Compassió pels senglars

Després de l’èxtasi olímpic, va posar-se de moda repetir aquell adagi cunyadero segons el qual “fins ara, Barcelona sempre havia viscut d’esquena al mar”. Residia, com passa sempre, certa veritat en la commonplace; però al seu torn caldria haver afegit que la majoria de capitalins també passem la vida d’esquena als dos rius que -gràcies a la providència- limiten el nostre creixement, i també mirant amb recel la muntanya. La relació amb l’aigua del mar ha canviat de forma radical, però tinc la sensació que encara guipem de lluny els Tres Turons o la serralada de Collserola com si aquests fossin els paisatges d’un altre planeta; més encara aquest últim, ara colonitzat per una sèrie de científics motivadíssims i de membres de l’exèrcit invasor que l’han confinat amb l’objectiu que cap presència humana pugui entorpir la contenció de la pesta porcina. A banda d’oblidada, ara ens parapeten la serra.

En l’àmbit quotidià, el confinament de la vida (i l’obsessió per monitorar els senglars) m’ha canviat poc la rutina. A la muntanya només hi havia anat de ben menut amb grans renecs per pujar al parc del Tibidado o, de més gran i amb molt més d’entusiasme, amb tal d’anar a fotre un clau a La Florida. Però la meva educació judeocristiana -que em regalà el do de l’ateisme- també m’ha provocat una estúpida compassió pels senglars, que no només estan perseguits per homes de bata blanca, com si fossin l’extraterrestre ET, sinó que estan a punt de viure una aniquilació massiva en nom de l’equilibri natural-biològic del territori. Diuen els experts que hi ha més senglars que catalans, amb la qual cosa caldrà excitar els caçadors de la tribu perquè acabin massivament amb la tira d’exemplars d’aquest mamífer artiodàctil. Doncs a mi, i no sé per què polles em passa, em foten pena.  

Com la majoria d’habitants europeus del primer món residents a ciutat i absolutament al·lèrgics al camp, vaig començar a estimar els senglars mercès als dibuixets d’Astèrix, on aquest simpàtic rodanxó panxut era el plat predilecte dels gals (un anacronisme històric de Goscinny, car halaven sobretot ovelles, porcs i fins i tot gossos). L’Obèlix se’n cardava uns quants cada dia, però tenia pinta d’ésser ben conscient que calia preservar-los de l’extinció per no acabar amb el seu plat preferit. Temps després, els americans -que tot ho grapegen- regalaren molta dignitat al senglar Pumbaa, una variant selvàtica d’aquest animaló (amb una propensió important per tirar-se uns pets trompeteros i viure sense preocupacions) al qual l’etimologia també regala una dosi d’estoïcisme, car el porcus singularis no es refereix a la singularitat de la bestiola, sinó a la seva digna solitud existencial.

Durant molts dies, tant polítics com científics ens han explicat -d’una forma alarmantment acrítica i sense gaire informació- que l’origen de la pesta porcina era un entrepà contaminat. Ara sembla ser que la cosa va sorgir d’un error d’aïllament o transport del virus a un laboratori ben concret. En un abracadabra curiós, la Generalitat ha escollit una comissió de savis per investigar-ho… on, ai las, s’hi troben diversos investigadors d’aquest mateix centre, amb la qual cosa tot plegat és difícil d’objectivar. Però sigui com sigui, diria que l’adveniment d’aquesta malura de la vida porcina serà l’excusa perfecta perquè s’iniciï una caça pel senglar sense cap mena d’aturador. A mi, insisteixo, la cosa no m’hauria d’importar, perquè se me’n fot el món natural i sempre he participat en l’assassinat a base de consumir civets magnífics. Però, de forma incomprensible, he emmalaltit de sensibleria. 

Qui sap si el que em fot és aquest frenesí imperiós pel genocidi del senglar, pobrissó meu, ell que no té cap culpa de la propagació de la pesta i que, simplement, es dedica a campar lliure pels camins de Collserola. Doncs bé, ja em teniu al comandante Paco i a tota la comunitat científica cercant-lo compulsivament, en un claríssim exemple de senglarofòbia. Ja sé que tot això es fa pel bé del sistema i perquè els nostres pagesos puguin guanyar-se el pa a força d’enviar carn de porc a la Xina i tota quanta mandanga macroeconòmica. Però darrerament, potser a causa de la fastigosa melindrositat de Nadal o per les carències afectives que pateixo en acostar-me a la mitjana edat, jo només puc pensar en el futur genocidi dels senglars. Aquest és un article emocional, i per tant absolutament prescindible però, si més no, les bestioles tindran un sentit epitafi.