Enyorant la castanyada

Ara que ens trobem confinats al municipi, sense poder anar lluny a que ens diguin que  “som de can Fanga”, deixeu-me dir que jo sempre he considerat (plena de culpa) que la castanyada és una de les festes més avorrides del costumari català. Tothom que tingui fills entendrà que no es pot competir amb el Halloween, tan divertit, tan modern, tan global.

Que consti que “fer cagar el tió”, per exemple, em sembla un producte de màrqueting imbatible. Sobreviurà, perquè ho té tot. Es tracta de fer-li bullying a un tronc indefens. El pegues preventivament perquè defequi segons el teu criteri (“no caguis arengades, que són massa salades”) i un cop ho ha fet, el cremes.

Per acabar-ho d’adobar, la castanyada a una ciutat com Barcelona i en ple canvi climàtic s’entén poc. Ara fa més calor, poca gent té llar de foc al pis i les iaies barcelonines (és a dir; les castanyeres) no van amb mocador negre al cap. Són tan guapes que quan les veus a la porta de l’escola, no saps si van a buscar els néts o els fills del tercer matrimoni. A més a més, la castanyada té un altre hàndicap. Si t’emborratxes (per pur avorriment) no serà per causa d’uns gintònics d’aquests creatius, amb llavor de cardamom i amanida de tomàquet, sinó per causa del moscatell. Tristíssim.

Però aquest cap de setmana que la única cosa que podem fer és anar al cementiri, perquè no podem sortir del municipi en cerca de la llar de foc, trobo a faltar aquella festa de la que me’n reia. Trobo a faltar els panellets socarrimats de formes amorfes fets a l’escola pels fills dels amos de la casa amb llar de foc. Trobo a faltar queixar-me del Halloween i trobo a faltar espantar (espantar de veritat) els nens que gosaven venir a la meva porta exigint caramels.

Em sembla que me’n vaig a comprar castanyes i moniatos i panellets i, d’acord, moscatell. Me’n vaig a la pastisseria a fer la disciplinada cua, per sortir-ne amb aquell paquetet de paper que fa tanta alegria. Però em sembla que també surto a comprar formatge i vi, alguna cosa que faci festa, potser embotit, torrades. Sí! Me’n vaig a la botiga de queviures per poder admirar, un any més, aquestes carbasses mal imitades que tenen  la cara i els ulls no pas foradats, com tocaria, sinó fets amb cinta aïllant negra, a les que mai m’acostumaré.