Tommy Robredo: “Barcelona i el Godó formen una combinació única al circuit”

Al Reial Club Tennis Barcelona, cada nom gravat a la paret dels guanyadors del Trofeu Conde de Godó – Barcelona Open Banc Sabadell és un eco de la història del torneig. Entre aquests ecos hi ha el de Tommy Robredo, un jugador que no podria explicar la seva trajectòria professional —que el va portar a ser número cinc del món, guanyar dotze títols ATP i competir en les pistes més importants del circuit— sense mencionar aquest club i aquest torneig. Robredo (Hostalric, 1982) va debutar professionalment en el Godó amb només 16 anys, va guanyar el torneig de 2004, i aquí també va decidir tancar la seva carrera el 2022, amb 39 anys.

La seva història, però, continua vinculada al club i al Godó, ara des de l’altra banda de la pista. Durant la pandèmia, quan el món es va aturar i els carrers es van buidar, Robredo es va veure obligat a aturar-se, oportunitat que va aprofitar per a dibuixar el seu futur, ja pensant en la seva retirada com a jugador professional. Va agafar paper i boli i va traçar diferents camins possibles. En una de les branques hi apareixia dirigir algun dia el Godó. No era un pla definit, només una possibilitat.

Amb els anys, aquella branca s’ha acabat convertint en realitat, i Robredo afronta la seva primera edició com a director esportiu del Barcelona Open, rellevant David Ferrer. En la seva 73a edició, el torneig tornarà a reunir grans noms del circuit com Carlos Alcaraz, Alex de Miñaur, Casper Ruud o Félix Auger-Aliassime, i inclourà novetats com el primer partit nocturn.

Parlem amb Robredo en unes instal·lacions que ja respiren moviment: operaris que munten graderies, estructures que apareixen entre les pistes de terra batuda, camions que entren i surten del recinte. Davant d’aquest moviment constant, Robredo parla amb serenitat i ordre, amb la calma de qui construeix grans accions pas a pas, amb llistes i esquemes mentals. I quan parla del tennis, torna al principi: a Olot, al frontó del club on tot va començar gairebé sense adonar-se’n.

— Comences a jugar amb només cinc anys. És una passió heretada?

— Quan ets petit no t’atures a pensar-ho. El meu pare era entrenador al Club Natació Olot i jo gaudia d’imitar-lo i acompanyar-lo; al final, es va convertir en una passió compartida. Recordo que els caps de setmana els meus pares jugaven i jo els observava des del frontó. Quan acabaven, dinàvem i tornàvem a casa. Sense adonar-me’n, aquell hobby es va transformar en una passió cada vegada més gran. Mai vaig sentir que prengués una decisió important: simplement era el que més m’agradava fer.

— Vas notar el canvi quan el tennis va passar de ser una passió a una professió?

— Als 14 anys vaig anar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, amb la Federació Espanyola de Tennis, i vaig haver de deixar Olot. Així va començar la meva relació amb el Reial Club Tennis Barcelona, un dels millors clubs del món abans i ara. Vaig començar a entrenar-hi cada vegada amb més regularitat, però ho vivia amb naturalitat: anava a l’escola al matí i entrenava a la tarda. Anava guanyant partits, algun campionat i tornejos més importants cada any, però mai no vaig tenir un moment concret en què digués: “Ara vull ser professional”.

Recordo una anècdota curiosa: ja era al voltant del 30è del món quan un periodista em va preguntar quan m’havia fet professional. Li vaig dir que no ho era. I em va contestar: “Home, si ja guanyes diners i et dediques a això, potser sí que ho ets”.

“Si el tennis fos elitista jo no hi hauria pogut jugar mai“

— I el teu primer torneig professional va ser precisament aquí, al Godó.

— Amb 16 anys em van donar una invitació per jugar la fase prèvia. Jugar a casa és una sensació difícil de descriure: encara recordo com si fos ahir l’últim punt a la pista 1, aixecar el cap i veure la grada plena d’amics, família i gent del club. És un moment que guardo amb molt d’afecte.

— Fins a arribar a ser número cinc del món. Notaves la diferència entre competir al top 300, al top 100 o al top 10?

— La pressió crec que no la notava gaire. Potser sí el canvi d’escenari: comences en pistes petites i de cop estàs jugant a la central de Roland Garros, Wimbledon o l’US Open. També canvia tot l’entorn: patrocinadors, tracte amb els tornejos… Però mai vaig ser d’imposar-me objectius de rànquing molt concrets. Intentava donar el màxim i veure fins on arribava. Fixar-se objectius rígids, només genera pressió i frustració.

“Quan comences ets molt jove i de cop et converteixes en una empresa. T’has d’enfrontar amb la pressió, la fama i les responsabilitats d’una carrera professional”

— Amb quin moment de la teva carrera et quedaries?

— Sempre dic que em sento molt orgullós de la sensació d’haver aprofitat la meva carrera al màxim. Vaig ser molt professional i metòdic, sempre buscant com millorar. Segurament podria haver guanyat algun partit o títol més, però tinc la sensació que no hauria pogut fer gaire més del que vaig fer. I això és molt satisfactori. És cert també que guanyar el Godó a Barcelona és molt especial: quan acabes el partit i mires la grada, veus amics, família i gent que t’ha vist créixer. 

— Hi havia algun jugador contra qui et fes especial il·lusió jugar?

— De petit admirava molt Pete Sampras i Andre Agassi. Amb Sampras mai vaig poder jugar, sempre em queda aquella espineta. Amb Agassi sí que vaig tenir l’oportunitat i al principi impressiona molt, perquè és algú que has vist tota la vida per televisió.

— En aquesta carrera de fons, va haver-hi moments difícils?

 — Quan comences ets molt jove i de cop et converteixes en una empresa. Has de contractar entrenador, preparador físic, psicòleg, gestionar viatges, bitllets, patrocinadors, premsa… tot amb només 20 anys. També t’has d’enfrontar a la pressió, la fama i les responsabilitats d’una carrera professional. Al principi no tens experiència i tot és un aprenentatge. Vas cometent errors, però també aprens molt: de cada decisió, encert o fracàs. Recordo, per exemple, quan vaig canviar d’entrenador als 21 anys: fins aquell moment, Miquel Margets havia estat com un segon pare per a mi, i comunicar-li que necessitava un canvi no va ser fàcil.

Hi ha jugadors que tenen la sort de venir d’una família amb experiència en gestionar projectes o empreses, i això els dona una guia en aspectes pràctics o financers. Jo era una persona de poble, amb una família normal i humil. La sort que vaig tenir és que els meus pares mai es van ficar en res, però sempre em donaven suport i m’ajudaven a tornar a tocar de peus a terra quan calia, perquè quan ets jove és fàcil desviar-se. 

— El tennis és elitista?

— Si ho fos, jo no hi hauria pogut jugar mai.  La meva família tenia els recursos justos per tirar endavant. Els meus pares no haurien pogut assumir una carrera professional com les d’avui, amb equips grans i molts viatges. Sí que és cert que arriba un moment en què, si vols dedicar-t’hi professionalment, es converteix en un esport car: necessites viatjar molt, entrenador, preparador físic… I és econòmicament inviable si no tens un patrocinador o alguna federació. Però també és un esport que molta gent practica simplement com a afició en clubs socials.

“La pandèmia va ser una situació molt dura, però em va obligar a parar i veure que hi havia vida després del tennis”

— Et retires amb 39 anys i ho fas on tot va començar, al Godó.

— No va ser una decisió casual. Quan et vas fent gran notes que físicament ja no és el mateix. Recuperes pitjor, costa més viatjar, costa més mantenir el nivell en els partits. La pandèmia va ser una situació molt dura, però em va obligar a parar i veure que hi havia vida després del tennis, vaig entendre que el dia que ho deixés no seria cap drama. I vaig prendre la decisió: jugaria un any més per retirar-me al Godó, a casa i amb la meva gent. 

— Trobes a faltar aquella etapa?

— No hi ha res com jugar a la pista i vibrar amb el públic. Recordo experiències úniques, però certament no la trobo a faltar. Aquella etapa tan intensa ja va passar i no és el meu moment. Ara prefereixo dedicar-me a coses que puc fer bé i gaudir-les: passar temps amb la família, amb les meves filles, i acompanyar jugadors en petits detalls. Encara practico molt esport, però he de reconèixer que jugo poc a tennis. Visc a Olot i no tinc gaire gent amb qui jugar-hi… Sobretot faig bici i vaig al gimnàs, m’ajuda molt mentalment. Pedalant tinc temps per pensar, reflexionar, organitzar idees i posar coses en ordre. Així em mantinc actiu, cuido el cos i, al final, gaudeixo de l’esport sense pressió. 

— I després de retirar-te… Tenies clar que volies continuar vinculat al tennis?

— No tenia clar el meu futur, així que vaig agafar paper i boli i vaig començar a dibuixar un esquema amb diferents opcions per al futur. Tenia clar que volia estar més a casa, no volia passar-me trenta setmanes a l’any viatjant, sinó passar més temps amb la meva dona i la meva família. 

Vaig dibuixar diverses branques en el meu esquema: treballar com assessor en un club, en una federació, ajudar jugadors joves, dirigir algun torneig o fins i tot com a locutor de partits de tennis. Finalment, vaig començar a treballar com a assessor esportiu pel Club Tennis Barcelona, el meu club de tota la vida. I és cert que, entre aquelles branques, també hi apareixia el Godó. No com un objectiu concret, sinó com una possibilitat que algun dia podria ser interessant. 

— Amb el temps, aquella branca s’ha acabat convertint en realitat i serà la teva primera edició com a director esportiu. Com l’afrontes?

— Amb humilitat i ganes d’aprendre. La meva responsabilitat principal és la part esportiva: m’encarrego dels jugadors que venen i que tinguin la millor experiència mentre són aquí. L’objectiu és que quan marxin pensin que volen tornar.

Haver estat jugador ajuda molt perquè coneixes el circuit i saps quines coses marquen la diferència. A vegades no són grans canvis, sinó petits detalls: com t’atenen, si tot és fàcil, si tens algú que et resol els problemes ràpidament. 

“Barcelona és una gran ciutat amfitriona, actua com a reclam per si mateixa”

— Què necessita un torneig perquè els jugadors se sentin còmodes?

— Sobretot que tot funcioni bé i sense complicacions. Pistes en bon estat, un bon hotel, transport fàcil, menjar de qualitat… i també el tracte humà, cuidar el seu entorn, la seva família… Barcelona, a més, és una gran ciutat amfitriona, actua com a reclam per si mateixa: bon clima, oferta gastronòmica i cultural… 

— El torneig també ajuda a projectar la ciutat?

— Sens dubte. Barcelona i el Godó formen una combinació única al circuit mundial. És una relació de win-win: el Godó porta visitants, genera activitat econòmica, dona projecció internacional… I Barcelona ofereix un escenari fantàstic perquè el torneig creixi. 

— Creus que Barcelona sent el Godó com a propi?

— És un torneig molt arrelat: aproximament el 70% del públic del torneig és català. A més, el fet que es faci dins d’un club social li dona un ambient molt càlid i proper. 

— Com és viure el torneig des de l’altra banda de la pista?

— Jo no vinc a revolucionar res, sinó a cuidar els detalls, coordinar l’equip… El torneig té una història i una estructura molt sòlida, i és un referent a escala internacional. La meva feina és seguir amb aquesta línia de treball, mantenir els punts forts i aportar el meu coneixement perquè jugadors i club estiguin còmodes.

“Quan es retira una figura com Rafa Nadal sembla impossible trobar un relleu immediat. I de cop apareix Carlos Alcaraz i es converteix en número u del món”

— Què t’emociona més veure en acció aquest any al Godó?

— Projectes com el Sub-21, que ofereix als joves la possibilitat de jugar un campionat i aconseguir una invitació a la fase prèvia del torneig professional. Quan penso en la meva època, hagués estat un somni tenir aquesta oportunitat amb 14 o 16 anys. També el partit nocturn serà una experiència nova tant per a jugadors com per a aficionats. 

— El Godó també reflecteix el bon moment del tennis espanyol, amb Alcaraz després de Nadal… 

— Tenim molta sort. Quan es retira una figura com Rafa Nadal, que per a molts és el millor esportista de la història —i no parlo només de tennis— sembla impossible trobar un relleu immediat. I de cop apareix Carlos Alcaraz i es converteix en número u del món. Tots dos són grans esportistes però, a més, grans referents, transmetent uns valors molt positius. 

Veure jugar Alcaraz a Barcelona, també en aquesta edició i en un club que ha vist créixer part de la seva carrera, és un autèntic privilegi.

— Hi haurà relleu generacional al tennis espanyol?

— Garanties no n’hi ha mai. Fa vint anys hi havia gairebé una vintena de jugadors espanyols entre els millors del món, i ara n’hi ha menys. L’esport funciona per cicles, és així. Però hem de donar suport als joves perquè tinguin oportunitats i puguin créixer. I al mateix temps hem de gaudir del talent que tenim ara, perquè cada generació té el seu moment i aquestes etapes també passen.

— Quan les següents generacions pensin en la teva etapa com a director esportiu, com t’agradaria que recordessin el teu pas pel torneig?

— No penso en grans titulars ni en ser el millor director de la història. M’agradaria que, amb el temps, la gent pogués dir simplement que les coses es van fer bé, que l’equip va treballar unit i que el torneig va continuar creixent. Que es recordi com una etapa en què tothom va aportar, es van cuidar els detalls i tot va funcionar. Mentrestant, jo cada dia intento aportar el màxim, pas a pas, i això per a mi ja és suficient. Si quan acabi la meva etapa l’equip i els companys poden dir “el Tommy es va implicar i va ajudar en tot allò que va poder”, jo ja em donaré per satisfet.