El nou any ofereix concerts vibrants, que no només tocaran la fibra sensible del melòman: els esdeveniments aquí ressenyats poden crear una afició fructífera i duradora, a més de ratificar Barcelona com a capital cultural de primer ordre.
Teodor Currentzis @ Alexandra Muravyeva
Després d’un 2025 marcat per sacsejades musicals de gran abast, el nou any s’obre amb propostes summament estimulants. La tardor, encara recent, va quedar assenyalada pel fenomen Rosalía i, en particular, per Berghain; un tema que va tornar a situar al centre del debat la capacitat de la música clàssica per activar imaginaris contemporanis i dialogar amb públics amplis, transcendint l’antipàtic -i en moltes ocasions injustificat- qualificatiu d’elitista. Un impacte revelador de la veritable universalitat de la música, que reivindica el seu caràcter necessàriament rítmic, intensament físic i fins i tot ballable (com mostren les nombroses relectures electròniques d’aquell tema, inspirat conscientment pel nom del local berlinès). Recentment, el pianista Francesco Tristano, ens recordava l’arrel popular de la música considerada “culta” i la pulsació com a nucli expressiu. El vincle entre pulsació, pulsió i passió és indiscutible: podem teoritzar-lo -partitura en mà o mirant d’analitzar el fenomen de l’antigament nomenada “cançó de l’estiu”-; però, sobretot, vivim aquell vincle com un batec joiós que amenitza i compassa la nostra existència.
Escoltar música clàssica continua sent avui una manera de viatjar. No necessàriament com a evasió, ni com a participació en un culte excloent; suposa un trànsit per paisatges emocionals, èpoques i maneres de comprendre -d’identificar i abraçar- el propi món interior. El 2026 ofereix nombroses ocasions per a aquest desplaçament: del barroc més vibrant als límits del llenguatge simfònic, de la celebració lluminosa al comiat extrem. Els concerts seleccionats articulen en gran mesura el relat europeu, mitjançant mirades molt diverses: lectures històricament informades que aposten pel risc, grans arquitectures simfòniques portades al límit de l’expressivitat, i programes que revelen continuïtats entre tradició i present. Aquestes deu propostes no busquen establir un cànon ni jerarquies, sinó convidar a l’escolta des de la vivència incomparable del directe. Un espai-temps propici per a una experiència cada cop més infreqüent: la vibració eloqüent, la lleugeresa profunda o la connexió immanent-trascendent que trasllada la realitat metafòrica del vol.
El primer concert de l’any que recomanem té com a protagonista Yuja Wang, pianista virtuosa de temperament fogós, que juntament amb la Mahler Chamber Orchestra proposa un programa de contrastos extrems. Dos concerts per a piano, el de György Ligeti i el núm. 1 de Frédéric Chopin, permeten apreciar l’amplitud de registres d’una intèrpret capaç de transitar de l’escriptura contemporània més incisiva al lirisme romàntic sense perdre la seva identitat. En ambdós casos aflora la seva voracitat tècnica, però també una manera d’entendre l’expressió musical des del risc i la màxima exposició. La Mahler Chamber Orchestra assumirà la seva quota de protagonisme amb la interpretació de la suite Pulcinellade Stravinski i passatges orquestrals de l’Idomeneode Mozart, extrets del seu ballet, tot configurant una proposta trepidant i generosa en al·licients -en el si del cicle Palau 100- que travessa classicisme, romanticisme i modernitat.
Teodor Currentzis presenta L’anell sense paraules, una immersió orquestral en l’univers de Richard Wagner a partir dels arranjaments de Lorin Maazel. Durant 75 minuts, alguns dels passatges més emblemàtics de la tetralogia wagneriana s’articulen com un gran fresc simfònic sense veus, en què el leitmotiv conserva intacta la seva capacitat simbòlica. Objectes, personatges i idees emergeixen únicament a través del teixit orquestral, fent possible per a l’oient una experiència gairebé mítica, concentrada i d’enorme intensitat. Currentzis, conegut pel seu enfocament radical i la seva atenció extrema al detall, converteix aquesta selecció en quelcom més que una síntesi: és una lectura orgànica, de gran densitat expressiva, que convida a escoltar Wagner des d’una altra perspectiva, en què la narrativa es posa al servei del magnetisme dels arquetips sonors.
La celebració del 90è aniversari de Zubin Mehta s’articula en dos concerts complementaris juntament amb la West-Eastern Divan Orchestra. El 16 de febrer, a l’Auditori, Mehta aborda un programa plenament romàntic amb el Concert per a violí de Max Bruch, interpretat per María Dueñas -una de les solistes més sol·licitades del panorama actual per la profunditat i maduresa de les seves interpretacions, que possiblement accentua la seva alarmant joventut-, i la Simfonia núm. 4 de Txaikovski, una obra d’enorme impacte emocional, en què destaca el desplegament de la secció de vents. Dos dies després, el 18 de febrer al Palau de la Música, el recorregut celebratiu continua amb l’obertura Leonore núm. 3 i la Simfonia núm. 8 de Beethoven, en un programa no menys apassionant que culmina amb la monumental Simfonia núm. 9 de Schubert. Anomenada “La Gran”, es tracta d’una obra visionària que el compositor mai no va poder escoltar en vida. Un doble retrat del llegat simfònic europeu sota la històrica batuta de Zubin Mehta.
La molt estimada Martha Argerich torna a Barcelona dins el cicle BCN Classics com a cap visible d’un programa centrat en dos pilars del romanticisme. El Concert per a piano núm. 1 de Beethoven, compost el 1796, revela ja una ambició formal que desborda els marges del classicisme, anticipant la sensibilitat del segle XIX. Tot i que el llenguatge encara conservi trets mozartians, l’envergadura del discurs i la tensió expressiva apunten clarament cap al futur. La Simfonia núm. 4, “Italiana”, de Mendelssohn completa el programa amb una mirada romàntica sobre Itàlia: lluminosa, vital i celebrativa, però també travessada per ombres, per la consciència d’un passat idealitzat -la desconcertant immensitat de les ruïnes- que es contempla des de la distància. Un diàleg vehement entre memòria i emoció.
Els responsables de programar la imponent immersió wagneriana —la promotora Ibercamera— han preparat també un dels grans moments de la temporada, el 23 de març: la Simfonia núm. 9 de Gustav Mahler, interpretada per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt sota la direcció d’Alain Altinoglu. Considerada com un Rèquiem sense paraules, l’obra s’endinsa tant en la consciència de la mort com en la dissolució del llenguatge tonal. Mahler empeny aquí les relacions harmòniques cap a un límit que anuncia noves maneres de pensar la música. L’espai sonor és colonitzat des de la foscor amb un frenesí embriagador: una escriptura extrema, moguda per una orquestra monumental que, tanmateix, mai no perd de vista la component profundament humana, la de l’individu afectat i transcendit en la seva finitud. Més que una conclusió, la Novena sembla un llindar: un pas cap a allò desconegut, que converteix l’escolta en una experiència de rara intensitat emocional, per a molts indiscutiblement espiritual.
El Palau de la Música acull la interpretació íntegra dels Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach a càrrec del Concentus Musicus Wien, conjunt emblemàtic, paradigma de la revolució interpretativa iniciada fa ja dècades per un grapat de joves temeraris, però exquisidament formats, entre els quals Nikolaus Harnoncourt, el seu fundador, que ens deixà el 2016. Sota la direcció des del clavicèmbal de Stefan Gottfried, el grup manté aquest caràcter aguerrit i precís que busca despullar les partitures de qualsevol pàtina superficial. Tempi àgils, tensió rítmica i un sentit molt físic de la dansa revelen un Bach juganer i també -quan escau, és clar- amb un punt de lirisme. Lluny de tota comoditat, aquestes lectures aposten pel risc i la vitalitat d’un llenguatge jazzístic, que continua interpel·lant amb força l’oient actual.
A les nostres latituds, el nom de Jordi Savall resplendeix com a responsable d’aquella sacsejada interpretativa, esdevinguda ja fa dècades, que va actualitzar amb una vehemència fascinant la manera de fer vibrar les partitures antigues -renaixentistes i barroques, tot i que no només- i d’espolsar-les de la pàtina d’un cert romanticisme tardà, sense vida ni veritat. També reconegut com a artífex de la recuperació de manuscrits perduts o oblidats, Savall s’endinsa en aquest cas en música popular, concretament en algunes de les peces més espectaculars que Antonio Vivaldi compongué per a l’Ospedale della Pietà: obres sacres com el Magnificato el Gloriaen re major, juntament amb concerts instrumentals com el Per la Solennità di San Lorenzo o el Concert en mi menor per a violí. Aquest repertori, vibrant i vital, celebra l’existència temporal des de la joia característica de la música veneciana, però també s’obre al que és solemne i misteriós. Savall, mestre a revelar el clarobscur del barroc, proposa una escolta que va més enllà de l’ornamental i retorna a aquestes obres tota la seva profunditat emocional.
La Primera Simfonia de Mahler representa l’inici d’un univers sonor amb regles pròpies en cadascuna de les seves conformacions, i ha estat comparada amb una “novel·la de formació” (Bildungsroman) musical. Inspirada en materials procedents d’un primerenc cicle de Lieder–Cançons d’un company errant-, la simfonia desenvolupa una trama sense paraules però carregada d’energia narrativa (de fet, se li va afegir el sobrenom de “Tità”, en honor a un text de l’autor Jean Paul), on sembla emergir un heroi que progressivament pren consciència de si mateix. El programa del concert s’obre amb l’obertura de L’holandès errantde Wagner, que arrossega l’oient cap a un viatge tempestuós, i continua amb el Capriccio de Richard Strauss, l’escena final del qual serà cantada per Christiane Karg. Andrés Orozco-Estrada, al capdavant de la Gürzenich-Orchester Köln, oficiarà una vetllada de gran coherència dramàtica i potència comunicativa.
Arriba al Palau de la Música, la “Casa dels cants”, el Rèquiem de Giuseppe Verdi sota la direcció de Daniele Gatti, al capdavant de la Staatskapelle Dresden, amb la col·laboració de l’Orfeó Català. Obra única del programa, aquest rèquiem destaca per un dramatisme sense parangó dins el gènere: aquí la mort no es contempla des de la distància amb justificada aprensió, sinó que sembla escenificar-se amb una bellesa i una vivacitat paradoxals, en certs moments desconcertants. L’escriptura és gairebé operística, visceral i d’una intensitat que pot arribar a trasbalsar l’oient. El quartet solista -Eleonora Buratto, Elīna Garanča, Benjamin Bernheim i Michele Pertusi- aporta una dimensió de primer nivell, en una interpretació que promet ser profundament commovedora.
El tancament de la temporada 2025–2026 s’apropa amb el retorn de John Eliot Gardiner i la seva nova formació, The Constellation Orchestra. El programa reuneix obres de Mozart, Haydn i Juan Crisóstomo Arriaga en un diàleg revelador de les tensions internes del Classicisme. La Simfonia en re major d’Arriaga, sovint etiquetat com el “Mozart espanyol”, s’acosta potser més al primer Schubert per la subtil sensibilitat del seu vol expressiu. El Concert per a clarinet de Mozart explora la versatilitat tímbrica d’un instrument decisiu per al romanticisme, mentre que la Simfonia núm. 49, “La Passione”, de Haydn, mostra la vehemència de l’Sturm und Drang. Un final de temporada intens, però prometedor; com una porta que es tanca, només per sembrar les ganes d’un nou començament. I, amb això, l’auguri de noves experiències de transport… aquella subtil levitació o rapte anímic que prové de la connexió amb un mateix, possibilitada per l’impacte in vivodel fenomen musical.
David Albert, empresari del sector de les reformes, i el programa Projecta’t: orientar-se per continuar…
La prevenció dels riscos laborals és, actualment, una prioritat d'empreses i de molts governs. A…
Una selecció de lectures per a acompanyar cada mes de l'any 2026.
Comença un nou any. I, com passa sempre en aquestes dates, és el moment de…
Celebració gratuïta a Montjuïc, festa avançada a la Barceloneta i nit llarga a sales i…
L’entrevista és, probablement, el gènere periodístic que millor resisteix el pas del temps. No explica…