La fotografia que va inspirar l’últim llibre de Laura Ferrero

A Laura Ferrero (Barcelona, 1984) sempre li han interessat els astronautes, a qui defineix com aquells que “se’n van anar molt lluny per veure allò que tenien més a prop”. Com havia llegit les seves històries des de fa temps, els coneix molt, ha pogut entrellaçar-les amb la seva quan s’ha posat a explicar-la —i imaginar-la—, teixint paral·lelismes amb la família que es va desintegrar just quan es va formar i va deixar els seus integrants surant en un univers llunyà.

Los astronautas (Alfaguara) es va començar a construir amb la troballa inesperada d’una fotografia que per a molts pot resultar quotidiana. Va ser en aquest moment quan una Ferrero, ja adulta, va veure per primera vegada junts el seu pare, la seva mare i ella mateixa, escriptora i protagonista de la novel·la. La instantània està captada quan ella tenia només un any, poc abans que els seus pares se separessin i aquesta família deixés d’existir per sempre.

A partir d’aquesta trobada fortuïta, Ferrero va convertir la fotografia en el germen de tot allò que mai li van explicar. En primera persona, “era la meva història, em resulta més fàcil”, l’autora narra el que podia haver passat, fent que la ficció substitueixi la realitat, després d’intentar trobar-la entrevistant els seus pares i adonant-se que les seves versions no encaixaven. “No és autobiogràfica. A partir de coses que conec, omplo silencis i mancances”, sosté. Aquesta ha estat la primera vegada que ha escrit a partir d’una cosa tan autobiogràfica, i per això ha hagut de trobar la manera d’explicar la història, sabent que hi havia capítols que no podia explicar o els havia de passar pel tamís de la imaginació: “Escriure sobre la família no marca el camí on havia d’anar, sinó on no havia d’anar”.

Ha estat un procés que ha tingut moltes etapes, que ha durat entre quatre i cinc anys, explica, combinant-lo amb l’escriptura del llibre de relats La gente no existe (Alfaguara, 2021) i deixant-lo un temps quan la seva mare va emmalaltir. “Los astronautas és com la vida d’una persona, amb les seves aturades”, sosté. Regalant-se aquesta història, Ferrero sent que ha pogut “trobar el camí d’acceptar la incertesa i els buits”. “És un llibre escrit només des de l’amor. Ha estat un viatge de molts anys, molt transformador”, remarca.

Tot i que tingui aquest origen autobiogràfic, l’autora barcelonina sent que la novel·la reflecteix “els mateixos temes, les mateixes maneres de mirar el món” de la resta dels seus llibres. “Sempre he escrit de temes personals”, emfatitza. Una visió que defineix en “detenir-se en els detalls”, des d’una quotidianitat íntima, ja siguin la familiaritat afectuosa dels plats Duralex i els quaderns d’estiu Santillana o el rebuig passiu als dàtils amb bacon per Nadal, amb un estil molt gràfic, tant com el verd Pilot o la lletra amb puntes dels avis. “Els teus pares sempre estan molt a prop però mai t’has detingut a mirar-los bé”, defensa. Igual no cal anar-se’n a l’espai per entendre’ls.