Derby-Claris-Barcelona

Com cada any: vuit del vespre, Claris amb València, banda muntanya Besòs, cua als ascensors, en Jordi Clos dubtant de si pujar ja cap a la terrassa o bé esperar encara alguna autoritat. Fa uns anys que els de Derby van decidir traslladar la inauguració de la temporada al setembre, atès que tothom ho feia abans de l’estiu: no es tracta tant d’obrir el rooftop als excessos de l’estiu com obrir la temporada hotelera, s’entén, i en tot cas els Clos (en Jordi, en Joaquim) no volien ser una cadena més. Tampoc no ho serien mai, ni que volguessin. Afortunadament no va ploure ni va fer fresca, però en l’aire el setembre no pot evitar setembrejar perquè ja no estem davant de l’enlairament vacacional sinó en el retorn a allò que en diuen “el món real”. S’agraeix, en aquest aterratge, que encara t’elevin una mica els ànims i ho facin enfilant-te a una de les terrasses més clàssiques de la ciutat.

L’hotel Claris, ben proper al Museu Egipci, té una terrassa mig coberta i amb piscina, a la qual et dona la benvinguda un espectacular mural de pedra de Subirachs que versiona l’escut de Barcelona. Els hotels de Derby tiren molt d’art i de patrimoni, com és sabut, no només per la dèria arqueològica del senyor Clos sinó també per una inclinació al col·leccionisme i al mecenatge que es troba sovint en els passadissos i també dins les habitacions. L’acte tira, com sempre, més de xampany que de cava i d’un servei de càtering que per sort repeteix les boles de foie però que no tinc clar si enguany repeteix res més. En tot cas bons entreteniments, bones torrades amb caviar, bona taula de preparació in situ de bocins de steak tartar, bones postres de xocolata. Només com a apunt que no em puc guardar per a mi mateix, a la planta baixa de l’hotel hi ha el restaurant japonès Oskuro que és aconsellable no perdre’s. Tampoc les seves varietats de sake, d’una de les quals algun dia m’he de fer amb una ampolla. Ho prometo.

Societat civil, periodistes, empresaris, amics. Lluís Canut, discret, a la banda. L’Ortas, omnipresent, d’Intermèdia. Sònia Recasens, d’Atrevia. Gabriel Martínez, de Roman. L’estimat Sergi Saborit, ara a El Periódico nomenant barcelonins de l’any, però també en Guillem Carol i la Cristina Martín, d’aquesta casa. Tot això pel que fa al vessant comunicatiu, i partint de la base que em deixo algú. De polítics, ni que jo vulgui no em puc deixar el conseller de Presidència Albert Dalmau, manllevat pel president Illa a l’alcalde Collboni, també present, com també el fidel a la cita Xavier Trias, que d’aquest sí que no me’n vull oblidar. En termes de societat civil Urbano di Gropello, de la fundació Invest for Children, o Mateu Hernández, de Turisme de Barcelona, força enganxat al també fidel Roger Guasch, recentment nomenat director gerent de la Cambra de Comerç de Barcelona. El somriure inefugible de Maria Cabré, directora general de la fundació Aura. S’estrenava Anna Marquès, de Barcelona Global. Manel Casals, del gremi d’hotelers, amb ganes d’explicar-me per què estan farts que alguns els pintin com els dolents de la pel·lícula. Ho farem amb un cafè. Enric Canet, com sempre repartint hòsties contra els falsos interloctuors amb Déu. L’entranyable i il·lustrat Ramon Forn, de la fundació Ship2B. No acabaríem però ja ens en fem una idea, hi era qui hi havia de ser i qui hi podia ser. Afegint-hi alguns amics i coneguts d’un servidor que es donen per afegits i que ara no venen al cas.

No plou, però plouen polèmiques. Dies de contraposició d’arguments pel problema de l’habitatge, què hi tenen a veure els hotels, què hi tenen a veure els apartaments turístics, què hi tenen a veure les lleis del lloguer per temporada. Com que sospitem i sabem que tot va íntimament relacionat, sobretot en una ciutat-poble on quasi totes les relacions semblen íntimes, entre xampany i xampany sembla evidenciar-se que valdria la pena arribar més a pactes que a imposicions. Estic segur que els hotelers defensaran, amb certa raó, que ells són precisament l’antídot contra l’excés d’apartaments turístics. Com ho seria, també segurament, la flexibilització del famós 30% de reserva per a habitatge protegit. Hi penso mentre endrapo algun canapè i em preparo els arguments per al cafè amb en Manel Casals, que sembla veritablement preocupat pel tema. M’alegra que hi estigui, encara que als hotelers els impliqui de manera indirecta: no pot ser que ens haguem dedicat a parlar tant de les superilles mentre, al voltant nostre, el veritable drama ja afecta greument massa persones dins la ciutat.

Avui inaugurem rooftop i temporada, i és un dia de celebració: l’endemà, tota la societat civil, empresarial i política haurà de trobar peti qui peti una solució acceptable. Els turistes venen a l’hotel Claris, però al setembre a la terrassa hi anem els barcelonins. I som aquests, els que hi vivim cada dia i des de les nostres diverses posicions, els que ens hem d’acabar entenent a qualsevol preu. Una trobada hi ajuda. Uns somriures i un ambient immillorable no hi fan mai cap mal. Però, si realment és setembre i és l’aterratge al “món real”, a partir d’ara ens toca treballar per a millorar aquesta ciutat, aquest poble gran, entre tots.