, la il·lustració en qüestió ens obliga a centrar-nos en els ulls de la Mercè més petita (l’única persona que ens esguarda directament, amb una dolçor volgudament desafiadora), i d’aquí avançar en la inexorabilitat del temps; primer amb la mare i després l’àvia. No és casualitat, of course, la caracterització notòriament andrògina d’aquesta primera integrant del trio, paradigma d’una feminització posterior a la qual s’hi arriba per pròpia voluntat, no pas per imposició natural/divina. Aquesta és, doncs, una festa on no hi ha més representació fàl·lica que les insofribles torres de la Sagrada Família, empetitides al costat del cartell; la Mercè, i qui sap si Barcelona, és una història de dones soles que miren l’esdevenidor sabent que escullen un gènere que engendra.

També hi ha política en allò que resta als marges de la mirada central, i és notori observar com, en el cartell by de las Heras, l’obra de Gaudí i una imatge d’uns castellers quedi relegada al peu de fotografia. Tots els símbols de catalanitat, conseqüentment,  queden foklòricament subsumits a una lluita superior; la de tres dones que, insisteixo, es miren la festa amb el poder d’haver adquirit el seu gènere de forma meditativa en un espai on els homes no hi tenen res a pelar. L’emancipació nacional, o la presència espiritual de la tribu, queda allunyada d’allò que els cursis anomenarien els problemes reals de la gent. El motor que mou el món, al capdavall, és la connexió existent entre aquesta santa trinitat de dones; no és tampoc casual que la il·lustració generi un truc visual on les mans d’aquestes deesses acaben ajuntant-se a la panxa de la futura engendradora de Mercès.

Com veieu, i l’art hi tindrà un paper fonamental, d’aquí a les eleccions ens espera un part polític sobre-carregat de simbologia que anirà augmentant en intensitat. Historiadors de l’art, hermeneutes de tres al quarto i crítics de la cultura; prepareu-vos per la sobrecàrrega visual del proper curs. De moment, si més no, el nivell és alt. I el cartell és molt bonic.