Han arribat els guiris

Al microcosmos del Call de Barcelona sabem que han arribat els turistes (de forma massiva) quan, des de casa i vora les onze de la nit, escoltem un visitant cridar “Heeelp! My whaaatch” mentre el guiri en qüestió esprinta desesperadament i estèril per la Baixada de Santa Eulàlia. La cursa serà del tot infructuosa perquè, mercès a una tècnica prodigiosa adquirida a les millors facultats del planeta, el lladregot professional ja correrà cap a l’altra banda i, aprofitant les teranyines de la Plaça de Sant Felip Neri, en breus segons el tindrem ballant sardanes pels volts de la Catedral. Tot això s’esdevindrà com un espectacle que els veïns, atrets per la cridòria i morbosament endollats a llurs finestres, contemplaran fins que s’acabi la sessió, tot just quan el dissortat turista torni a l’indret del furt i només tingui el consol de xerrar amb viatjants desvagats sobre com s’estimava el seu pel·luco…

Tot i que la presència policial als carrers de Ciutat Vella ha millorat ostensiblement amb l’actual administració municipal, la majoria de nits continuen essent un exemple d’absentisme d’agents als racons on més se’ls necessita. La Guàrdia Urbana i els Mossos patrullen més, tot i que gairebé sempre dins d’un vehicle o en moto, però continuen amb la mateixa al·lèrgia a la nocturnitat. Si el nostre barri estigués il·luminat com Déu mana, la sensació de paüra potser seria més minsa; però alguns dels nostres carrers continuen agermanats amb algunes vil·les de la mítica Transilvània. Amb esperit de justícia, cal felicitar novament l’administració municipal per accions que afecten i milloren el barri, com ara l’acceleració evident de les obres a Via Laietana i La Rambla; però el tema de la inseguretat continua fent-nos sentir un pèl desemparats. Calen més agents i amb directrius més eficaces.

Tornen el turistes, dèiem abans. Ho sabem també perquè, tot i la limitació de grups que aplicà l’Ajuntament (en el nostre cas, a Neri i al Carrer de Salomó Ben Adret), hom se salta aquesta norma amb la mateixa alegria que la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut retallat i vigent. Sovint es veu passejar per aquests indrets alguna parella d’agents cívics la mar de simpàtics, abillats amb una armilla refractant i un posat ben professional; però mai dels jamais, i ja és casualitat, els he vist amonestar cap aglomeració de turistes al barri. Aquesta massificació de la nostra llar no és cap anècdota; ens impedeix caminar-hi havent sense practicar l’art de l’eslàlom i emboteix la bella antigor de Barcelona d’una depredació insostenible. La regulació també exigeix a guies i turistes l’ús de micròfons i àudios individuals per evitar el soroll; la llei, ho tinc comprovat, només la compleixen els japonesos.

Ja sabem que a les administracions els costa una mica reaccionar, però ja té conya que l’Ajuntament acabi d’aprovar (sí, som a l’any 2025!!!) una norma que pretén destensionar l’aglomeració de turistes mitjançant un control més estricte de les botigues de souvenirs i productes que són carn de guiri. El dictamen voldria evitar l’aparició d’establiments de carcasses de mòbils, de temples on diuen que es té cura de peus i ungles, així com els locals cannàbics; celebro que el regidor Albert Batlle s’hi hagi posat de valent, però la regulació —que començarà a aplicar-se el 2026, si la premsa no m’enganya— arriba tardíssim, tot just quan aquest establiments de merda ja han embrutat inexorablement vies com ara Boqueria o Cardenal Casañas. Fa massa temps que no tenim cura del paisatge del barri i diria que voler preservar el comerç local a aquestes alçades serà més que complicat.

Han arribat els guiris, estimats veïns, i això comporta que —potser encara més que durant la resta de l’any—, quan ens dirigim a les (escassíssimes) terrasses que ens resten el barri i demanem “un cafè amb gel”, de ben segur ens veurem obligats a retornar un cafè amb llet, un americà o qui sap si fins i tot un daiquiri. Han arribat els guiris, ai las, puix que el nostre benaurat carrer de Sant Sever presenta una quota de senyoretes que criden “oh my gosh!” de forma compulsiva, de futurs casats nipons que es retraten als racons del barri amb aquella cara de modesta felicitat amb què afronten les futures còpules conjugals, i també perquè la ciutat és a punt de rebre la pitjor plaga amb què Déu ha volgut sotmetre un poble; a saber, els cambrers argentins. No obstant això, nosaltres continuem al barri, impassibles i estoics, car –malgrat tots els greuges del llistat— segueix sent un lloc bonic per viure.

Però afanyeu-vos, perquè aquí només hi quedem els resistents. I cada dia som més pocs… i més pobres.