La font ferida

Hi ha llocs a Barcelona que queden fora del mapa emocional de la ciutat, malgrat contenir-ne l’origen simbòlic més profund i autèntic. Tresors, patrimoni, les joies de l’àvia. La plaça del Pedró, al Raval, n’és un, però sobretot perquè al seu bell mig  s’alça la font de Santa Eulàlia. Per qui no ho sàpiga, és probablement el monument més antic de Barcelona. Amb totes les reformes, sí, però també amb tota la força que això representa: venim d’aquí, som així, això. 

La història d’aquesta font comença abans que fos una font. L’any 1673, el Consell de Cent va decidir aixecar en aquest indret un monument dedicat a Santa Eulàlia, única (aleshores) patrona de la ciutat, de fet poc abans de la famosa plaga que entronaria Mertxe la impostora. Justament  es va erigir en el lloc on la tradició situa el martir de la santai. Segons la llegenda, en aquest punt (que era una cruïlla d’antics camins) el cos de la jove màrtir va ser exposat després de la seva execució durant la persecució romana. La resta ja es coneix: que miraculosament va caure neu, que va cobrir el seu cos exposat, etcètera. El monument té forma d’obelisc: com a mínim la ciutat pot dir que no només sap tenir obeliscs sense nom, com el vergonyant “llapis” anònim, orfe, mut i sord de la Plaça Cinc d’Oros. Aquest és un obelisc amb sentit, amb missatge. Ja se sap que des dels egipcis un obelisc és una marca, un record, una cicatriu, un senyal de transcendència i solemnitat. On s’és vist que sigui una altra cosa.

Aquell primer monument era de fusta, però aviat va ser substituït per una estructura de pedra i una escultura de marbre obra de mestres com Llàtzer Tremullas i Lluís Bonifàs. Amb el temps, el record es va domesticar: el 1826, per iniciativa del governador militar, el conjunt es va transformar en font pública. La ciutat creixia, i l’aigua havia de circular. Durant el segle XIX i bona part del XX, els veïns hi feien cua amb galledes i gerres, convertint aquell espai de martiri en un lloc de vida quotidiana. 

Però ja se sap: Barcelona és una ciutat que també tendeix a la destrucció. Normalment per gent de fora, encara que no sempre. El cas és que el 1936, en l’esclat de la Guerra Civil, la font va ser arrasada (com no podia ser d’altra manera) i no va quedar-ne ni obelisc ni res. D’aquella imatge barroca només en queda un fragment, conservat al Museu d’Història. El que veiem avui és una reconstrucció de 1952, obra de Frederic Marès, que va intentar restituir no només la forma sinó també l’esperit de l’original.

Per tant, el monument més antic de la ciutat és alhora un objecte reconstruït, una peça que ha sobreviscut a força de desaparèixer i tornar, una mena d’au Fènix nostrada. Això sí, ben amagada dels recorreguts turístics. Potser per això resisteix millor que cap altra el pas del temps: perquè és un monument a la persistència, a l’encara som aquí. La figura de Santa Eulàlia, al cap i a la fi, no és només una icona religiosa. És també una metàfora de la ciutat exposada, castigada, assetjada, i alhora però tossudament dreta com un penó. I no en un indret qualsevol, sinó en punt fundacional, gairebé geològic.

En definitiva, és una font massa antiga per ser moderna, i massa modesta per ser icònica. Però és aquí, al Raval (aquest barri amb nom de cotxe), on Barcelona es mostra sense maquillatge i sense complements: amb les seves capes de temps, amb les seves ferides, amb la seva determinació a no oblidar. Ens recorda que la ciutat no neix de l’urbanisme superficial ni del disseny artificial, sinó del conflicte, de la fe, de la violència i de la resistència. I que, malgrat tots els intents de convertir-la en decorat, Barcelona continua sent, en el fons, una ciutat de memòria rotunda, de patrona soferta  i de pedra picada.