Hi ha maneres d’acostar-se a l’art que no passen necessàriamentf per la creació, sinó per la voluntat d’acompanyar i impulsar. Claudia Elies no s’ha imaginat mai com a artista, però ha construït una trajectòria sòlida des de la proximitat i la sensibilitat, a través de l’escriptura, el comissariat i la direcció d’art. Un recorregut vital marcat per un gest constant i gairebé invisible: acompanyar els processos de creació, especialment en els seus inicis. L’art emergent, més que un àmbit de treball, ha estat un fil conductor, des d’espais com Can Felipa o el festival Art Nou fins a la seva etapa actual al capdavant de la Fabra Centre d’Art Contemporani, que dirigeix des del maig de 2025.
La seva trajectòria no s’entén sense el context en què s’ha desplegat: un ecosistema artístic barceloní on la xarxa pública juga un paper clau en la producció i la promoció de l’art emergent, amb agents com la Sala d’Art Jove, Sant Andreu Contemporani o La Capella, però també amb iniciatives privades com Art Nou, que omple, durant els mesos d’estiu, les galeries de la ciutat d’artistes emergents. Un circuit sòlid i ben articulat que contrasta amb altres contextos com Madrid, on, tot i la seva projecció internacional en el mercat de l’art —amb ARCO com a principal referent— i una base col·leccionista més consolidada, aquest teixit d’acompanyament a l’emergència no té la mateixa estructura ni rellevància.
A aquest ecosistema vibrant Elies hi contribueix ara des de la direcció de la Fabra. Un espai que concep com una “caixa de ressonància”: que emet sons, però que també escolta i recull el seu entorn. Aquesta voluntat d’obertura es reflecteix també en l’arquitectura: grans finestrals que s’obren cap a la ciutat i el seu entorn més immediat i que fan dialogar la llum natural amb exposicions com LALIRIO, del tàndem Fuentesal Arenillas, comissariada per la mateixa Elies. Una proposta que dialoga amb el passat industrial de l’edifici, però que, alhora, entén l’art contemporani com una eina per repensar el present.
— Com va néixer la teva relació amb l’art. Quin és el teu primer record?
— La meva primera aproximació a l’art és arquitectònica: a través del romànic dels monestirs, a Poblet o Vallbona, quan hi anava de visita amb els meus pares.
— La teva trajectòria, però, s’ha allunyat del romànic per acostar-se a l’art contemporani.
— Crec que m’interessa l’art contemporani perquè és l’art que mira i entén el nostre present. Aquest fet implica que sigui una pràctica molt canviant i diversa, a vegades difícil de definir, però precisament perquè està lligada a una realitat que també és canviant.
— Com es produeix el pas de l’interès per l’art a una trajectòria professional?
— De manera molt natural: quan havia de triar estudis, vaig pensar que m’apassionava l’escriptura, i el meu germà em va recordar que, per a escriure bé, primer cal pensar sobre què vols escriure. I ho vaig tenir clar: sobre art i cultura. Així em graduo en Història de l’Art a Barcelona i posteriorment en Teoria de l’Art a Londres.
“No sempre cal entendre una obra en la seva totalitat: sovint admet múltiples lectures, i totes són vàlides”
— En aquests estudis vas poder desplegar la teva passió per l’art contemporani?
— En realitat, a la universitat arribàvem com a molt fins als anys 90. Va ser sobretot a través de les primeres experiències professionals que aquesta passió es va consolidar: amb les pràctiques al MACBA, que vaig començar amb Teresa Grandes i la mostra Poesia Brossa, i també a la galeria Estrany-de la Mota.
Aquesta immersió professional em va permetre obtenir una doble mirada: la de la institució pública i la de la galeria privada, que són les dues peces clau de l’ecosistema artístic. A la institució tot funciona amb estructures grans i tempos més lents, mentre que a la galeria el treball és més immediat i directe amb els artistes i les produccions, amb equips més petits.
— I, des d’aquesta doble mirada entre el sector públic i el privat, has desenvolupat una trajectòria molt vinculada a la promoció de l’art emergent.
— Can Felipa i Art Nou són dos espais molt privilegiats: formes part de processos que tot just comencen; és un moment delicat però també emocionant, perquè treballes amb artistes que fan les seves primeres exposicions. Veure com aquest suport dona fruits és especialment gratificant, com en el cas de Mònica Planes, que va exposar per primera vegada a Can Felipa i que avui forma part de la col·lecció del Reina Sofía.
“La sostenibilitat no és només material sinó també humana: com programem, quan ho fem i com acompanyem les artistes en els seus moments vitals, per intentar no sobresaturar-les”
— Un esperit que, des del passat mes de maig, desplegues a la Fabra.
— M’agrada pensar la Fabra com un espai obert i divers: multidisciplinari i multigeneracional, un lloc on assajar, experimentar, provar… Tot, sense oblidar la sostenibilitat, que no és només material, amb estructures que siguin reciclables i reutilitzables, sinó també humana. És a dir, pensar com programem, quan ho fem i com acompanyem les artistes en els seus moments vitals, per intentar no sobresaturar-les, sinó donar espai.
— Què t’interessa especialment de la programació?
— M’interessa treballar amb artistes que ens ajudin a pensar el món d’avui, i alhora incorporar a l’escena barcelonina veus que no han estat tan presents, com el tàndem Fuentesal Arenillas a través de LALIRIO o les artistes del Mediterrani Oriental que conformen l’altra mostra actual a la Fabra: Com pedres als palmells, brases i flama.
També m’interessa explorar formats híbrids entre exposició i programa públic, uns programes que a la Fabra tenen un paper central, gràcies també a la feina de Jordi Ferreiro. De fet, la meva estrena al capdavant de la Fabra ja era una declaració d’intencions: l’escola d’estiu al juliol i Interval #1 al setembre, una peça sonora de Rubén Grilo que s’activava amb diferents performances, a mig camí entre exposició i programa públic. L’art contemporani té això: ha de ser porós i canviant, perquè reflexiona sobre un context i un present que també ho és.
“Intentem trencar amb la idea que l’art contemporani és sempre complex. És cert que pot tenir moltes capes i un llenguatge propi, però també pot ser molt directe”
— Parles de la importància dels programes públics i de connectar amb la ciutadania i, de fet, sovint defineixes la Fabra com una “caixa de ressonància” que emana i recull.
— Exacte: recollir i projectar. Per això em vaig plantejar una programació molt situada, connectada amb el passat de l’espai i la seva importància actual per a Sant Andreu i el teixit local. Hem impulsat un Consell Ciutadà amb l’entorn més immediat: el CAP de Meridiana, la biblioteca, l’escola bressol… per escoltar què esperen del centre. Es tracta de capgirar la lògica habitual: no només que el barri vingui al centre, sinó generar una relació real d’acompanyament i escolta.
Aquesta relació estreta també es crea amb el circuit artístic barceloní, sempre des d’una idea de sostenibilitat: si la ciutat ja té moments clau, com el Barcelona Gallery Weekend o Art Nou, ens hi sumem en lloc de generar-ne de nous constantment. Quan estudiava a Londres pensava que era una ciutat inabastable culturalment, i ara aquesta mateixa sensació la tinc amb Barcelona: que s’ha convertit en una ciutat cada vegada més viva culturalment, amb més activitat, espais i veus.
— Costa apropar el barri i la ciutat a l’art, i més quan s’hi afegeix el terme ‘contemporani’ a l’equació?
— Encara costa, sí. Fem molta pedagogia: acompanyem les exposicions, expliquem els projectes, i oferim textos, materials de sala i visites guiades que donen eines al públic. També intentem trencar amb la idea que l’art contemporani és sempre complex. És cert que pot tenir moltes capes i un llenguatge propi, però també pot ser molt directe. No sempre cal entendre una obra en la seva totalitat: sovint admet múltiples lectures, i totes són vàlides. Quan entres en aquest llenguatge, es fa molt més accessible. Cal perdre la por d’acostar-se a l’art contemporani i deixar-se interpel·lar, més que no pas buscar una única interpretació correcta.
— Com acostar-te i acompanyar l’art contemporani?
— Cada artista necessita un tipus d’acompanyament diferent. M’agrada pensar que som les comissàries qui ens adaptem a les artistes, no al revés. És un procés coral: entres en el seu univers i has de detectar què necessiten, a vegades és un acompanyament des del disseny de l’espai expositiu, altres des de l’escriptura o des del taller. Tot també del moment vital de l’artista: no és el mateix acompanyar algú que comença que revisar una trajectòria consolidada.
“Barcelona ha estat i continua sent un ecosistema únic, amb un orgull compartit per aquest planter d’artistes joves i una clara voluntat de cuidar-la”
— Hi ha talent emergent a Barcelona?
— Sí, molt. També hi ha molts espais i programes que l’impulsen: La Capella, Sala d’Art Jove, Can Felipa, Art Nou o Sant Andreu Contemporani. Quan treballava a Can Felipa vam obrir la convocatòria a escala estatal i va ser fascinant veure artistes que venien a Barcelona perquè trobaven aquí l’ecosistema adequat per iniciar la seva carrera. En altres contextos, aquest circuit d’impuls de l’art emergent no està tan estructurat. Barcelona ha estat i continua sent un ecosistema únic, amb un orgull compartit per aquest planter d’artistes joves i una clara voluntat de cuidar-la.
— Com definiries l’art emergent?
— És una línia molt fina. Sovint té més a veure amb l’experiència expositiva que no pas amb l’edat. A vegades l’emergència es pot estirar molt: per exemple, un artista que amb 50 anys fa la seva primera mostra pública. Però, d’altra banda, són les mateixes artistes qui volen deixar enrere aquesta etiqueta i ser reconegudes com a artistes de mitja carrera. Per aquest motiu, crec que l’emergència no és una categoria fixa, sinó una condició que cal revisar constantment.
“L’art contemporani ha de ser porós i canviant perquè reflexiona sobre un context present que també ho és”
— Comentaves que a Barcelona hi ha un circuit molt marcat per a l’artista emergent, i que això no es dona en altres contextos…
— Aquest circuit existeix tant en l’àmbit públic com en el privat, i les galeries també en formen part. És important que les artistes es relacionin amb tots aquests agents des del principi, perquè la seva carrera depèn en gran part d’aquesta xarxa. El circuit barceloní funciona molt bé i cal valorar-lo.
Però encara cal explicar-lo més, especialment des de la universitat i al final de la formació. Per això, a la Fabra hem creat un programa amb universitats per mostrar les professions que hi ha darrere d’una exposició: producció, audiovisuals, comunicació… per complementar uns estudis que a vegades es poden quedar en un àmbit molt teòric.
— Com combineu la promoció del pedrer local amb la presència d’artistes internacionals?
— L’intercanvi amb altres contextos enriqueix les pràctiques i dona visibilitat als artistes. Però l’intercanvi no només projecta les artistes locals cap a fora, sinó que també ens ajuda a valorar el mateix context i detectar-ne fortaleses i mancances.
— Quines mancances detecteu?
— Sobretot, la necessitat de més espais i recursos per acompanyar el creixement del sector. Hi ha una xarxa molt rica de centres de producció, tant a Barcelona com al territori, des de l’Hospitalet, Mataró, Amposta… però mai n’hi ha prou: sempre caldran més recursos, més espais i més residències.
“No cal esperar grans esdeveniments per a descobrir l’art: estem oberts cada dia perquè qualsevol pugui acostar-s’hi, com també ho estan les galeries”
— Un altre repte del sector artístic i galerístic és el pedagògic…
— És un repte clau: és important insistir que som espais públics i gratuïts, pensats per a la ciutadania. Som un servei públic que ha d’aconseguir interpel·lar públics molt diversos. De vegades, en jornades assenyalades com l’Open House, ve molta gent, però cal recordar el visitant que no cal esperar grans esdeveniments per a descobrir l’art: estem oberts cada dia perquè qualsevol pugui acostar-s’hi, com també ho estan les galeries.
— Una obertura a la ciutadania que, a la Fabra, també es reflecteix en l’edifici mateix, amb grans finestrals que connecten amb la ciutat. Quines sensacions t’agradaria que experimentés el visitant que s’atreveix a endinsar-se a la Fabra?
— Que tingui ganes de tornar. Que hagi vist alguna cosa que l’hagi fet pensar, sentir o remoure’s. I que es faci seva la Fabra: que entengui que és un espai obert, gratuït i accessible, al qual pot tornar sempre.
Qüestionari
— Una fira d’art contemporani?
— No puc no triar Arco.
— Un artista emergent que hauríem de conèixer?
— Jone Erzilla.
— Si fossis col·leccionista, quina obra t’agradaria tenir a casa?
— The Clock, de Christian Marclay.
— Una exposició que t’hagi agradat o remogut en els últims mesos.
— M’ha emocionat especialment l’exposició de Trinh T. Minh-ha a La Virreina.
— Una lliçó que has après del món de l’art?
— Cap èxit ni fracàs és definitiu. Aquell fet que en un moment sembla decisiu: no guanyar una convocatòria o no participar en un certamen, no ho és tant. No hi ha passos establerts: la carrera artística es construeix pas a pas i cadascú la traça a la seva manera.
