Els colors i les textures trenquen el blanc de les parets entre passes pausades i mirades que passegen entre les obres i el full de sala. Endinsar-se en l’art contemporani per la porta que representa una galeria és per a uns un gest quotidià; per altres, un plaer puntual, un acte de resistència o fins i tot una opció incontemplada. Per a una ciutat que es vulgui culturalment activa, la seva existència ha de ser una necessitat. I en una Barcelona on els lloguers s’enfilen, els impostos no baixen i els hàbits culturals canvien, les galeries ja només exhibeixen obres; exhibeixen la seva pròpia capacitat de supervivència.
Aquesta fragilitat no és nova, però s’ha intensificat en els darrers anys: l’augment dels preus del lloguer complica encara més la situació de les galeries; la irrupció de la venda online ha alterat la relació directa amb els col·leccionistes, i la competència global obliga a mirar més enllà de l’escena local (i més en un mercat on el col·leccionisme és reduït i la pressió fiscal, elevada). Són elements que, lluny de contribuir a aixecar noves passions col·leccionistes, dificulten l’atracció de nous públics, acostumats a relacionar-se amb la cultura en altres formats. En aquest context, les galeries de Barcelona fan un exercici constant de resistència i d’equilibri entre passió per l’art i sostenibilitat, mirant majoritàriament a mercats internacionals, i tenint en compte els nous formats i les noves tecnologies que marquen un moment de transició que redefinirà l’ecosistema artístic.
“El paper de les galeries d’art està en un moment de transformació molt intens, que no està acabat. Està en un procés de trànsit que encara no sabem on acabarà”, sosté el regidor de Cultura i Indústries Creatives de Barcelona, Xavier Marcé. Aquest moment de transició ha portat amb ell tancaments històrics —com els de Sala Dalmau, Galería Eude o Estrany-de la Mota—, però també obertures que han donat nous espais a la creativitat, i que fins i tot han generat nous eixos, com el que s’ha anat teixint de forma natural al voltant del carrer Trafalgar. I és que el galerisme es manté fort en aquesta transició. Associacions com Art Barcelona i Galeries d’Art de Catalunya (GAC) en són una prova.
“El nostre objectiu és seguir generant interès cap a la cultura i l’art contemporani”, destaca la directora d’Art Barcelona i del Gallery Weekend, Mariña A. Pino. “Un dels reptes de l’associació i del Gallery Weekend és aquest: generar nous públics i generar interès pel treball dels artistes i les galeries. És el primer pas perquè puguin passar altres coses. Si no hi ha interès, la gent no visita les galeries, i no compra obres d’art”. Perquè les galeries són art, però també han de ser sostenibles econòmicament: “Són dos factors indestriables”. Amb aquest objectiu, el sector s’articula per arribar al públic en general (i als col·leccionistes en particular) amb cites com el Gallery Weekend, Art Nou, Swab o The Collector is Present.
Així, aquestes cites representen més que un punt de trobada (i de venda) per al sector: representen una oportunitat per aixecar nous públics, i captivar futurs col·leccionistes. En aquesta missió, hi ha un element clau que pot facilitar la tasca de sembrar noves passions col·leccionistes: reduir la pressió fiscal. En un àmbit en què el preu pot ser una barrera —les peces poden trobar-se habitualment a partir d’uns 3.000 euros, per 1.000 o 2.000 en determinats casos—, sumar-li un 21% d’IVA condiciona la decisió del potencial comprador. I més encara, en un context en què els països de l’entorn treballen amb un IVA reduït que oscil·la entre el 5% i el 8%. “És una diferència que perjudica el mercat espanyol i la venda d’obres”, emfatitza Pino. Aquesta desavantatge competitiva queda ben retratada a ARCO: “En un estand tens un 21% d’IVA i, al del costat, t’ofereixen les obres al 7%. És una diferència molt important”, davant la qual el sector de l’art clama des de fa anys.
El tancament d’unes 200 galeries a tot l’Estat durant una setmana a principis de febrer va ser un pas més dins d’aquesta reivindicació que porta anys sobre la taula. “L’IVA al 21% ens asfixia”, sentencia Laura González des de Chiquita Room. “Hi ha moltes galeries que es plantegen sortir d’aquí o agafar segones seus en altres països perquè aquí no es ven suficient. És una estratègia que segueixen moltes galeries”.
“L’IVA cultural és una de les primeres barreres. L’art pot ser car, però les entrades a determinats concerts, festivals o partits també ho són, i s’esgoten. Pensar que l’art és elitista és un error d’entrada de base”, defensa Natalia Foguet, directora de la Fundació Úniques, especialitzada en dones artistes. I és que aquí hi ha un altre punt crucial per al futur de l’art: potenciar la presència femenina, davant d’una predominància masculina històrica aclaparant. “Hi ha un deute històric que s’ha anat acumulant, i que s’està treballant per rectificar, tant a col·leccions públiques com privades. I el col·leccionisme beu del que es veu a les galeries i als museus. És un efecte dominó”, remarca Foguet. A través d’exposicions i d’una àmplia xarxa d’artistes, la fundació privada treballa des de fa dos anys per donar eines a dones artistes per a la seva professionalització, així com espais i recursos per potenciar la seva obra. Es tracta de potenciar-la en la seva creació, però també en la seva projecció, i la seva venda. I és que aquesta venda és crucial per aconseguir una sostenibilitat econòmica que mantingui el cicle.
Creativitat davant de la incertesa
Per avançar en aquesta sostenibilitat econòmica, Foguet aposta per imaginar noves vies i canals: “Estem al territori de la creativitat. Estem amb persones que estan tot el dia creant, i nosaltres també hem de ser creatives en la nostra aportació. Hem de ser flexibles i mutables en els temps que vivim”, defensa l’ara directora de la fundació, que va estar durant 25 anys al capdavant de l’Hipermerc’Art, una cita anual a Vinçon en període nadalenc, moment i espai ideal per a multiplicar vendes per als artistes.
Aquestes vies creatives poden agafar molts camins, des de fires a nous formats. Barcelona és escenari de molts d’ells, però hi manca una fira internacional de la magnitud de la d’ARCO. Algunes veus la consideren necessària; altres sostenen que difícilment podria agafar un volum que ja es concentra a Madrid, i altres aposten per altres models, en una ciutat que ja acull esdeveniments en format fira com poden ser Swab, el By Invitation al Círculo Ecuestre i Art Nou, per a artistes emergents. “El que hem de fer és apostar pel Gallery Weekend”, defensa Pino.
Però aquests canals i vies creatives per contribuir a potenciar el galerisme poden anar més de fires i d’esdeveniments. També més enllà de l’IVA, o donant-li una volta més, com proposa Juliana Sorondo des de la seva galeria. “Imagina que, per impulsar els col·leccionistes joves, no s’hagués de pagar l’IVA de les primeres peces. Seria com un programa Cultura Jove aplicat a les galeries, i una forma d’incentivar el col·leccionisme”. Des de Bombon Projects, Joana Roda suggereix més camins, com impulsar una Llei de Mecenatge de Catalunya, i buscar mesures per incentivar l’ús cultural de locals de la ciutat, inspirant-se en les bonificacions fiscals al Districte Cultural de L’Hospitalet: “Poden haver-hi moltes mesures per promoure que s’obrin més negocis vinculats a la cultura”. Aquests camins alternatius poden venir també des de dins, amb noves mirades per a la gestió de les galeries, com ressalta Lorena Pizarro de SELTZ: “El galerisme s’està començant a concebre des d’un altre lloc; un lloc no tant d’una sola persona o una individualitat o personalitat, sinó d’un sistema que sumi veus diferents”.
El paper de les noves tecnologies
Posar-se creatiu en aquestes vies i canals pot comptar (o no) amb la tecnologia com a una aliada. De fet, el canal digital de vendes ha anat guanyant pes, i ja representa el 17% de les operacions globals, tant des de plataformes especialitzades com en canals menys formals, com les pròpies xarxes socials. A més, la tecnologia ha irromput en el món de l’art no només com a canal de venda, sinó també per comprar obres que ja no són físiques, sinó digitals, principalment a través de NFT. No obstant, i tot i que aquests certificats criptogràfics de garantia d’autenticitat van emergir amb força, van patir una caiguda dràstica fins a haver perdut actualment gran part del seu valor.
Tot forma part d’aquest procés de transformació encara inconclús. I en aquest mar de canvis i reajustos, s’hi mouen els col·leccionistes, tant nous com consagrats. La família Clos són uns d’ells, amb més de 5.000 peces d’art —contemporani i, sobretot, antic—, que obren a la ciutadania a través dels seus hotels de Derby Hotel Collection i, sobretot, des del Museu Egipci. En aquest camí com a col·leccionistes, encetat per Jordi Clos, les galeries d’art hi juguen un paper rellevant, com destaca Joaquim Clos. I no només per a la compra d’obres, sinó també en col·laboracions com exhibicions de peces de galeries en espais dels seus hotels. Una via més dins d’aquesta creativitat per buscar nous canals, espais i formats.
Però, com iniciar-se en aquest món del col·leccionisme? A Barcelona, trobades com Art Nou i By Invitation són punts claus on fer-ho, juntament amb la cita The Collector is Present. Com destaca Pino, l’esdeveniment busca precisament desmitificar la figura del col·leccionista, amb “persones reals, amb vides reals, i que expliquen què els porta a ficar-se en el món de l’art, per animar a altres persones a fer-ho”. I és que, com defensa el jove col·leccionista Marc Francés, “existeix una aura d’elitisme, de poca transparència i de prejudicis” que allunya a molts del món de l’art. Des de SELTZ, Pizarro també apunta a la necessitat d’eliminar “la idea obsoleta que l’art és només per a una elit privilegiada.”
“Un gravat d’un jove creador pot ser més econòmic que una làmina d’una gran superfície”, destaca Pizarro. “Tots som col·leccionistes en potència, simplement has d’adquirir, i adquirir és molt més senzill del que sembla”. Les raons per a fer-ho poden ser moltes, com en el cas de Clos: “És un click que et fa el cervell per dedicar part del teu temps i del teu patrimoni a una cosa que és absolutament atemporal. L’art que pots col·leccionar és la major fortuna que pots tenir. I obrir-la a la ciutat és el que la fa més gran”. En el seu cas, a través d’un museu i dels hotels. I és que l’art busca els seus camins amb nous espais i formats, i també en institucions. La creació del nou Thyssen i les ampliacions del Macba i el MNAC en són una prova, i contribuiran a dinamitzar l’escena artística de la ciutat. Ara bé, com destaca Roda des de Bombon, “el que és interessant d’aquests projectes és que perdurin i que s’omplin”. No sigui cas que, com apunta Júlia Cruz, s’aixequin nous museus però no hi hagi obra local que els doti de contingut.
Eixamplant el mercat
Aquest és un risc que es correria si les galeries deixessin de funcionar i es trunqués el cicle. La creativitat i els artistes hi són; els espais per exposar-los, també; el que falta és mercat. “Aquesta capacitat que tenim de generar, atreure i crear iniciatives necessita ampliar el mercat”, defensa Marcé. “La ciutat té una capacitat enorme d’impulsar projectes i talent, però segurament no tenim un mercat suficientment ampli per donar-li sortida i per conservar-lo. És un problema d’equilibri entre l’oferta i la demanda, i s’ha de buscar ampliar aquest mercat, dins la ciutat, en el seu entorn, i fora”.
Aquesta necessitat està més que identificada des de l’àmbit galerístic, com constata Pau Escat des d’ESCAT Gallery: “Barcelona té bones oportunitats, té talent, té galeries. Potser podríem treballar per fer créixer el mercat, potser amb una nova gran fira de reconeixement internacional”. Al marge de grans fires i esdeveniments, tot passa, de nou, pel mateix objectiu: generar aquests nous públics i democratitzar el món de l’art i el galerisme: “Cal fer entendre que les galeries són per a tothom”.
L’objectiu és clar; el camí per aconseguir-lo, no encara, dins d’un moment de transformació i nous formats que desembocaran en nous models encara per definir. És una incògnita que trobarà la seva resposta, potser, en el propi art. “L’art té una gran capacitat anticipadora, una capacitat d’explicar el que d’aquí uns anys s’haurà convertit en un tema quotidià”, destaca Marcé: “Barcelona és capaç d’explicar realitats que són vistes pel món com anticipadores”. Potser, les respostes ja hi són, i només cal que les sapiguem interpretar.
