Dani Clará (Rosa Clará): “Vull seguir innovant sense perdre l’ADN”

Rosa Clará és una marca de vestits de núvia que està present en 4.000 punts de venda en 83 països. I la Rosa Clarà és la fundadora i propietària de l’empresa —ara, juntament amb el seu fill, Dani Clarà—, una dona forta, dolça i apassionada, que s’ha mantingut prou amagada dels focus, tot i que no sempre ha pogut. La companyia ha crescut i s’ha professionalitzat, i la Rosa, com ella diu, està “de desescalada”, amb ganes boges de fer d’àvia de la seva neta, la Chloe. La companyia encara el futur amb optimisme, reforçada perquè un dia el Dani va dir: “—Segueixo”. “Si no, hauríem acabat com la majoria de les empreses familiars catalanes, venent l’empresa”, reconeix la Rosa.

El Dani es va incorporar professionalment a Rosa Clará el 2020, després d’estudiar arquitectura i de fer una formació específica en negocis a la Xina i als EUA Però sobretot, després de tota una vida rodejat de patrons, rotlles de tela i brodats de chantilly. Perquè el Dani sap que té a les mans el futur de l’empresa, però també que, sense el Dani, no hi hagués hagut empresa.

El 1995 la Rosa Clarà va obrir la seva primera botiga perquè, al néixer el seu fill, va decidir que no volia viatjar. Ella havia començat Dret, després Disseny, i va ser responsable de botigues a la que aleshores era l’empresa de núvies líder del sector a España i una marca en expansió. Fins que va néixer el Dani. “Vaig deixar la meva feina anterior perquè volia ocupar-me d’aquest nen, que al final és el més important de la meva vida. I la solució era no viatjar, estar a Barcelona i poder dormir cada nit a casa”. Aquest era el pla, diu. “Però el pla va durar 5 minuts!”.

Va començar a anar tot tan bé, que el primer que recorda és que “hauríem pogut morir d’èxit”. Van presentar la seva primera col·lecció a la fira NoviaEspaña, “i vam tenir tantes comandes que el problema era: com ho fabriquem? Va ser brutal”. El que va fer va ser “anar a veure tothom i dir-los: jo pagaré. Abans de deixar de pagar, moriré. Però necessito que, en comptes de 90, m’ho feu a 180 dies. I donant la cara i veient a la gent, ja que hi ha molta gent que respon”. En aquells primers anys, ja van començar a mesurar l’èxit en m²: havien engegat en uns baixos de 150 m² al carrer Calàbria, i després de cada nova temporada, acabaven llogant el local contigu, i un altre, i un altre, fins que gairebé van tenir tot l’interior de l’illa. Després van fer un edifici de 5.000 m² a l’Hospitalet, “i jo deia, això com ho omplirem?”.

Durant anys, la Rosa anava amunt i avall per Barcelona, amb una Vespa, portant els dissenys i els teixits als tallers i modistes que tenia repartits per la ciutat. En aquella època, la Rosa Clarà era de les poques dones empresàries amb visibilitat que hi havia al país, i en alguns moments li va tocar un rol de referent: “Però jo no em vaig sentir gens en aquest rol. Tenia tanta feina que no estava per altres històries. Jo tenia dos fills: el Dani i l’empresa, i era el que em va preocupar i ocupar des del principi”.

Un pas important a l’empresa va ser el 2014 la incorporació del Manuel Cano com a director general: “Va posar molt ordre. Perquè fins aleshores, jo pensava: si desaparec, això no pot desaparèixer”.

El Dani recorda que de petit jugava amb els patrons, i veia a la seva mare com a empresària més que no pas dissenyadora (“no n’era conscient, quina gràcia!”, diu la Rosa). Però ell va trigar a veure el seu futur: “Tots els amics estudiaven ADE, i vaig optar per Arquitectura, perquè combinava números i creativitat”.

— Rosa Clará: Me’n recordo del moment quan em va dir: “Faré arquitectura”. I jo amb cara de pòquer.

— Dani Clará: No va ser gens vocacional, però va ser encertat. És una carrera que t’endreça el cap, i la vaig gaudir molt.

El Dani va triar estudiar a LaSalle, en una època en què Rosa Clarà estava en creixement i les seus de l’Hospitalet i de Sant Just ja s’havien quedat petites. I just al davant de La Salle hi havia uns edificis d’oficines, disponibles. I la Rosa hi va instal·lar la seu.

— D. C.: Ella és així molt… subtilment contundent.

— R.C.: Vaig pensar: si l’acosto, potser…  Sense pressió, perquè mai li vaig dir: Vine a treballar a casa nostra. Però em vaig plantar aquí davant i li vaig muntar un despatxet, on podia fer els projectes d’arquitectura.

— D. C.: Només havia de travessar el carrer. De mica en mica, vaig anar agafant cosetes. I de cop ja estava treballant per ella: i dic… “Com ho has fet, això?”

El Dani va acabar la carrera, les pràctiques amb Jean Nouvel a París i amb GMP a Shanghai.

— R.C.: Jo ja tenia assumit que no vindria. Però un dia dinant, em diu, així com ho fa ell tot, “he decidit que no treballaré d’arquitecte i que treballaré amb tu”. Per poc em desmaio. I li vaig dir: Endavant, benvingut! Però t’has de preparar.

Primer el Dani va anar a Beijing, Shanghai i Hong Kong, per aprendre bé el xinès (“el pla de l’empresa ara és créixer als EUA, a llarg termini serà a Àsia: i sabent xinès entres d’una altra manera”). I després un màster de negocis a Babson College. “Necessitava aprendre el llenguatge del business. Vaig estar fent pràctiques aquí: era el becari i anava per tot arreu”.

— R.C.: Amb el Manuel li vam fer un programa, i va passar per tots els departaments i edificis, això li ha donat una visió que jo no la tinc. I li vam donar una maleta i que anés a veure tots els clients hostils dels Estats Units… Amore, obre portes!

— D. C.: Em van fer un welcome pack que… (riu el Dani). Vaig començar prop de la meva mare, a producte. Jo venia amb idees noves, però no em feien ni cas. De 10, n’encertava una!

— R.C.: En aquesta casa es treballa molt de pressa, i al principi ell anava una mica lent!

La Rosa amb el Pedro del Olmo, responsable de producte, fa trenta anys que treballen junts, i ja no cal ni que es parlin per saber què cal fer.

— D. C.: Al principi em perdia. Després em vaig enfocar a altres àrees, i ara m’he de tornar a enfocar a estar amb ells: amb la Rosa, el Pedro, i amb el Manuel, aprenent.

El Dani Clarà és el responsable de la imatge i la marca, i tot el que té a veure amb el màrqueting, producte i vendes pel món. I controla els shootings de les 24 col·leccions cada any: 80 dies de gravacions voltant pel món, per captar els moments —sense pluja, ni fang, ni vent ni núvols?— que han de fer vendre els vestits a tot el món.

— R.C.: Crec que he sabut delegar, que m’he sabut envoltar de bons professionals. I el Dani ha estat el motor que ha fet que continuem invertint.

— D. C.: I ho fa molt bé! No deu ser fàcil, perquè la visió i la intuïció que té la meva mare per saber cap a on tirar segur que és molt més potent que la que puc tenir jo ara mateix.

— R.C.: No, és diferent!

— D. C.: Però deu ser difícil deixar-me equivocar, també.

— R.C.: Tampoc us equivoqueu!

— D. C.: Per sort no ens hem equivocat, però tu ens deixes fer.

La conversa entre mare i fill flueix de manera molt natural, amb mirades de complicitat i gestos de estima amb les mans. “S’està produint tot d’una forma natural, sense pressa, d’una forma molt fàcil”, diuen els dos. “Està tot ben estructurat, i ara preparem una inversió important, per concentrar les instal·lacions de l’empresa, amb el creixement ràpid que portem estem una mica desordenats. A Barcelona hi tenen 500 treballadors directes (i 1.000 indirectes al món, entre botigues, tallers en exclusiva).  “Ara el projecte és unificar la seu a l’Hospitalet, ampliant en una nau al costat de l’edifici original. Tindrem 22.000 m²”. La inversió prevista és de 20 milions d’euros. És un projecte que havien perseguit durant tres anys, i que voldrien que estigués enllestit abans del 2027. El 2023, l’empresa va facturar 71 milions d’euros.

— R.C.: I l’altra gran inversió actual és per créixer als Estats Units. Fa 15 anys que hi som, en multimarca, i ara tenim un pla per obrir 15 botigues, a saco. A pulmó, sense entrada de capital.

La seva competència és bàsicament local, diuen, i algunes grans marques americanes o australianes, “però el concepte és diferent”.

— D. C.: Tenim una cosa molt bona: les nostres núvies. La que vol un Rosa Clará, vol un Rosa Clará: perquè és un producte que els aporta un toc diferent, europeu.

— R.C.: I fan els kilòmetres que calgui per emprovar-se els nostres vestits.

“Tenim una cosa molt bona: les nostres núvies. La que vol un Rosa Clará, vol un Rosa Clará”

Com a empresa de propietat familiar, Rosa Clará és un caramel·let per a molts grups inversors.

— R.C.: Hem tingut moltes ofertes, i en continuem tenint. Però jo crec que no entra en els nostres plans immediats, no ho necessitem. Hem sigut molt previsors, no hem malbaratat els diners de la companyia, no hem repartit massa dividends, hem reinvertit durant aquests 30 anys. Això ens va anar molt bé en moments covid i ens va molt bé en aquests moments d’expansió. Ara jo crec que estem bé. I en el futur qui haurà de decidir és ell (el Dani).

— D. C.: Està molt bé tenir una cosa molt nostra, molt controlada. L’estratègia de créixer és fer-ho bé.

— R.C.: Si vols vendre l’empresa, planteges el creixement d’una altra manera. Que entrés un soci inversor tindria tot el sentit si el que volguessin és vendre l’empresa demà passat. Però nosaltres fem un creixement molt sòlid.

“Hem sigut molt previsors, no hem malbaratat els diners de la companyia, ni hem repartit massa dividends”

Els primers anys, l’empresa es va veure immersa en un serial, en una guerra comercial que aleshores va rivalitzar en titulars amb la qual s’anomenava “guerra del cava”. “Quan vaig començar la meva empresa jo no pretenia ser una competència per ningú”, diu la Rosa. Però va obrir la seva botiga al passeig de Gràcia i es va produir un terratrèmol amb els seus veïns que eren l’altra gran marca del sector. L’enfrontament va durar anys als tribunals. Després tot es va posar al seu lloc.

— R.C.: A mi treballar no m’ha espantat mai. Però el més dur d’aquests 30 anys han estat els atacs contra nosaltres. Eren perquè em descentrés i no estigués per la feina. Els vam patir molt. Però jo no em distreia! He estat valenta, o gosada! Un dia potser m’agradaria explicar-ho bé, vam pensar de fer una sèrie de Netflix i tot. Però vam arribar a la conclusió que vull viure tranquil·la.

La Rosa va continuar treballant i va aconseguir allunyar-se dels titulars, que no és fàcil quan la persona i l’empresa porten el mateix nom i cognom.

— R.C.: Jo sempre vaig tenir claríssim que la meva vida privada estava al marge, que el meu armari no l’ensenyava enlloc, a cap revista ni publicació. Que jo sortiria a les revistes i els mitjans per la meva empresa. Però el Dani no va sortir mai fins que em va dir que volia treballar aquí: doncs ara et toca! Però la meva vida particular no l’he ensenyada mai.

Sí que la vam veure a les revistes el dia del seu casament amb en Josep Artigas, el 2013.

— R.C.: És que vivim d’això! Tot i això, vaig avisar als periodistes de Barcelona: “A la boda no ve ningú famós, no cal que feu res”. Però en arribar a la plaça Sant Jaume, estava ple de premsa! I el 2023, a París, quan es va casar el Dani, sense que ho pretenguéssim, vaig assumir que se’n parlaria, i va ser una campanya de publicitat mundial, perquè realment l’Anne-Marie estava molt guapa (“i tu també, eh?”, li diu al Dani).

Ara, amb el Dani ja ben situat a l’empresa, la Rosa té ganes de gaudir de la Chloe, d’anar-se jubilant.

— D. C.: Som nosaltres que la retenim!

— R.C.: El que no he pogut gaudir del meu fill sens dubte ara vull gaudir de la meva neta tot el que pugui.

— D. C.: El meu desig és continuar innovant sense perdre l’ADN. Crec que el millor que ha fet la meva mare és la identitat de marca.

I com es defineix aquesta identitat de marca?

— D. C.: Ho tinc claríssim. Et poso un exemple: hi ha un chantilly que posem entre les capes del teixit, es fa amb un teler del segle XVIII en un taller al nord de França, que el tenim en exclusiva. Si el canviessis, no passaria res. Però és molt identitat nostra, aquesta sensibilitat pels detalls.

“Valora el que tens en aquest moment, perquè demà pots deixar de tenir-ho”

— R.C.: Tenim molts més exemples com aquest! I ens defineix també el respecte: en tractar a la gent, en negociar. I la qualitat, no tot val. Som perfeccionistes. I la responsabilitat. I valorar les coses de cada dia. ‘Valora’ potser és la paraula que més ha sentit aquest nen d’ençà que era petit: Valora el que tens avui, que el que avui és blau, demà serà groc. I pot ser de qualsevol altre color. Valora la feina que fan els altres, valora la vida i valora el que tens en aquest moment, perquè demà pots deixar de tenir-ho.