— T’agraden els bastaixos, veritat?
El Bernat havia sentit l’entusiasme amb què explicava com aquells homes transportaven les pedres fins a l’església. Els nens els seguien fins a les portes de la ciutat, els esperaven allà i els acompanyaven de tornada, al llarg de la platja, des de Framenors fins a Santa Maria.
— Sí —va respondre l’Arnau, mentre el seu pare rebuscava amb l’altre braç per sota del jaç.
— Té —li va dir lliurant-li el vell bot d’aigua que els havia acompanyat durant la seva fugida—. Ofereix-los aigua fresca, ja veuràs com no ho rebutgen i t’ho agraeixen.
L’Església del Mar, Ildefonso Falcones (2006)
La petjada dels bastaixos segueix present a Santa Maria de la Mar, en cada mur, en cada pedra. Les seves figures encorbades pel pes de les pedres presideixen les dues ales de la porta principal, i també passegen per l’escala que puja a l’altar: a un costat, un bastaix; a l’altre, un home picant pedra, potser a Montjuïc. Mentre reposa al peu de l’altar, una dona neteja la mateixa pedra que ells van col·locar fa més de set segles. Els productes no són els habituals: està netejant l’antiga pedra amb làser. Explica que aquest sistema no danya el material i, en canvi, es menja la brutícia, deixant un rastre fumejant i una olor que es barreja amb la de les veles. A l’exterior de la basílica, aquestes antigues pedres es preparen per uns dies crucials: tres operaris estan aixecant una bastida per restaurar el lateral que s’aboca al Fossar de les Moreres. La intervenció taparà el mur durant mesos, i serà la primera d’aquesta magnitud, per conservar aquelles mateixes pedres que els bastaixos van transportar i que han vist Barcelona passar durant 700 anys.
