Clavé, artista total

Pintor, gravador i escultor, Antoni Clavé va néixer a Barcelona el 5 d’abril de 1913 i va morir en Saint-Tropez (França), el 30 d’agost de 2005. És considerat una de les grans figures de l’art català i espanyol del segle XX. Va estudiar dos anys a l’Escola d’Art de Barcelona en 1930 i va començar la seva trajectòria com a cartellista de cinema. Va viure a França exiliat durant la Guerra Civil fins a 1956 on va ser decorador de teatre i va exposar a Perpinyà en 1939. Les seves obres, influenciades per Édouard Villard i Pierre Bonnard, el van emmarcar en l’anomenada escola de París, com també passa amb Picasso, Miró i Saura.

La seva pintura va començar a prendre el camí de l’abstracció a partir de 1950, on va treballar en teatre i en el ballet, caracteritzant-se per l’ús de maniquins en l’escenari i prenent renom en el món de l’escenografia. A mesura que es va anar desenvolupant com a artista, les seves figures van començar a perdre contorn i precisió, les formes van ser menys definides i va prendre presència el traç i una personal concepció del color, així com l’ús de textures.

Tal va ser el seu desenvolupament com a escenògraf, que va arribar a col·laborar com a director de decorats i responsable de vestuari en el film Els Fabulosos Andersen (1952) de Charles Vidor, treball pel qual va arribar a estar nominat a l’Oscar.

Abans del seu pas final a l’abstracció, Clavé va homenatjar diverses vegades a El Greco en els seixanta, es va fixar en els autors barrocs i replicà la imatge del cavaller amb la mà en el pit en diverses ocasions. En els setanta, va utilitzar el collage i va inventar el papier froissé, una tècnica en la qual s’usa paper arrugat i s’imprimeix aerosol.

La seva primera retrospectiva va ser en l’actualment anomenat Centre Georges Pompidou, antic Museu Nacional de París, en 1978. En els vuitanta va dedicar una sèrie a Picasso, al qual va conèixer personalment en 1944. En 1984,100 de les seves obres es van exposar en la Bienal de Venècia representant al Pavelló d’Espanya, i se li va concedir la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Es presenta un artista total, algú que va transitar per múltiples disciplines

L’exposició Antoni Clavé en majúscules, comissionada per Aude Hendgen, la responsable dels arxius Clavé a París, i José Felix Bentz, cofundador del Palau Martorell i president del Reial Cercle Artístic, es tracta de la primera gran exposició dedicada al pintor des de 1996. La mostra, que es podrà visitar fins al 16 de novembre, sorgeix de la iniciativa de la Galeria Joan Gaspar, l’Arxiu Clavé i el suport de la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, i té dues seus: el Palau Martorell i el Reial Cercle Artístic. Es podran visitar, també, les obres exposades en el Palau de la Generalitat amb l’obertura de les sales Clavé, inaugurades en 1993, i que consten de nou pintures de gran format i quatre escultures.

Antoni Clavé va produir una obra que és testimoni del seu temps i un exponent de l’expressió i de la indagació personal. Amb la pintura com a eix central, l’artista va experimentar constantment amb els materials i va acollir des de l’escenografia, vestuari, attrezzo, fins a gravats, cartells, teles i escultura.

La mostra destaca la influència que van tenir per a l’artista les ciutats en les quals va viure: Barcelona, París, Tòquio i Nova York. Les seccions temàtiques són 5: Barcelona, anys 30; París, Venècia i Barcelona; Tòquio, Osaka i Hakone; i Nova York. Llocs que el van fer créixer i que van ajudar a crear la idea del caràcter universal de les seves obres.

Clavé va destacar sempre per la seva qualitat i per la seva capacitat de reinventar-se

La retrospectiva s’entén pels comissaris com un retorn a casa del pintor. Cal destacar el Tríptic de l’Ajuntament, pintat amb motiu dels Jocs Olímpics i que només ha sortit dues vegades de la seu, aquesta i en 1997, i els homenatges a Picasso, El Greco o Gaudí, saldant, d’aquesta manera, una sort de deute històric amb l’artista.

El seu temps figuratiu i els seus treballs de cartelleria són més que inèdits per al gran públic, igual que el treball en tèxtil sobre Antoni Gaudí i Catalunya. A Antoni Gaudí (1968), es tracta d’un monumental tapís que tanca l’essència mateixa del modernisme i evoca, amb les seves ondulades formes i collage, el més orgànic que trobem en el Parc Güell.

A França, Clavé va destacar pels seus Rois, i en la mostra també podem veure gran part de les obres del Pavelló espanyol de la Bienal (1984), amb obres sobre el F.C. Barcelona, club del qual Clavé era seguidor i que li va permetre mantenir un vincle amb la seva terra en l’exili, així com l’ús habitual en l’època de colors blau i grana i els colors de la Senyera.

Clavé, en allò personal, es considerava un home amb sort, sense més

El seu viatge a Tòquio i a Osaka li van proporcionar a l’artista noves perspectives respecte al buit i a l’ompliment dels seus quadres. Destaca d’aquesta època, el primer llenç que va adquirir i va catalogar el Macba en la seva col·lecció, el 001. De Japó, Clavé es va emportar l’ús de la tinta xinesa combinada amb l’oli i el collage, i la seva sèrie Retorn del Japó.

En 1989, va viatjar a Nova York, on podem observar clares reminiscències de Basquiat en la seva obra. Hi ha gran influència de l’art modern urbà i del graffiti. La sèrie que va acompanyar el viatge es va dir Vist a Nova York.

Clavé, en el personal, es considerava un home amb sort, sense més ni més. Creia fermament en l’atzar i la fortuna i considerava que, només gràcies a ella, havia pogut arribar a exposar i a desenvolupar una carrera com a pintor. Deixava a l’atzar les decisions i les textures de les obres. Les gotes de pintura que relliscaven, la transparència d’un paper enganxat, o la precisió i definició del traç. Clavé utilitzà l’atzar per a crear, el risc com a motor i l’accident com a virtut. Va usar fusta, cartó, vestidures i bronze per a manufacturar les seves peces i sempre va creure en la transformació dels materials però no en el poder transformador de l’art.

Els cartells cinematogràfics que pintava eren originals i sense possibilitat de reproducció. Pintats amb cola i fets sobre paper d’embalar, donaven al pintor una irrepetible sensació de llibertat. Clavé podia inspirar-se sense limitacions en el títol de la pel·lícula, en la sinopsi i en una estètica entre l’art déco i l’expressionisme alemany, sense haver de posar els rostres dels actors i actrius, ni respondre a demandes comercials o de promoció de cap mena.

Va fer homenatges a Picasso, concretament, a la seva època blava, i a Zurbarán, amb un marcat ús dels grisos i blaus de to apagat i fosc. Els francesos sempre el van considerar un artista molt hispànic, i van prendre com a referència les seves escenografies per a Carmen de Bizet o per a representacions de les obres de Lorca. Clavé, al contrari, sempre es va identificar amb la tradició pictòrica i referencial francesa, sentint-se un exemple del bon tracte i rebuda de les seves obres per part de França respecte a la rebuda a Espanya, com també havia succeït a molts dels seus contemporanis abstractes.

L’ús dels vermells profunds i dels colors foscos com el negre, va emparentar la seva obra a ulls del món amb el retrat d’una Espanya fosca i negra, tacada pel vermell de la sang vessada. En els seus llenços, podem identificar tragèdia, dolor i amargor, però el pintor es va mostrar sempre contrari a aquesta idea i es mostrava agraït. Clavé es definia com algú al qual li agradava viure bé.

Antoni Clavé era una persona amable i tranquil·la, amb una imatge sense tensió, amb un bigoti espès i el pèl pentinat o despentinat, cap enrere. Va ser un pintor que va fugir sempre de la representació de l’artista maleït des d’un punt de vista romàntic, i que no creia a transcendir a la mort ni a viure en la posteritat. El seu art en si, i la seva concepció d’aquest, no encaixava amb la idea de l’artista incomprès, ell mai es va considerar com a tal. Al seu entendre, l’enigmàtic i l’incomprès estava passat de moda i no era el signe del seu temps. El seu biògraf, l’escriptor Ferran Canyameras, el va descriure com “un solitari, un artista amb estil propi al marge de les modes i tendències. Uns altres pequen de teòrics, ell ha après sempre en silenci”.