Fernanda García Lao: La virtut de vagar

La consigna és no deixar res per a demà, “perquè desconfio de la vida des que, quan tenia 16 anys, el meu pare va morir de sobte en un accident”. En recolzar-se a la barra, Fernanda García Lao ha demanat una copa d’un vi negre “empordanès, si pot ser”, i ha deixat que les converses i sorolls del paisanatge del Bar exerceixin de banda sonora al vespre. “Les coses cal fer-les avui, perquè pot ser que no hi hagi un demà”, afegeix. Sempre està escrivint diversos llibres alhora. “Em sento còmoda vivint entre històries, sabent que, abans o després, totes tindran un tancament. Perquè, això sí, sempre ho acabo tancant tot”. Xarrupa un glop de vi, riu i postil·la: “Faig d’aquest fet de vagar una virtut”.

Aquesta trashumància entre diferents relats reflecteix una vida movent-se entre diferents llocs. Un territori de ficció que supleix l’ancoratge a un determinat territori geogràfic. Nascuda a Mendoza, a peu dels Andes, el 1976, la seva família es va traslladar a Madrid fugint de la dictadura de Videla. Més endavant, va tornar a l’Argentina i ha estat vivint entre Mendoza, Buenos Aires, Madrid, Praga i, ara, Barcelona.

Ha estat mare dos cops, ha estat casada, ha collit amistats. Ha actuat sobre escenaris i escrit versos, relats, contes, novel·les i obres de teatre. Ha ensenyat a actuar i a escriure. Ha viscut diverses vides —“et diria que soc una persona múltiple”—, en les quals ha procurat ser lliure, volar tan alt com les seves ales li permetessin sense passar per pedres no desitjades. Ha gaudit estant dins, encara que una mica fora, de cada lloc. I d’això en queda constància en un corpus vibrant que inclou teatre, poesia i prosa.

Saltar entre opcions narratives

Als dotze anys, Fernanda García Lao va començar a escriure poesia, i va entrar en aquest món per la porta gran: “Vaig acabar seleccionada entre els 100 infants finalistes d’una iniciativa anomenada Congrés Internacional de Nens!”. No va deixar d’escriure, però es va desenvolupar com a actriu i coach d’actors, i no va ser fins molt més tard, ja a la vintena, quan va sentir la necessitat de deixar de ser el vehicle mitjançant el qual expressar històries d’altres, per compartir amb el món allò que bullia al seu cap.

Va començar així una frenètica activitat com a dramaturga i escriptora que també va arrencar molt bé. “La meva primera novel·la, Muerta de hambre, va guanyar el premi del Fondo Nacional de las Artes, i això em va permetre publicar en una editorial prestigiosa a l’Argentina com és El Cuenco de Plata”. Aquella història plena d’humor àcid sobre obesitat, apetits insans i cossos que són presons publicada el 2005 va ser el tret de partida d’una obra que, amb els anys, ha sumat llibres de contes, poemaris, relat breu, teatre i un grapat de novel·les, dues de les quals —Amor invertido i Los que vienen de la noche—, escrites a quatre mans juntament amb Guillermo Saccomanno.

Entre els seus títols es compten artefactes diversos com La piel dura, La perfecta otra cosa, Sulfuro, (No) me acuerdo, Nación vacuna o la novíssima Estación Saturno (Candaya), una road movie escrita amb ritme cinematogràfic, però prenyada dels ingredients literaris que caracteritzen la veu de la seva autora: humor, passió, obsessió, bogeria i un esperit fortament polític, encara que mai pamfletari. Una història d’afectes, família, amor, desacords i dolor on res es dona per descomptat i on a cada pàgina desborda la profunda humanitat d’una mirada que sap on observar i quines peces moure.

Nedant, com de costum, entre diverses opcions narratives, l’escriptora avisa: “Ara mateix estic escrivint un llibre d’assaig, un parell de poemaris i un manuscrit que de moment es va semblant a una novel·la —riu—… i ja veurem com es desenvolupa”.

I, de sobte, casa meva

Fa tres anys, la parroquiana va passar un estiu a l’àtic d’una amiga a Barcelona per a cuidar-li les plantes. “Ella estava de viatge i em vaig trobar amb aquest apartament enorme i tota la ciutat per a mi. Ningú de totes les persones que coneixia era aquí, clar, i vaig tenir l’ocasió de passejar pels seus carrers i descobrir-la”. No va trigar a mudar-se aquí “i vaig sentir com que de seguida em donava la benvinguda fins que, de sobte, un bon dia em vaig adonar que sentia a la meva casa”.

La relació que té amb Barcelona “és com la que es pot tenir amb un amant… i a més aquí puc ser l’escriptora argentina, mentre que a l’Argentina soc la gallega, perquè la meva mare és espanyola!”, riu. De la ciutat adora la seva mida assolible a peu i que acabi a la vora del mar, i li agrada que sigui una urbs culta “on passen coses interessants i on, a més, hi ha biblioteques que són insuperables”. I acaba la seva copa de vi, sense que el seu somriure perdi un mil·límetre de la seva amplitud.

— El que és insuperable és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar, per si vols sopar alguna cosa…

Fernanda García Lao agafa la proposta al vol.

“Em vindria de gust una tapa de moixama amb ametlles torrades, si en tens”, demana. Mira al seu voltant. Es deixa contagiar per l’atmosfera vespertina del Bar, mil i una converses, riures i veus d’un paisanatge variat en primera i segona línia de barra. Li agrada.

— I, per descomptat, posa’m una altra copa d’aquest vi —agrega.