Estel Solé baixa a la mina per guanyar el Premi Ramon Llull

L’escriptora i actriu Estel Solé (Molins de Rei, 1987) s’ha passat anys robant temps al temps per poder enllestir Aquest tros de vida, la novel·la que l’ha convertit en la guanyadora del 45è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, dotat amb 60.00 euros. “Aquest premi arriba després de passar pel pitjor any de la meva vida. Per a mi, ha estat molt complicat escriure aquesta novel·la. Ho he fet a bars, a hores intempestives…”, explica l’autora. Matinant abans que es despertessin els seus fills o fent que la seva mare els cuidés de nit, treballant amb l’ordinador a una taula mentre la resta de clients feien gintònics. “No soc jo, pero sempre hi soc en tots els meus personatges. Perquè no hi ha gossos, sino també. Vigila el que fas perquè acabaràs a la meva novel·la”, avisa.

D’aquí que la Lena, la protagonista, sigui una científica ambiciosa que parla de la precarietat, la conciliació, la fi d’un matrimoni, el masclisme. “Sens dubte, anava a sortir una protagonista lluitadora i guerrera”, assenyala. L’origen d’aquesta història va ser una escena de violència obstètrica en una prova ginecològica feta sense gaire tacte. “Aquí dins hi ha molta vida, amb totes les arestes, llums i ombres que en té”, remarca. També hi ha fantasmes, errors i un viatge per carretera amb un desconegut. Fins al sud de França, on haurà de conviure amb un matrimoni força peculiar. “El que passa en aquella casa canviarà el rumb de la seva vida”, avança l’escriptora molinenca.

“Escriure és quelcom tortuós. Soc molt exigent amb mi mateixa, he trigat més de tres anys en escriure aquesta novel·la. Per a mi, implica baixar a la cova, anar a cercar les paraules i buscar què hi ha allà. En aquest baixar, el que vaig traient de la roca, em demano que sigui absolutament honest. Escriure significa enfrontar-se als fantasmes i costa reconèixer les vulnerabilitats”, exposa. Un símil que enllaça amb la història dels seus avis, miners a Múrcia, un homenatge que també retrata el luxe que representa escriure i com hi influeix la família i la classe: “Escriure és un privilegi. No escriu qui vol sinó qui pot”.

Aquest tros de vida es publicarà el proper 26 de febrer per Columna en català i per Destino en castellà. És la segona novel·la de Solé, després de Si no puc volar (2016). L’any 1997, amb només 10 anys, ja va guanyar un accèsit al premi de narrativa literària Mercè Rodoreda amb l’obra Estranya guineu de setembre. També ha escrit poesia, Dones que somiaven ser altres dones (Premi Amadeu Oller); teatre, amb la seva Animals de Companyia fent gira internacional; i contes infantils, amb el recull de contes Cap de grills. No obstant, és també una cara coneguda per haver actuat a la sèrie de TV3 La riera, així com a diverses pel·lícules i obres de teatre.