Fora de quadre: Sant Genís dels Agudells

Els alts blocs de pisos que s’alcen per darrere de l’Hospital Vall d’Hebron exerceixen de mur rere el qual es resguarda Sant Genís dels Agudells.

Després de l’anunci de l’Ajuntament de renovar escales mecàniques i ascensors dels barris de muntanya de la ciutat, diversos veïns de Sant Genís s’han queixat que no es prevegi cap operació en els seus empinats carrers; toca passejar-los.

Agafar el bus del barri ja és en si tota una atracció. El 112 s’enfila per la muntanya per carrers sinuosos replets de petits blocs de pisos i cases pintoresques clarament autoconstruïdes anys enrere, en un moment en què semblava estar de moda el trencadís casolà i els mosaics acolorits amb trossos d’ampolles.

Fora del bus, els carrers es noten encara més empinades. Costa Pacheco puja fins a l’antiga Font del Roure. De camí, uns veïns se saluden a un estil que s’associa més a un poble rural que a la gran metròpolis que s’estén com un mantell de formigó als peus del barri.

Encara que ara viu en el pròxim Carmel, un d’ells, el Luis, explica que és del barri tota la vida. El seu avi i el seu germà van construir el seu bloc de pisos familiar, en el qual encara viu la família, envoltats d’un terreny en el qual treu el cap la pedra de la pròpia muntanya, amb escales de maó i formigó que pugen, baixen i s’entrecreuen, tretes d’un quadre d’Escher.

Com indica el Luis, església medieval de Sant Genís és un punt imprescindible del barri: “Té més de mil anys”. Abans de tornar a la part baixa del barri per anar a veure-la, recomana pujar encara més, anant més enllà de la Font del Roure per un petit camí que s’amaga entre entre herbes i esbarzers, fins a arribar fins al carrer Cànoves, l’última abans de la Rabassada.

La Font del Roure reposa en una placeta boscosa que deixa la ciutat i el soroll de cotxes molt lluny. Els mosquits m’acompanyen pel camí d’herbes i pedres irregulars que porten al carrer superior, per una drecera que estalvia els centenars d’escales que connecten un carrer amb l’altre, més a baix. Aquí, en la part més alta de Sant Genís, passegen una dona gran i un home de mitjana edat, en silenci i amb pas tranquil pel centre d’una calçada que no espera trànsit més enllà del bus del barri.

El carrer va resseguint el contorn de la muntanya, i deixa entreveure el Tibidabo i el fins ara Gran Hotel la Florida. Un camí envoltat de bosc sembla conduir directe a l’hotel, que es prepara per reobrir com a METT Barcelona en pocs dies. Les campanes de la parròquia van anunciant les hores, mentre el sol es va amagant rere la silueta de l’hotel i del parc d’atraccions.

Al llarg del passeig desfilen cases i xalets de tota mida i tot color. L’estil de cadascuna depèn del gust de qui la va construir en el seu moment, amb habitatges que deixen entreveure uns certs tints de luxe i altres que segueixen en peus gairebé com a antigues barraques. Entre els xalets, destaca una peculiar construcció de maó que sembla treta d’un conte, amb columnes retorçades i una infinitat de detalls singulars que l’omplen de color.

El carrer continua baixant precipitant-se cap al nucli més antic del barri, passant al costat de portes de colors desgastades, reixats que treuen el cap sobre precipicis i incomptables mosaics que deurien ser l’última tendència del barri fa ja diverses dècades. Com a teló de fons, a un costat, el mar i Barcelona en tota la seva extensió; a l’altre, el verd dels pins.

La parròquia de Sant Genís i el seu característic campanar emergeixen exhibint segles d’història. El conjunt medieval inclou no sols l’església i la rectoria, sinó també un cementiri igual d’antic que segueix en ús. Amb un miler de nínxols, és l’únic cementiri parroquial que queda actiu a Barcelona, després que se suprimissin tots fa tres segles per motius sanitaris. Només es van salvar els cementiris aïllats i rurals, com el de Sant Genís, l’únic que sobreviu avui dia. En el reixat, tancat, es pot llegir un descolorit cartell de paper plastificat: Nínxols disponibles.

Les campanes tornen a trencar el silenci que regna en la placeta al costat de l’església. Des de lluny, se sent, per primera vegada durant el passeig, un murmuri de gent. Un parell de dones pugen per un caminet escarpat cap a l’església. Segueixo els seus passos la inversa, fins a topar amb una gran esplanada repleta de nens, bicicletes, pilotes, gossos i veïns.

Els vastos jardins de Manuel Jiménez Arnalot s’estenen en el terreny que va ocupar una antiga masia que es coneixia popularment com a Casa Groga, nom que ha mantingut el centre cívic que segueix en el lloc. Sembla que tota la gent del barri és aquí, omplint les terrasses, jugant o passejant. Els jardins guarden una curiositat més: l’única cabina telefònica que queda a tota Barcelona. Ara, convida a la lectura reconvertida en un espai d’intercanvi de llibres. Triar un i asseure’s en una de les terrasses és una bona manera de tancar el passeig, abans del contrast de baixar a la porta d’entrada del barri per la Ronda de Dalt.