Carola Ortiz: Tots els mons que són en aquest món

“A través de la música és com estableixo un vincle amb tots aquests mons que hi ha en aquest món”. La versió d’Autumn in New York per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong compassa l’atmosfera matutina del Bar mentre, colzada a la barra, la clarinetista, cantant i compositora Carola Ortiz gaudeix d’una fumejant tassa de te matcha. “Aquí es nota que el meu signe zodiacal és peixos! –riu– Per aquesta capacitat de connectar amb diferents universos”.

Filla d’un contrabaixista de jazz i d’una mare vinculada al món del teatre, l’artista porta exposada, des de molt joveneta, a una infinitat d’estímuls musicals que l’han fet viatjar molt lluny. Primer, a través de les sonoritats i, més endavant, desplaçant-se a llocs recòndits per a descobrir-ne els lèxics musicals i, a través d’aquests, el caràcter de la seva gent; les seves maneres de ser; de veure i viure la vida. 

Pot ser que el primer viatge que canviés per complet les seves coordenades fos a Nova York amb 27 anys. “Jo venia del jazz i allà vaig tocar amb alguns molt bons músics locals, i tot anava bé, tot fluïa, però em vaig adonar que aquell és el seu llenguatge. Que ells són americans i el jazz és una cosa seva, però jo soc mediterrània, jo tinc un altre background”. Va ser llavors quan l’artista va començar a aprofundir en músiques que, per context, li eren més properes: “el flamenc, Maria de la Mar Bonet o la cançó grega…”.

A partir d’aquell moment, és com si la vida hagués conspirat per a portar-la per diversos camins. Per viatges sonors i espirituals que l’han convertit en una de les artistes de referència de l’anomenada world music feta aquí. Aquella que l’artista defineix com una persistent sensació de sincronia mitjançant la qual canalitza, un després de l’altre, projectes que exploren diferents folklores. Que visiten tots aquells mons que són en aquest.

La inexpugnable embranzida de les sincronies

L’any 2016, Carola Ortiz debutava amb Sirin, un àlbum que conjuminava totes les influències que havia anat atresorant i que l’artista recorda com “una festa en què vaig convidar molts dels meus amics a col·laborar-hi”. Encara que no tingués una direcció clara, aquell disc marcava un enfocament menys jazzístic i més centrat en la world music. Marcava el futur.

Després, va arribar un altre d’aquells viatges que ho canvien tot. “Vaig anar a l’Índia i em va explotar el cap”, rememora. Va ser un revulsiu. “Una sensació com si tot s’estigués alineant per a explorar aquelles sonoritats”. Una sincronia. D’aquí va sortir Spirala, el seu segon disc, que va arribar a ser inclòs en la prestigiosa llista de World music de 2018 del crític de referència Ted Gioia.

Una tercera epifania va arribar l’any següent. “Vaig anar a viure al Maresme i allà vaig entrar en contacte amb el món de la poesia, un món al qual, fins llavors, no havia prestat massa atenció”. De nou, la percepció que tot s’alinea. “Em vaig adonar que la poesia és, en si mateixa, música. Que és pura rítmica”. Va començar a explorar poetes catalans com Salvat-Papasseit i a posar música als seus versos. “Va ser quan em vaig passar al català, que fins llavors era un idioma més de tots aquells que usava per a cantar”. D’aquell idil·li va néixer Pecata beata, el seu tercer àlbum, seguit poc després per Cantareras, que és —naturalment— el resultat d’una altra sincronia vital: la de la trobada de l’artista amb l’univers folklòric de Galícia i l’encreuament d’aquest amb una altra de les seves grans passions, l’electrònica.

Com no podia ser d’una manera, el seu nou disc, Enllà (El Segell Microscopi), també es deriva d’un procés de concordança, que va viure quan va descobrir la poesia de Dario Olaortua, d’Argentona, que Carola ha convertit en una col·lecció de vuit cançons que inclouen des de rumbes fins a havaneres o tango, “però anant a l’essència, sense la necessitat de revestir en excés cada cançó”. Xarrupa una mica de te, orgullosa de viure una vida en contacte amb la seva creativitat, degustant cada pas dels seus nombrosos processos artístics.

Fugir de l’excés de postureig

Alguna cosa va canviar en la parroquiana quan, fa un temps, després de dotze anys vivint a Barcelona, va decidir fugir cap al Maresme. Cap al silenci i la calma que l’allunyaven d’aquella ciutat cosmopolita i musical, plena de barris diferents i distingibles, que havia gaudit, però que ara estava cada cop més envaïda per turistes i paladins d’un postureig superficial que no li agrada.

I, mentre viu en un món interior que mira cap a les sonoritats del Mediterrani oriental, aquesta devota de Jordi Savall confessa –acabant-se el seu te matcha– que, ara mateix, i malgrat totes les coses que li agraden d’ella, trepitja Barcelona el menys possible. 

— Llavors cal aprofitar que ets aquí per a temptar-te amb la nostra oferta gastronòmica, ara que s’acosta l’hora de dinar…

Els compassos de Gee, baby, ain’t i good to you, d’Ella i Satchmo, endolceixen el migdia. Gurmet confessa, Carola Ortiz somriu. “El menú de migdia em crida si teniu algun peixet fresc”, anuncia, i fa una pausa abans d’avisar: “i que tingui unes bones postres que, com a neta de rebosters, no penso perdonar!”.