La guerra de sexes, punyent i de llengua esmolada

La guerra de sexes és el tema central de l’obra de teatre La tendresa, escrita i dirigida pel dramaturg Alfredo Sanzol, i traduïda al català per Joan Lluís Bozzo. La trama és senzilla, i des del principi l’espectador sap com acabarà i com s’acabarà descabdellant l’acció. Una reina, que es val de la màgia per aconseguir els seus propòsits, s’amaga juntament amb les seves dues filles en una illa deserta per no veure cap home. Ves per on, en aquella illa, també hi viu un home amb els seus dos fills, d’oficis llenyataires, amagats del món sota el mateix propòsit, però oposat: no veure mai més cap dona.

Imaginar com acabarà la trama des del principi de l’obra no treu que l’hora i cinquanta minuts de l’acció passin ni lentament ni avorridament. I aquí cal esmentar dos punts forts de l’obra. El primer: els embolics que provoquen la mare, per una banda, i el pare, per una altra, aixequen somriures constantment entre el públic. El segon: el gran treball lingüístic que ha fet Joan Lluís Bozzo de l’obra pensada i escrita en castellà és de nivell. De fet, us diria que si de petits llegíeu Les aventures de Tintín, en la traducció del periodista Joaquim Ventalló, de ben segur que us semblarà que ho reviviu quan escolteu els insults que la reina i el llenyataire profereixen sense parar.

Quina llengua tan versàtil que arriben a tenir els personatges per dir-se el nom del porc de manera tan fina! Tant de bo m’hagués pogut apuntar la meitat de les paraules que es diuen, i aquest és un pensament que gairebé em va acompanyar durant gran part de l’obra mentre parlaven els actors Laura Aubert, Anna Castells, Marta Pérez, Albert Prat, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.

Per acabar, el final acaba subtilment amb moralina, és clar és una comèdia inspirada en l’univers de l’escriptor William Shakespeare, i demostra que el títol de l’obra és més escaient que mai. És el que es necessita per viure en aquest món. I jo afegeixo un segon punt necessari: una llengua esmolada com la dels artistes.