Lolita Bosch: Les infinites possibilitats de la literatura

“Recordo com si fos ahir quan vaig fer la meva primera lletra ‘a’ a la pissarra, en minúscula. Vaig cursar una part de l’educació primària en una escola rural, fet que va marcar per sempre la meva idea sobre l’aprenentatge. I és quelcom que mai no he deixat de fer: sempre estic estudiant alguna cosa. Tot just he acabat el meu segon doctorat, en filosofia, i continuo. Estic orgullosa d’haver-me deixat educar per gent extraordinària”. La Lolita Bosch ha arribat al Bar aviat aquest matí. Enèrgica i somrient, té un eixam d’idees treballant incansablement al seu cap i demana que, de fons, hi hagi silenci per a gaudir de la conversa a peu de barra i d’un fresc suc de taronja.

Escriptora premiada, traduïda, adaptada en diversos formats i molt llegida, l’obra de Lolita Bosch és inclassificable per la seva amplitud i diversitat, ja que suma noranta títols —“n’hi ha més, però aquests són els que tinc publicats”— que abasten literatura infantil, juvenil, adulta, assaig i antologies. “Tota la meva vida he estat investigant la literatura i totes les seves potencialitats: creació, intervenció social i intervenció íntima, filosofia, edició i un llarg etcètera. He provat experiments, invents, coses inesperades, ponts entre gèneres i disciplines. M’ho he passat d’allò més bé”, assegura la parroquiana, que aquests dies presenta el seu últim títol, El jardí de l’àvia (La Campana), “sobre l’extraordinària relació que vam mantenir la meva àvia i jo. Va ser una amistat preciosa i en l’obra hi han participat familiars. És un llibre que m’estimo d’una manera especial”. 

Nascuda a Barcelona el 1970, ha viscut a diferents llocs, molts dels quals sent com la seva llar. “Especialment Mèxic, on vaig arribar a viure un dels anys més convulsos de la seva història recent, 1994, amb una efervescència cultural intensa i absoluta”. En aquest sentit, l’escriptora assegura que el que més ha marcat la seva vida, fora de la seva intimitat, ha estat la guerra de Mèxic. “L’exili, les amenaces, la cerca de justícia, el periodisme de recerca, la dignitat de les víctimes, les similituds entre sistemes locals i globals, l’amor…”. Tots ingredients vitals que formen part d’aquest altre tros de la seva educació vital: tot el que no li van ensenyar a cap aula.

Literatura per a sanar

Fa 23 anys, la Lolita i l’escriptor Mario Bellatin van crear l’Escola Dinàmica d’Escriptors a la Xarxa Refugi d’escriptors i escriptores perseguides del Salman Rushdie, a Mèxic, amb la idea donar-li la proverbial volta a la truita a l’ensenyament literari, enfocant-lo cap a una forma molt més creativa, transformadora i apassionant. Quan la parroquiana va tornar a Barcelona, va seguir investigant totes les possibilitats que es podien derivar del binomi entre literatura i educació. El resultat és el Mètode Mandarina: una metodologia pròpia desenvolupada durant més de deu anys i un corpus que inclou novel·les, assajos i una tesi doctoral dirigida pel Miguel Morey, que fonamenta el recorregut d’aprenentatge i el propòsit ètic de la seva escola, el Campus Lolita. 

Aquest mètode aprofundeix en l’autoaprenentatge per a escriure literatura o intervenir literàriament en l’entorn social, en contra de la violència, la pobresa extrema i l’exclusió social. “És el meu referent en tot allò que faig. Ho he aplicat a tots els meus projectes i he capacitat un equip de vint persones perquè l’apliquin i amb el qual treballem en molts àmbits: presons, abusos, dones maltractades, bullying o la neurodiversitat. He trobat en la literatura i en el Mètode Mandarina una aplicació íntima i guaridora que ressegueix la creació literària”.

Satisfeta de la feina social que ha dut a terme i que ara impulsa des del seu Campus, l’escriptora ha dirigit “desenes de projectes, a centenars de voluntàries i voluntaris i he tingut milers, literalment milers, d’alumnes a quatre continents”. I somriu, inevitablement satisfeta d’una lluita pacífica, però rotunda, contra el desinterès i la impunitat amb la qual la pobresa i l’exclusió assoten diàriament les vides de milers de persones. 

—Mentrestant, continues escrivint, no?

—Sí, és una pulsió que no cessa! Estic acabant ara un llibre dels que considero importants i això em fa molt feliç, perquè res hi ha tan apassionant, per a mi, com un repte literari.

Part del seu urbanisme, però no del seu paisanatge

Enamorada “del món ampli en què visc”, l’escriptora destaca que se sent a casa “a moltíssims llocs on soc ben rebuda i acollida. És fascinant la gent que he conegut i he tingut l’oportunitat de trobar-me amb el millor del planeta. No hi tinc cap dubte!”. Curiosament, amb Barcelona, la ciutat que la va veure néixer, no li passa del tot el mateix. “La meva relació amb la ciutat és rara. Em sento part del seu urbanisme, però no pas de la vida que hi transcorre”. 

—No acabes de trobar-t’hi del tot, aquí?

La parroquiana guarda un breu silenci per a donar-li a la resposta la millor forma, abans de reprendre la paraula: “estic molt vinculada a la ciutat des d’un punt de vista de la nostàlgia de la infància, però no em fa sentir a casa. A casa em sento a Mèxic, al meu poble de l’Empordà, als Estats Units i a l’Índia. Un aspecte curiós és que, últimament, m’he adonat que quan tinc una estona m’encanta pujar a una golondrina, cosa que no havia fet mai fins a enguany, i allunyar-me de l’urbs per a veure-la amb distància. Això sí que em reconforta”. 

—El que potser també et reconforta és acompanyar amb alguna cosa de menjar aquest suc que t’estàs prenent. Tenim rebosteria molt bona i cent per cent artesanal.

La Lolita Bosch riu.

—Jo és que soc més de salat, així que millor optar per demanar alguna ració per esmorzar— replica.

–Doncs molt bona elecció!