Aquí no hi ha estrelles Michelin ni és una propietat que s’inclogui en presentacions de fons internacionals com a inversió —almenys, de moment—. Aquí hi ha una altra cosa: un edifici que va ser casa abans que hotel i que, literalment, va canviar d’adreça sense deixar de ser el mateix. I que, a més, continua sent un tema de família.
Barcelona té aquestes coses. Edificis que, quan un s’hi atura un moment, resulten no ser exactament el que semblen. Anem a la cantonada de Diputació amb Rambla de Catalunya, al xamfrà muntanya/Besòs. Aquest punt correspon al número 30 d’aquella rambla. Allà hi ha el Continental Palacete. Sembla que sempre hagi estat en aquest punt exacte de l’Eixample. I, tanmateix, no va ser així.
L’edifici va ser desmuntat pedra a pedra i traslladat des de la seva ubicació original al Passeig de Gràcia fins al seu emplaçament actual. Avui una operació semblant resultaria gairebé impensable. Imagineu l’escena: balcons numerats, motllures embalades o pedres llaurades traslladats centenars de metres per Diputació com si algú hagués decidit jugar al Lego a escala urbana. Però així es construïa i es reconstruïa la Barcelona burgesa del segle XIX.
La coneguda com a Casa Paulina Fabra va néixer com a residència familiar en plena eufòria del nou Eixample, quan la ciutat competia en elegància arquitectònica i cada família benestant volia deixar la seva empremta en pedra. Els canvis urbanístics van alterar alineacions i plans de carrers, i la casa va acabar traslladant-se a la Rambla de Catalunya. No es va reformar: es va desmuntar. I es va tornar a aixecar.
I un hotel
La transformació en hotel va arribar a finals del segle XX i va néixer d’una escena poc èpica, però decisiva. Va ser el 1997, a la sala d’espera d’un dentista, un lloc que no sol ser on es prenen grans decisions empresarials. Pilar Vallet fullejava La Vanguardia quan un anunci a pàgina sencera va cridar la seva atenció: “Palauet en venda. Ideal per a oficines”. Vallet va pensar automàticament una altra cosa: i si fos un hotel?
La família Malagarriga Vallet, mare i fills, van adquirir l’edifici i, després d’anys de llarga i respectuosa rehabilitació, el 2002 el palauet va reobrir convertit en hotel. No es va aprofitar l’ocasió per fer-ne alguna cosa híbrida, perquè en travessar-ne la porta no s’accedeix a un lobby neutre ni a una recepció de disseny minimalista. S’entra en una casa que ha decidit continuar sent-ho. Hi ha sostres enteixinats, làmpades que brillen perquè per a això van ser dissenyades i salons que evoquen vetllades d’altres temps. N’hi ha qui el considera exuberant; altres el troben acollidor. En qualsevol cas, té personalitat. Molta. I això, avui, no és poca cosa.
Estirant del fil vermell, el cert és que aquesta història no comença el 2002. Ni tan sols al segle XX. Tot arrenca el 1826, quan el Gremi de Messoners i Taverners de Barcelona va expedir un diploma que reconeixia com a membre de ple dret Francisco Malagarriga i Munné, nét del mestre Cristóbal Malagarriga i Porta. La paraula “mestre” no era honorífica: designava a qui dominava la seva feina, a qui havia fet de l’hospitalitat una professió qualificada i reconeguda a la ciutat. Era la manera oficial de dir: aquí hi ha algú que sap rebre i donar de menjar amb ofici.
Respectant l’expedició del diploma, aquest 2026 la família celebra dos segles de tradició hotelera. Dos-cents anys després, l’ofici continua essent essencialment el mateix: acollir, cuidar i servir. Amb altres edificis, altres viatgers i altres circumstàncies, però amb la mateixa arrel: l’essència de l’hoteleria i l’hostaleria.
Continental
A finals del segle XIX, l’hotel Gran Continental ja era un punt de trobada a la Plaça de Catalunya. Després va ser banc (el cèlebre Banco Central de l’atracament) i més tard gran botiga (el conegut Primark), prova que Barcelona canvia de pell amb molta facilitat. Quan aquell establiment hoteler ja havia tancat per convertir-se en banc, el 1931 i impulsat per Francisco Malagarriga Fabra, es va inaugurar el nou Hotel Continental, un establiment de primera categoria a la Rambla que va prendre el nom de l’hotel original. L’establiment comptava amb totes les comoditats de l’època, un saló àrab que sorprenia els visitants i, un any més tard, va estrenar una innovació singular i a peu de carrer: el Bar Automàtic.
Fer servir l’Automàtic era, per a l’època, gairebé futurista. Funcionava amb monedes encunyades especialment pel mateix hotel i un sistema d’autoservei avançat al seu temps, amb una estètica moderna dissenyada per l’arquitecte Manuel Cases. S’introduïa la moneda (no qualsevol moneda, sinó la del Continental) i la màquina dispensava la consumició. El 1932 allò devia semblar ciència-ficció. La Barcelona republicana jugava a ser moderna; Europa, com sabem, anava a jugar a una cosa força menys amable.
L’hotel de la Rambla va viure èpoques d’esplendor i moments complexos. Durant la Guerra Civil va ser confiscat i destinat a lloc de repòs. Allà s’hi va allotjar George Orwell amb Eileen Blair abans de partir cap al front aragonès a lluitar contra el feixisme. L’establiment apareix al llibre autobiogràfic Homenatge a Catalunya com a refugi enmig del desordre.
Amb el pas dels anys, el Continental va tornar a ser punt de reunió cultural i esportiva, escenari de celebracions i trobades vinculades al Futbol Club Barcelona, testimoni de manifestacions i de nits llargues a la zona de la font de Canaletes. La Rambla per sota de la Plaça de Catalunya, amb la seva intensitat gairebé permanent, és el territori natural del primer Continental.
La Rambla de Catalunya, per sobre de la plaça, més reposada i residencial, semblava l’escenari adequat per al segon acte dels Malagarriga Vallet.
Un Palauet
El Continental Palacete no va néixer com a rèplica, sinó com a extensió d’una manera familiar d’entendre l’hospitalitat. Aquí no hi ha obsessió per etiquetes de luxe. Hi ha, per exemple, un gest senzill que s’ha convertit en senya d’identitat de la casa: un bufet obert les 24 hores per als hostes. Begudes, cafès i petits refrigeris disponibles en qualsevol moment. Pot semblar un detall menor, però diu molt. És un hotel entès com una casa confortable on sempre hi ha alguna cosa a la cuina. El tipus de gest que fa que algú arribi a les tres de la matinada i pensi, senzillament: “Sort que hi és”.
Sota la direcció de JM Malagarriga, fill d’un cèlebre director de grans hotels de Barcelona com La Rotonda, La Florida o el Cap Sa Sal de Begur, l’establiment ha reforçat el vincle entre hotel i ciutat. Allà s’hi celebren concerts i sessions musicals de petit format, oberts al públic, que omplen periòdicament els seus salons. No és només programació cultural, sinó una manera de recordar que els hotels també poden ser espais compartits amb la gent del barri o de la ciutat i no únicament allotjament per a gent de pas.
Mentre molts establiments amb més o menys arrelament a Barcelona han canviat de propietat o gestió al ritme d’operacions financeres i marques globals, els dos Continentals continuen sent un negoci familiar. L’edifici que va ser casa, que va ser desmuntat i que es va tornar a aixecar per continuar sent viscut, va acabar essent hotel sense deixar de semblar-ho del tot.
La ciutat canvia d’usos amb una facilitat sorprenent. On hi va haver un gran hotel i dos grans bancs. avui hi ha una botiga internacional de preus econòmics; on hi va haver una residència burgesa avui hi ha viatgers amb maleta de cabina o grans maletes. I, tanmateix, algunes històries romanen.
Potser per això encaixa en aquesta sèrie que publiquem cada quinze dies a The New Barcelona Post. Perquè no és només un hotel amb història; és una història que ha canviat d’adreça sense perdre’s.
I això, tal com estan les coses, és un luxe diferent. I no precisament el més fàcil de trobar.
