Giuseppe Campisi: Compassos de Sicília a una Barcelona que enamora

Es va enamorar definitivament de Barcelona tocant a la teulada de la Pedrera. “Era un concert amb el grup de la Irene Reig, The Bop Collective, a la Pedrera. I davant la vista de la ciutat des d’aquella perspectiva vaig decidir que volia venir a viure aquí”, explica el compositor i contrabaixista sicilià Giuseppe Campisi prenent, “com a bon italià”, un espresso a la barra, a propòsit de la seva arribada a una ciutat de la qual no se’n vol anar.

“Sé que sóc músic, que toco el contrabaix i el baix elèctric i que m’encanta compondre i arreglar. Vinc de Sicília, però fa ja molt temps que no visc allà: abans de venir a Barcelona vaig tenir la sort d’estudiar a Boston i Amsterdam i de treballar, durant els últims anys, amb molts músics amb els que he compartit moltes experiències diferents i impossibles de resumir. Experiències que m’han portat a viatjar, aprendre i explorar el món a través de la música”, argumenta amb els ulls molt oberts i el somriure sempre a punt.

— Parlant de música, deixo la ràdio posada? Hi ha quelcom en particular que vulguis escoltar?

— M’agrada la ràdio i tinc curiositat per entendre quines són les tendències del moment, tot i que haig de dir que pocs cops trobo alguna cosa que m’agrada. En tot cas, si coneixes una bona emissora deixem aquesta, o si no alguna cosa del Coltrane, The Roots o Rosa Balistreri.

La crida de la música

Giuseppe rememora amb nitidesa els grans moments que el van empènyer cap a la música: “El primer és trobar-me amb un dels meus primers professors de flauta travessera, Fabio Pupillo. Jo era poc més que un nen, i veure la vida del músic viscuda per aquell mestre em semblava increïble: tota aquella passió que l’arrabassava… Jo també vull ser així!, pensava”.

— I el segon punt d’inflexió, quin seria?

— Quan vaig entrar en contacte amb el jazz d’una forma més seriosa: era adolescent i aleshores tocava amb una orquestra de poble, de les de patxanga, en què hi havia alguns músics molt bons. Durant els descansos, un d’ells, un saxofonista boníssim que es diu Sebastiano Ragusa, es posava a tocar temes del Charlie Parker, de John Coltrane… Allà va començar tot.

Content del seu treball amb altres músics, el parroquià considera que té “molta sort d’estar involucrat en molts projectes, i això em dóna l’oportunitat de viure la música des de molts angles diferents: encara que el que faig gairebé sempre està relacionat al jazz i la música improvisada, cada projecte és diferent i, per tant, l’experiència és diferent. Això em fa gaudir moltíssim!”.

Aquests dies, el Giuseppe presenta el seu acabat de publicar EP, Terra ca nun senti, part del projecte About Sicily: “Es tracta d’un treball dedicat a la música siciliana, que vam enregistrar abans de la pandèmia”. Aquest és el seu primer disc, des del seu debut en solitari amb el CD Un imprevisto è la sola speranza, enregistrat amb alguns nous talents del jazz barceloní i publicat el 2020.

“Tinc la sort de tocar regularment amb músics que respecto molt i que considero entre els millors del panorama actual. Entre els projectes recents o futurs als que tinc el plaer d’aportar la meva contribució, sens dubte destaquen el quintet de l’Alba Careta, el trio del Joan Mar Sauqué, el grup del Pol Omedes, el quartet d’Oriol Vallés, la Barcelona Art Orchestra, els grups d’Alba Pujals, de Lucas Martínez, de Paolo Sorge, de Marta Garrett… I un llarg etcètera”. A tot això se suma un nou quartet. “L’he creat als últims mesos amb repertori original meu i inclou a músics boníssims de la talla de Santi de la Rubia, Jaume Llombart i Roger Gutiérrez”.

El vincle mediterrani

“La veritat és que Barcelona m’encanta”, admet el músic, malgrat la seva comprensible animadversió cap al “turisme tronat” i “el tancament de botigues locals per donar lloc a l’enèsim restaurant per a turistes a La Rambla, o a l’enèsima botiga d’imants i samarretes del Barça, o l’enèsim quiosquet de canvi de divises”. I, després d’uns segons de silenci dubitatiu, reprèn la paraula: “La veritat és que no sé si encara segueixo en aquesta primera fase d’enamorament fisiològic que existeix en totes les relacions, fins i tot amb les ciutats, però porto vivint aquí dos anys i mig, i encara me’n sento enamorat”.

— Malgrat les coses que no t’agraden?

El parroquià s’ho pensa uns segons, abans de respondre afirmativament: “Sí. Al final he arribat a l’òbvia conclusió que el lloc perfecte no existeix i que qualsevol realitat sempre té compromisos. El que realment m’agrada de Barcelona és que conté les característiques del món mediterrani, en les quals em reconec, però alhora és una ciutat internacional, que funciona bastant bé i amb propensió a la vida cultural”.

— I a la vida gastronòmica, ja, no diguem… En aquest sentit, voldràs picar alguna cosa?

Al Giuseppe Campisi se li encén una mirada elèctrica i les seves entranyes rugeixen en pronunciar:

— M’encanta menjar, així que et diria: unes racions com a entrant i després menú de plats combinats. És massa?, —pregunta amb una picada d’ullet.