El biòleg que estima els primats

La progressiva destrucció de les selves tropicals, la caça furtiva i el tràfic il·legal de cries de ximpanzé i altres primats han fet que el 48% d’espècies i subespècies d’aquests mamífers es trobin en perill d’extinció, segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

Al mig del Parc Nacional Kahuzi Biega, a l’Est de la República Democràtica del Congo, hi ha un centre de recuperació de primats orfes, la majoria dels quals provenen de decomisos policials. És el Centre de Rehabilitació de Primats de Lwiro (CRPL), on el Raúl Cabrera Porcel i la Laia Dotras, dos biòlegs catalans, van treballar de voluntaris. Alhora que col·laboraven altruistament amb tota mena de tasques, s’enriquien aprenent una manera de cuidar i protegir desenes de ximpanzés i micos que han estat rescatats de caçadors furtius i traficants.

Havent vist tota la feina que es fa en aquest centre, el Raúl i la Laia, i també la biòloga Aurora Pazos, van decidir posar en marxa SOS Primates, una associació sense ànim de lucre, per recollir fons per ajudar a finançar l’alimentació dels animals i els sous del mig centenar de treballadors locals que s’ocupen de cuidar noranta ximpanzés i un centenar de micos en aquesta llar creada per a ells a la zona rural de Kivu Sur. Contribueixen així també a millorar la vida d’agricultors de la regió que conreen fruita i verdura que necessiten els primats al seu refugi vital. Des del mateix centre es desenvolupen projectes d’ajuda a població local més desafavorida, creant ocupació per a dones soles i escolarització d’infants, i altres col·laboracions que tanquen un cercle de sinergies d’humanitat.

A Barcelona, el Raúl ofereix participacions de loteria de Nadal, samarretes, calendaris i ninos que són petits ximpanzés cosits amb roba per dones del Congo, a canvi de donatius, al mateix temps que donen a conèixer l’associació. Aquestes són dues de les maneres amb les quals la sensibilització sobre aquesta tasca de rescat d’animals arriba lluny del Congo. Però el Raúl, com altres col·laboradors de l’associació, també volta pel món impartint xerrades sobre el treball en els centres de rescat de primats de tot el món, i les nombroses maneres d’aportar petites ajudes econòmiques o de voluntariat.

El nen que va créixer estimant els animals

L’afecte i complicitat del Raúl amb els animals ja hi era en la seva infància. Els estius a Granada a casa dels seus avis jugava envoltat d’animals. Tenien cabres, ovelles i braus i un cavall que ell muntava. També l’amor de la seva mare als animals que cuidaven allà durant les vacances i els gats i gossos que sempre van tenir a Barcelona va ser un referent, un far vital per a ell, una silenciosa manera d’aprendre a estimar els petits éssers vius de quatre potes.

L’altre factor determinant que va despertar el seu interès pels animals va ser el zoo. Tenir-lo a prop de casa li va permetre anar-hi sovint, amb familiars i amics, també amb l’escola, com tants estudiants han fet. Només que ell hi ha acabat treballant. El Raúl és cuidador del parc zoològic de Barcelona, aquesta petita reserva natural d’hàbitats de tantíssimes espècies animals, que és alhora centre de recerca i de pedagogia per a mestres i alumnes. El zoo és una enciclopèdia d’animals que respiren natura, i els camins de les seves instal·lacions són un convit a passejar, a seure en un banc, i a deixar-se sorprendre per les mirades, les corredisses, les rutines d’aus, plantígrads, felins, rèptils… L’espai de treball del Raúl és aquest lloc privilegiat al mig de la ciutat, amb una temperatura més baixa pels arbres centenaris del zoo, on trobem escultures a cada pas.

A la zona dels primats el trobem a ell, que ens explica les tasques habituals d’un cuidador del zoo. I el primer que vol remarcar és que al zoo es treballa cada dia de l’any. Sigui Nadal, Sant Esteve, o Reis, la tasca de cuidadors no s’atura mai. Ni de dia, ni de nit amb guàrdies de supervisió. “Comencem molt aviat, preparant l’esmorzar dels primats i, abans d’entrar a veure com estan, llegim l’informe del dia abans que deixa el cuidador que se’n va ocupar”, explica el Raúl.

Passar a donar el bon dia a cadascun dels ximpanzés, micos, goril·les, vol dir també comprovar que estan bé. Després toca netejar l’espai pel qual es mouen, primer la part que veu la gent i després els dormitoris. “Els primats són d’habitats tropicals, per tant, si algun dia estem a zero graus, no sortiran”, precisa el cuidador.

Passar a donar el bon dia a cadascun dels ximpanzés, micos, goril·les, vol dir també comprovar que estan bé

També ens explica que els animals van menjant durant tot el dia. Observant les seves mucoses i els ulls, veuen molts detalls de la seva salut. I, “quan netegem, ens fixem per exemple en si hi ha algun floc de cabells, perquè això voldrà dir que hi ha hagut alguna baralla”, diu. I supervisant també els llocs on mengen, poden veure si s’ho han menjat tot o no.

Quan estudiava biologia, el Raúl passava hores a la biblioteca per ampliar coneixement. I, tot i la seva timidesa, a classe eren sempre més fortes les seves ganes de resoldre dubtes preguntant. A tercer curs de la carrera, un catedràtic li va dir que buscaven gent per a fer pràctiques al Zoo de Barcelona. Podien ser al costat d’un conservador d’aus o amb un de primats i ell se’n va anar un any de voluntari a treballar amb els primats. Eren dos o tres matins a la setmana que li comptaven com a crèdits de lliure elecció i que començarien a crear-li un vincle amb tots els familiars d’orangutans i ximpanzés.

Va començar al mateix temps que la biòloga i primatòloga Encar Garcia, que més tard fundaria el centre de recuperació de fauna Jaguar Rescue Centre a Costa Rica. Junts, entre altres tasques, van contribuir a redecorar hàbitats dels primats i dotar-los d’eines i instruments, joguines variades que els van canviant -perquè no s’avorreixin-, i tot allò que podia fer més agradable la vida dels primats. Sempre amb supervisió, reconeix que van ser molt afortunats de fer tot el que van poder fer. I entre el 1999 i el 2001, varen veure néixer goril·les netes de Floquet de neu.

Com que -diu- els primats aprenen a criar en grup, i aquelles mares no ho havien pogut fer, van haver d’alimentar els cadells de primat a la nursery, amb biberó, i posant-se unes armilles de pell emulant el pèl de les goril·les perquè les petites cries s’agafessin millor. “Va ser una experiència molt xula”, recorda. El Raúl ara ja és un expert en aquestes criatures, i no es cansa de repetir que, malgrat en certes ocasions, períodes de recuperació puntuals, les cries que han de ser alimentades amb biberó perquè les mares no en poden tenir cura, han de ser retornades al seu grup tan aviat com sigui possible, perquè no s’acostumin als humans. “No són mascotes, ni ho han de ser mai”, puntualitza. La gent connectem de manera especial amb els primats perquè ens recorden molt a nosaltres. Per això -apunta el Raúl- molts cops veiem com hi ha qui es ruboritza veient una parella d’orangutans copulant, per exemple.

L’any següent al seu període com a voluntari, l’any 1997, va tenir el seu primer contracte al zoo com a cuidador. Més tard, va tenir l’oportunitat de treballar a la Fundació Mona, el centre de recuperació de primats a Riudellots de la Selva, on hi va estar del 2002 al 2005. Allà va aprendre a posar teules, a construir espais, a dirigir un equip de voluntaris de fora, en anglès, i va continuar engrandint el seu saber sobre els primats.

Una esponja de sabers i emocions

El viatge sabàtic de dos anys que va decidir fer per visitar centres de primats en diferents països, i dos anys i mig al zoo de Madrid, sobretot cuidant goril·les, van precedir el seu retorn al zoo de Barcelona, el març del 2009. Hi arribava carregat de vivències entranyables. Però els viatges a trobar-se amb primats no els va deixar de fer. I l’any 2012 a la República Democràtica del Congo, on havia estat ja com a voluntari, el va dur a cofundar l’associació SOS Primates.

El Raúl ha dedicat gairebé totes les seves vacances a aprendre en zoos i centres de recuperació en diferents llocs, com a Holanda o la Gran Bretanya, Vietnam, Madagascar, Camerun o Borneo. Sentia que “necessitava aprendre i no quedar-se amb una manera de treballar”, argumenta. I ara molts cops viatja per a sensibilitzar i difondre el que ell ha anat aprenent: “Per a tenir una bona cura dels animals, no només fa falta passió i que t’agradin, has d’estar format, i per als cuidadors, la formació contínua és molt important. Així es pot ajudar en contextos d’altres realitats a qui no tingui recursos. Per això viatgem a fer tallers a països on considerem que poden fer una bona aportació”, assenyala.

“Per a tenir una bona cura dels animals, no només fa falta passió i que t’agradin, has d’estar format”

Recorda que de nen, quan anava al zoo sempre es preguntava on dormien els animals. I encara guarda retalls de diari de l’època en la qual es parlava sovint del Floquet de neu i de l’orca Ulisses.

La pel·lícula Tarzan li va agradar, però encara més llegir Gorilas en la niebla, de Dian Fossey, que -explica- “regalaven en una col·lecció literària sobre medi ambient que també guardo encara avui com un tresor, al costat dels retalls de diari”.

Cada dia, mentre fa la seva feina al zoo, hi ha visitants del zoo que, quan el veuen donar menjar als primats, li fan preguntes. Interactua també amb investigadors que hi van a observar els animals com a part de treballs científics. I explica que també es veuen sovint estudiants de Belles Arts que reprodueixen situacions al zoo en els seus quadres. És una afició que ell també té. “M’agrada molt pintar animals i després regalar els quadres a gent que estimo”.

Parlant del que tant estima, el Raúl contagia l’afecte per la fauna, i no només per la que més coneix. Què li han ensenyat els primats li costa molt de resumir. “Com nosaltres, tenen molts bons dies i d’altres en els quals estan enfadats. Tenen el seu punt de tendresa, com nosaltres i els moments d’ira. Observant els primats, he arribat a conèixer i a entendre millor l’espècie humana. El bo i el dolent. Els primats també es barallen pel territori i per les parelles i no es miren als ulls quan no hi ha confiança, el mateix que fem a l’ascensor les persones, que mirem cap avall si no ens coneixem”, afirma.

“Observant els primats, he arribat a conèixer i a entendre millor l’espècie humana”

A títol més personal, té anècdotes per omplir un llibre. Però de manera especial guarda alguns moments, com quan va morir la seva mare que, donant menjar als primats “van notar que estava més trist, i em van tractar de manera diferent”. O, “quan s’han pensat que ens barallàvem amb alguna companya, i algun dels que estava al davant ha pres part per un de nosaltres segons amb qui tenia més afinitat i ha començat a donar cops o a fer crits com dient, pareu de discutir-vos”.

La impressionant memòria dels primats també sorprèn. “Ells no obliden mai si els has tractat bé, com no obliden qui els ha tractat malament”. Reconeix que ha après moltíssimes coses amb ells. “Per a ells, nosaltres som part de la seva família a part del seu grup”. Per això, no es fa tan estrany, malgrat que impressioni, episodis com el que va viure un cop a Holanda. “Vaig anar a visitar una orangutana —Sandy— a la qual havia cuidat al zoo de Barcelona durant vuit anys. Per un tema d’evitar la consanguinitat en la reproducció, la vam portar a una institució dels Països Baixos. Recordo que la vaig anar a acomiadar quan va marxar. I, després de vuit anys, quan la vaig tornar a veure, va ser molt emotiu. Em va rebre com qui es retroba amb un amic o amiga. Gent que ho va veure varen plorar d’emoció”.