Vicenç Altaió: “La cultura no pot ser només instrumental: ha de crear valor”

Vicenç Altaió és un dels barcelonins amb més capacitat d’observar críticament l’evolució de la ciutat, i del país, des dels anys 70 fins ara en termes culturals, socials i filosòfics. Traficant d’idees des de fa cinquanta anys, es nega a deixar que el tràfic actual d’idees es posi en mans de la intel·ligència artificial i denuncia la submissió a una dinàmica que substitueix el ciutadà per l’usuari.

Acaba de publicar El somni de la subversió / Memòries d’un traficant d’idees (Galàxia Gutenberg) i en aquesta conversa descriu, provoca i sobretot crea. Altaió és incapaç de ser només un observador: en ell, cada paraula és una acció.

— Com veu un subversor, un transgressor, un traficant, el panorama artístic i cultural actual en comparació amb els anys 70?

— És plenament diferent. Tenint en compte que sempre hi ha alguna cosa en la substància humana que és permanent, és clar… Però sí, és molt diferent. Tot es mou amb una velocitat vertiginosa i ara el panorama no té res a veure amb el tardofranquisme, amb aquells enllaços que vam poder fer amb el que era la generació de l’avantguarda, la generació de l’exili, fins i tot tota la presa de posició estètica a favor de la imaginació. Tot allò que nosaltres vam canviar, l’absència plena de teatres fora dels teatres cooperatius i alternatius, l’absència d’espais expositius fora del que després va arribar a ser la Fundació Miró i els espais experimentals… No, ja no té absolutament res a veure.

— Què ha canviat, sobretot?

— En aquell moment es constituïa una cosa nova, que tenia un valor positiu i comunitari. I, en canvi, ara estem clarament en la dificultat de sostenir una societat del coneixement amb la depredació, sumat a la facilitat i el món global, amb una massificació de tot, fins i tot del que era la cultura de memòries. No dic que avui sigui un paisatge decadent respecte a com era aquell moment inaugural, però sí que ara estem en un trànsit, que fins que aquest caos no es torni a harmonitzar, viurem amb la precarietat. 

— Si aleshores la subversió reclamava equipaments culturals, creus que ara ens sobra política d’equipaments, ens sobra ordre, en definitiva ens sobra sistema?

— Cap dubte. En el sentit que ja fa 40 anys ja advertíem que hi havia un creixement que era insostenible, tant des del punt de vista demogràfic com des del punt de vista del consum necessari, fins i tot de la socialització del coneixement. I recordo als anys 90 que el nucli del KRTU vam fer a la Fundació Miro una exposició dedicada a la cultura de la sostenibilitat. Quan això avui arriba a ser assumit com política prioritària en el marc global és que això ho estan convertint en una forma de mercat. Quan en aquell moment era una advertència crítica. És impossible que els equipaments que es van crear puguin resoldre l’allau d’artistes, d’obres de teatre, etcètera. El sistema que vam crear en aquell moment s’ha de modificar. No hi ha cap mena de dubte que la tecnologia ens pot ajudar a resoldre el problema de la comunicació global i de massa.

— Ara mateix el “traficant d’idees” seria la intel·ligència artificial? 

— El traficant d’idees era intel·ligència artificial. Era una voluntat que l’intel·lectual deixés de ser un analista “micro” en la formalitat de la seva especialitat per ser algú que tingués una mirada interdisciplinària i que fes apostes il·lustrades. Ens va semblar en un moment determinat que aquesta figura d’intel·lectual que havia existit sempre en pensament crític no podia llegir. Va ser un error. És una responsabilitat ètica poder continuar llegint. Sobretot ara, que tenim un sistema centralitzat i autoritari que governa tot el que és el bé públic. Com a clàssics i avantguardistes a la vegada hem de tenir la capacitat de poder llegir per damunt de les antinòmies que tothom procura. 

— Podríem haver arribat al punt en aquest moment de trobar-nos amb un “autoritarisme democràtic”?

— Això ja està escrit en la història: ja sabíem que la condescendència davant del que és el populisme comportava una perversió, i que, per tant, que aquells que fan d’anella (com pot ser la socialdemocràcia a Espanya) serien els que provocarien l’auge de l’extrema dreta, com va passar a Alemanya amb el feixisme. És molt fàcil acusar i dir que la reivindicació democràtica de l’1 d’octubre érem els que “hem aixecat les feres”. La contrarreforma espanyola sempre ha existit.

“La llei del mercat és una llei salvatge: per bé que té una intenció reguladora, no pot arribar a tot”

— I, per tant, què ha passat?

— El problema és que alguns elements de la cultura progressista són absolutament carques, i no acceptaven un model avançat que proposava una veu col·lectiva pacifista, democràtica i fins i tot postmoderna. 

— L’última subversió va ser el procés, doncs? 

— L’última subversió a Europa va ser aquesta, de la mateixa manera que ho va ser en el seu moment la presa de posició popular i republicana que va tenir el moviment basc.

— A escala més de ciutat, aquella ebullició, aquella mena de creativitat popular de carrer que sortia per sota les pedres dels anys 70 i 80, creus que s’ha perdut del tot o encara detectes brots verds dintre de la ciutat? 

— Com deia, cada època és essencialment diferent. La llei del mercat és una llei salvatge: per bé que té una intenció reguladora, no pot arribar a tot. I finalment el model impositiu acaba creant unes grans piràmides la cúpula de les quals és l’estament polític, i que en aquest cas ve de la monarquia fins i tot del govern d’Estat, els parlamentaris, el nombre de funcionaris creixent… T’acabes adonant que finalment els diners no són allò que han d’organitzar la societat. Tothom té dret a procurar allò que li és propi. Nosaltres, que som gent de cultura, tornem a donar valor a la memòria i al coneixement de la sensibilitat. De la mateixa manera que hi ha l’estament religiós que procura que les ànimes tinguin un paradís, més real o menys.

“Quan l’economia és prioritària, la política n’acaba sent subsidiària. La gran perdedora és la cultura, i el vencedor és el consum depredador”

— Una capital venuda del mercat, per entendre’ns i a grans trets? 

— Quan la política es converteix en un sistema més, ja no hi ha element regulador. I quan l’economia és la prioritària, la política n’acaba sent subsidiària. Amb la qual cosa la gran perdedora és la cultura, i el vencedor és el consum depredador.

— Les avantguardes, Miró, Tàpies… tot això va desaparèixer completament?

— Això avui ha anat desapareixent pel camí. Hi ha hagut moltes solucions, per exemple en el moment del diàleg en la transició política. Jo vaig tenir la sort i el privilegi de poder treballar amb una taula d’independents propera al Departament de Cultura, i fer observacions sobre la mutació cultural. El fet que això estigués plantejat en forma de diàleg i amb una llibertat total creava elements positius. Crèiem que s’havia de crear una cultura dinàmica i de xarxa, per la mateixa raó, per entendre’ns, que ens oposàvem a la construcció de l’emblema de la Sagrada Família com a resolució d’una construcció en permanència i donàvem valor en aquell cas al patrimoni. 

— El patrimoni no només es pot conservar: es pot crear.

—- El cas és que ara el lloc de consens entre les diverses opcions polítiques és el que va aixecar totes aquestes infraestructures, aquest model, que és la cultura de la pedra. Nosaltres, en canvi, érem partidaris d’una cultura líquida, i sembla que la tecnologia ens ha donat la raó, perquè el turisme en massa també ha donat la raó a l’emblema de la Sagrada Família com a model industrial.

— Els grans equipaments no resolen la creativitat dels sectors.

— Es converteixen en llocs d’alt consum. El més positiu d’aquell moment era que els tres temps verbals actuaven en un mateix temps, és a dir, el passat que moltes vegades es considera com a decadent per nosaltres era un valor, per molt que la nova generació creeés futur.  

— Avui el geni està més sol?

— Es reconeix la genialitat creativa, però no hi ha les estructures necessàries perquè la comunicació entre la cultura minoritària i la cultura popular s’interrelacionin entre elles. En canvi, en aquell moment totes dues s’actuaven amb un creixement. Miró reivindicava la pagesia, com fa en Perejaume. 

— Com definiries l’avantguarda en aquest moment i en aquest país?

— L’Antoni Muntadas seria un exemple. Un artista que en la seva joventut se’n va a Nova York i que continua mantenint una relació plena amb Catalunya. Aquest artista juga al mateix paper que en el seu moment simbòlicament podia jugar en Miró amb la nostra generació, però aquell Miró treballava en l’ultralocal i en un camp internacional mentre que, en canvi, en Muntadas treballa en l’àmbit global i amb actuacions particulars. Nosaltres per exemple acabem de fer una exposició a la Galeria Cadaqués, d’un títol ben particular.

— Sadomasoqués.

— Exacte. Per definir la dificultat que el poble de Cadaqués té per contrarestar la imatge estàndard publicitària de lloc bellíssim. Ho és, però nosaltres diem que té pedres a la platja, que és difícil l’accés, que té dificultats a l’habitatge… Hi hem convidat artistes que fan vida o coneixen Cadaqués, tan internacionals com locals, i un centenar han participat en aquest projecte. Interrelacionem una pluralitat de tendències artístiques i de materials: foto, vídeo, objectes, fins i tot una performance…  

“El català no pot ser només instrumental, com el castellà o l’anglès: ha de tenir un valor positiu. S’ha d’associar, per exemple, a llibertat”

— Què me’n dius, dels projectes d’art digital immersiu?

— Tot això de les coses envolvents està a l’hora del dia i com tu ho saps és molt superficial, encara que tecnològicament molt atractiu. És plenament superficial en la seva capacitat de crear relats i interpel·lació.

— Què val la pena, doncs, ara?

— Per exemple, l’última exposició que es va fer al MACBA dedicada monogràficament a l’artista Jordi Colomer. O bé els artistes que podem veure en el nou nucli de Trafalgar, a la galeria Bombon. L’Enric Ferrés i altres poetes com el Gabriel Ventura, que acaba de publicar nou llibre. També t’he de dir que el món social mediàtic permanentment agafa i estira gent i els posa com a referència generacional i a la vegada els crema, però això és un element rotatiu. 

— Per tant, on és el problema?

— El problema és el valor. Si no s’aporta valor, no serveix de res. Posem per cas el català: en aquells moments va passar de cop a ser un valor positiu, i això va fer que tothom (fins i tot sectors econòmics com La Caixa) hi juguessin a favor. Per exemple, amb la publicació de les millors obres de la literatura catalana, o les millors obres de la literatura universal, que es podien comprar a través de La Caixa. Avui això ara es llegeix en negatiu. Tot allò que va ser un avenç ara està tocat pel nou fenomen de la migració global. Si nosaltres no construïm un discurs positiu, d’integració, però també de valor, estem perduts. El català no pot ser només instrumental, com el castellà o l’anglès: ha de tenir un valor positiu. S’ha d’associar, per exemple, a llibertat.

— Vols parlar de la teva experiència aquest agost a Letònia amb l’Albert Serra? 

— A veure, jo soc amic de l’Albert. Un artista que vaig saber veure en el seu moment, que tenia una excepcionalitat i que per generació tenia una màquina revolucionària que era el vídeo (una eina lleugera, prêt-à-porter i que tothom el pot practicar). A la vegada ell era un “impel·latual” clàssic. Aquesta conjuminació va fer que en el traspàs del món humanístic-literari cap al llenguatge visual en el qual estem en aquests moments… i poc més puc dir. Només diré que ha fet un salt espectacular.