Història d’un concert accidentat

La majoria de concerts de música culta que es fan i es desfan a Occident comparteixen un tret comú: la predicibilitat. En efecte, ja sigui perquè les nostres sales programen i regurgiten com a molt un 5% de la tradició sonora (en altres mots; escoltem les mateixes obres repetides fins la nàusea) o perquè, de no conèixer un programa determinat, hi acudim perquè adorem l’intèrpret en qüestió, l’oient d’allò que mal anomenem la clàssica pateix del mal de la repetició. Sé que el lector o l’intèrpret, igualment previsible, adduirà que cada concert resulta una experiència diferent i que ho hi ha vetllada idèntica. Però, si ens desfem de falòrnies, cal admetre que la majoria de melòmans encara patim l’escolta reificada de la qual parlava el filòsof Adorno: lluny de voler sorprendre’ns, ens precipitem a concert per sentir allò que ja coneixem o, en tot cas, per contrastar-ho amb la versió favorita.

Tota aquesta metafísica de tres al quarto ve a tomb pel concert que s’esdevingué el passat dijous al Palau de la Música, un nou must del cicle Palau 100 protagonitzat pel director belga Philippe Herreweghe, l’Orchestre des Champs Élysées, el Collegium Vocale Gent i el pianista Kristian Bezuidenhout, interpretant un programa beethovenià amb el quart concert i la Missa en Do major, op. 86. Vaig adonar-me de seguida que aquesta seria una performance particular quan, a pocs minuts d’iniciar-se tot plegat, el hall del Palau encara era ple de gent; una conciutadana m’informà que el concert es retardaria perquè alguns membres de l’orquestra havien arribat tard de París. Mitja hora després, ja dins de la sala, un responsable del Palau (per què no el seu director artístic!?) ens informà que el fet era més greu: quinze músics de la formació no havien pogut eixir de París a causa d’un temporal.

Però la cosa no s’acabà aquí! Lluny de cancel·lar el concert, els responsables artístics de la sala havien decidit fer una cabriola quasi impossible: Bezuidenhout interpretaria sol una primera part al pianoforte, amb peces de Schubert i Beethoven, i, a la segona, l’orquestra tocaria només quatre moviments de la missa, suplint els músics absents amb artistes de casa nostra que s’havien presentat al Palau aquell mateix dia! Alguns dels meus companys de platea arrufaren el nas (ho entenc, quan hom paga per sentir un programa pot exigir respecte a l’establert), però a mi l’experiment em va semblar extraordinari i vull posar en valor la perícia del Palau en tirar endavant la vetllada: perquè el més important, i perdoneu-me la cursileria, és que la música tiri endavant, encara que sigui a batzegades. Com recorda Quimi Portet, apologeta de l’estoïcisme sonor nacional, “si plou, ho farem al pavelló”.

És evident que un concert que hagués fet justícia al seu programa hauria arribat a cotes més altes de bellesa. Però aquest imprevist aeroportuari ens va regalar una deliciosa vetllada plena d’accidents. Fins ara, coneixíem el talent immens del pianista Bezuidenhout, però d’ençà de l’altre dia ja el podem considerar un artista majúscul; perquè, per dir-ho en termes tècnics, cal tenir un bon parell de collons per presentar-se sol davant d’un públic com el de dijous, notòriament molest pels canvis, adaptar-se a un programa de peces d’una exigència enorme, i aconseguir captar l’atenció de tothom amb instants de silenci excelsos. Kristian, my respect, i més encara si a la dificultat del canvi, Bezuidenhout hagué de mantenir la concentració degut a les habituals interferències en forma d’andròmines telefòniques i al dissortat desmai d’una conciutadana a les llotges de platea!

Esperem que la senyora en qüestió s’hagi recuperat. Pel que fa la missa posterior, resulta una llauna haver d’escapçar el discurs natural d’una peça tan ben ordida pel compositor de Bonn. Però la contingència climàtica va demostrar quelcom molt important; a saber, que els nostres músics poden enfrontar-se a una partitura ben complexa pràcticament a vista. Quan Herreweghe va agrair-los la disponibilitat de venir a tocar amb ells, el Palau va irrompre en una gran ovació; això no és producte del nostre espantós cofoisme nacional, sinó d’un públic que malda per estar orgullós dels seus músics i que, si se’ls programés com déu mana, els podria apreciar tant o més que les superstars de Palau 100. De fet, posats a fer el concert més punky, jo d’en Herre hauria comès la temeritat d’interpretar tota la missa; aquella, ja ho sabíem, no era una nit per la perfecció, sinó de pura supervivència.

Molts melòmans, insisteixo, van pensar que el Palau hauria fet millor en cancel·lar el concert… i santes pasqües. Contràriament, jo aplaudeixo els seus responsables per haver-se cascat aquest show must go on, car de concerts memorables per la seva predicibilitat ja en tenim la memòria del timpà ben plena. Potser no vàrem sentir allò que ja coneixíem, ni amb la perfecció d’una gravació: però visquérem una gran excepció en la nostra avorridíssima condició de melòmans, i es diu imprevisibilitat. Benaurada sigui, us ho asseguro, i tant de bo la visquem més vegades.