Casa Fernández, el refugi de Javier de las Muelas que continua intacte gairebé 40 anys després

Hi ha locals que, amb els anys, acaben formant part de la manera com una ciutat entén el fet de sortir a menjar, trobar-se o allargar una conversa. Casa Fernández, durant gairebé quatre dècades, ha sabut llegir els corrents, les tendències i les necessitats de diverses generacions de comensals, i encara ho continua fent avui.

Potser part de l’èxit ve del fet que el local neix inspirat en Carme Fernández, mare de Javier de las Muelas, i que ara compta amb la mirada de Borja de las Muelas, el seu fill. No es tracta només de nissaga familiar, sinó d’una genealogia atenta als canvis de gustos, hàbits i maneres d’entendre la restauració. Un fet que explica que, gairebé quaranta anys després, encara puguem tornar al restaurant del carrer Santaló.

Una casa de menjars amb memòria

Obert l’any 1989, Casa Fernández va ser un dels primers espais de la ciutat a apostar per una barra central viva, cuina ininterrompuda i aquella calidesa difícil d’imitar que converteix alguns restaurants en refugi. Els veïns del barri encara recorden el local com un lloc on sempre podies acabar menjant uns bons ous ferrats a qualsevol hora. Curiosament, una idea que ara torna a aparèixer fins i tot en restaurants nous que reivindiquen una certa cuina domèstica i directa.

Durant la presentació del local renovat, Borja de las Muelas va recordar que Casa Fernández té gairebé la seva mateixa edat i que va ser aquí on va treballar per primera vegada, quan encara era adolescent. La frase ajuda a entendre que aquest no és només un restaurant reobert, sinó un lloc que ha travessat generacions, maneres de menjar i formes diferents d’entendre la ciutat.

Potser per això la frase de Javier de las Muelas durant la celebració tenia tant sentit: “Els bars són esglésies”. Llocs on la gent torna, es troba, discuteix, celebra i construeix petits rituals quotidians. Espais que importen més del que sembla perquè, més enllà del menjar, acaben sostenint una manera d’estar junts.

Art, barra i clàssics que no marxen

El local respira De las Muelas de seguida. Es veu en la selecció d’obres que pengen de les parets, on conviuen referències a Eduardo Chillida o Francis Bacon amb artistes menys previsibles com Jim Avignon, adquirit recentment. Aquesta mirada també apareix a la carta, capaç de mantenir clàssics històrics del local i barrejar-los amb plats més actuals sense que res sembli forçat.

Hi continuen les truitetes de gambetes, les braves (les preferides del mateix De las Muelas, confessa) o els macarrons del cardenal, un d’aquells plats que han sobreviscut intactes des del primer dia. Però també hi entren un molt bon filet Chateaubriand, el brioix de tàrtar o les gambes de cristall amb ou ferrat de corral. Una carta que entén que la tradició no necessita quedar congelada.

Al llarg de la barra central, a més, destaca el mural constructivista de Carlos Rolando, dissenyador mort recentment i figura clau d’aquella generació de creadors argentins que van contribuir a renovar el disseny a Catalunya. Hi apareixen vaixells, barrils de cervesa i una atmosfera centreeuropea que connecta directament amb l’origen conceptual del local. De las Muelas també va voler dedicar-li unes paraules durant la presentació.

La pista alemanya

Part de la idea de Casa Fernández neix d’un viatge de Javier de las Muelas a Munic durant l’Oktoberfest. D’allà en va tornar amb la fascinació per les grans taules compartides, la cervesa, els Schnapps i aquells locals on la gent menja, beu i conversa durant hores. La gran taula llarga situada a l’entrada respon exactament a aquesta mirada, que avui sembla natural però que en el seu moment ja avançava una manera més compartida i menys rígida d’entendre la restauració.

Aquesta voluntat de proximitat també apareix en el nom. Fernández és, d’una banda, el cognom matern. Però, com també va explicar De las Muelas, és un cognom comú, proper i transparent. D’aquells que gairebé tothom podria tenir a prop. En una època obsessionada amb noms cada vegada més críptics, Casa Fernández conserva una claredat bastant poderosa: sona a lloc proper abans fins i tot d’entrar-hi. 

I després hi ha l’ofici, que connecta inevitablement amb el món del Dry Martini. No només per la família empresarial, sinó per una manera d’entendre el servei: cambrers amb jaqueta blanca, tracte atent i equips que fa anys que formen part del projecte, igual que passa al Montesquieu o al mateix Dry Martini. Tot plegat ajuda a entendre que un local pot ser accessible sense caure en allò fàcil, clàssic sense ser antic i popular sense renunciar a una mirada pròpia.  

Potser per això la reobertura funciona com una novetat i, alhora, com una restitució: no es tracta d’inventar una casa nova, sinó de tornar a posar en circulació allò que sempre ha funcionat.