El vuitè capítol d’Hotels amb Història i Història d’Hotels, la sèrie que cada quinze dies publiquem a The New Barcelona Post, comença aquesta vegada en un consolat: el de Filipines. Des de fa uns mesos, la seu diplomàtica de l’arxipèlag que va ser colònia espanyola fins al 1898 es troba a la Casa Pia Batlló, a la Rambla de Catalunya amb Gran Via. Des d’allà s’organitza un recorregut a peu per a la comunitat filipina de Barcelona (unes 14.000 persones) per diferents punts de la ciutat relacionats amb el seu país. Una de les parades principals és l’establiment del qual parlem avui: l’Hotel España. La raó, com gairebé sempre en aquest edifici, cal buscar-la en la història.
L’origen d’aquest allotjament es remunta a mitjan segle XIX, quan Josep Colomer i Giralt, fill de Puigcerdà, va decidir obrir una fonda al barri del Raval, atret pel creixement econòmic d’una zona que aleshores formava part del cor de la ciutat. L’edifici del número 11 del carrer Sant Pau havia estat concebut inicialment per allotjar banys públics i més tard va ser reconvertit en habitatges. Colomer va iniciar les obres el 1857 i, dos anys després, va inaugurar la Fonda d’Espanya, que va arrendar als germans Riu i Calvet.
Un bon establiment
Des de l’inici, la fonda va destacar per una cosa gens habitual a l’època: amplitud, comoditat i higiene, qualitats que li van valer una excel·lent reputació entre viatgers i comerciants. L’èxit va ser tal que Colomer va impulsar successives ampliacions. El 1863, després de comprar l’edifici veí, va afegir nous espais i va elevar la construcció, configurant el que aviat es coneixeria com el pati vuitcentista. Quatre anys més tard, una nova planta d’habitacions va consolidar el creixement del negoci, ja rebatejat com a Hotel de España.
Després de la mort de Colomer, el 1873, l’establiment va passar per diferents mans dins l’àmbit familiar fins que, a finals del segle XIX, Miquel Salvadó i Llorens va assumir un paper decisiu en el seu destí. Sota el seu impuls, l’hotel va afegir al seu nom l’afrancesat Grand Hotel d’Espagne, buscant sonar bé entre els viatgers internacionals. Barcelona es preparava per mostrar-se moderna i europea amb l’Exposició Universal de 1888, i els hotels eren peces clau d’aquesta nova imatge urbana.
El moment que va atorgar a l’Hotel España la seva veritable rellevància va arribar entre 1898 i 1904, quan Salvadó va encarregar una reforma integral a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. El resultat va ser una de les intervencions més brillants del modernisme aplicat a l’hoteleria. Domènech va concebre aquí una autèntica obra total, envoltant-se d’artistes com Ramon Casas, autor dels esgrafiats del menjador, i Eusebi Arnau, responsable d’una monumental xemeneia d’alabastre. El 1904, l’Ajuntament de Barcelona va distingir el conjunt amb el premi al millor establiment comercial de l’any, un reconeixement que encara avui es recorda, emmarcat, al vestíbul de l’hotel.
Una altra placa municipal, aquesta vegada a la façana, recorda l’etapa en què l’edifici era casa de veïns: hi va néixer Josep Rodoreda, fundador de l’Escola Municipal de Música de Barcelona i compositor de la música del Virolai, cant dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i himne oficiós de Catalunya. Sobre aquesta placa metàl·lica n’hi ha una altra que assenyala que José Rizal es va allotjar a l’España l’any 1882. Aquesta dada explica la singular relació de l’establiment amb Filipines: José Protasio Rizal-Mercado y Alonso-Realonda, destacat maçó, escriptor, oftalmòleg, intel·lectual i primer gran heroi de la independència filipina, va viure aquí durant la seva estada a Barcelona després d’haver estudiat a Madrid.
Res de la façana anuncia la riquesa interior. Un cop travessada l’entrada, els esgrafiats desitgen al visitant Bon profit o Bon descans, mentre els menjadors es revesteixen de fustes nobles, ceràmiques vidrades i escuts de totes les províncies espanyoles. El mural de Casas, amb ecos del japonisme i d’una modernitat sense complexos, va sobreviure gairebé de miracle a dècades d’abandonament, quan el modernisme va caure en desgràcia i moltes de les seves expressions van ser mutilades o ocultades.
Durant bona part del segle XX, l’Hotel España va conèixer altres vides. Va ser durant anys l’hotel fix per a toreros i les seves quadrilles, amb les seves supersticions i rituals, com els de Carlos Arruza, que sempre reservava la mateixa habitació, i escenari d’anècdotes domèstiques, àpats senzills i discussions memorables. A la Barcelona de la postguerra, l’hotel va acollir també una vida més discreta: davant la prohibició del joc, era un secret conegut per qui havia de saber-ho que allà s’hi celebraven partides clandestines, i que fins i tot existia un passadís, avui tapiat, que el comunicava amb el proper Hotel Orient.
La història de l’edifici està indissolublement lligada a la de la ciutat. Des d’algunes de les seves habitacions es van poder viure de prop, el 31 de gener de 1994, les primeres hores de l’incendi que va arrasar el Gran Teatre del Liceu, veí paret amb paret. Aleshores, l’hotel travessava l’etapa final d’una llarga decadència, que el va portar a entrar al segle XXI reduït a la categoria de dues estrelles, lluny del prestigi que havia tingut en els seus millors anys.
El canvi de rumb va arribar el 2004, quan una nova propietat va impulsar una restauració integral amb l’objectiu de recuperar l’esplendor perduda i reconciliar l’edifici amb la seva història. Avui, de nou sota el nom d’Hotel España Ramblas, i amb una nova gerència després de vint anys d’aquella reforma, l’establiment del Raval ha recuperat el seu lloc en el mapa patrimonial de Barcelona, al costat d’altres hotels del grup Ocean Drive a Madrid, Sevilla i Eivissa.
Declarat Bé Cultural d’Interès Local i membre de Historic Hotels Worldwide des del 2021, l’hotel continua recordant, al carrer Sant Pau, que alguns llocs no es fan vells: senzillament acumulen temps i millores, com les obres que s’estan duent a terme des de fa setmanes en algunes zones comunes.
