Iván de Cristóbal: L’objectiu d’inspirar

Dues dones. Una, una metgessa acusada d’haver salvat la vida a una Testimoni de Jehová i al seu bebè a través d’una transfusió de sang, i ara se’t caurà el pèl. L’altra, una dona de mitjana edat, víctima d’una estafa amorosa que troba en una estranya entrevista de feina l’últim agafall d’una vida a la vora del precipici. Aquests són els ingredients de Sala de espera (Alrevés), la novel·la de debut que, com tantes novel·les de debut, el seu autor, Iván de Cristóbal, portava a dins. 

“Risto Mejide i quatre amics comuns més em van organitzar una intervention, i van amenaçar amb negar-me la cara si no posava negre sobre blanc aquesta història”, explica a peu de barra mentre l’atòmica versió de l’Oye cóma va de Carlos Santana compassa la degustació d’un vermut vermell de mig matí.

Director d’una agència de publicitat, professor de comunicació a La Salle i articulista i professional de referència en l’àmbit de l’estratègia de marca, l’escriptor va haver de trobar temps per donar forma a la seva història i, per a això, es va refugiar a unes golfes que té a la Vall de Lord, on per fi va poder escriure aquest relat, “i on em moro de ganes de tornar per no deixar d’escriure”, confessa en relació a la seva següent novel·la, “que estic arrencant i té ja estructura i primers capítols”.

—Estàs ficat en fronts molt diferents.

Al parroquià se li dibuixa un somriure al rostre. “Jo em considero un explicador d’històries —replica—. Sempre ho he estat. Des que vaig començar a treballar com a estratega a grans consultores, quan escrivia i rodava curtmetratges, quan vaig iniciar la meva etapa de publicista, quan exerceixo de professor a la universitat i ara com a escriptor de novel·les”. Xarrupa un bon glop del seu vermut.

—Més que de comunicar, el que intento és inspirar. I a vegades ho aconsegueixo— remata.

Escola de cel·luloide

Abans de convertir-se en un prestigiós publicista que treballa amb marques de referència en sectors com ara l’esportiu, l’energètic o el tecnològic, l’Iván ja narrava a través del cinema, dedicant-se a guionitzar i dirigir diversos curtmetratges.

Un moment d’aquella etapa que recorda amb gran afecte és “quan vam estrenar a l’ESCAC el meu primer migmetratge en vuit mil·límetres, una història molt similar a la de Tesis. Ara bé, quan dos anys després l’Alejandro Amenábar va estrenar la seva òpera prima, vaig poder descobrir la diferència entre passió i talent”.

Sigui com sigui, aquella escola d’explicar històries plasmant-les després en petits impactes de cel·luloide el va fer mereixedor de diversos premis internacionals i es diria que, durant aquesta etapa, el parroquià va complir amb escreix amb aquest objectiu vital seu d’inspirar.

Després, ja, designis més o menys inescrutables el van portar cap a altres latituds des de les quals seguir inspirant, amb l’orgull d’aconseguir el que per a ell és un gran moment d’inflexió: “Quan el famós i ja citat publicista d’ulleres fosques em va demanar entrar a la seva agència com a director general, si és que aquest senyor mai ha arribat a demanar cap cosa, donant-me l’empenta que em calia per canviar l’estratègia per la planificació; la consultoria per la comunicació”.

Casa

Per a l’escriptor, “Barcelona és casa: la ciutat que em va veure néixer i que, vint anys després, vaig veure renéixer. I és on està la meva família”, afirma liquidant el seu vermut i demanant un Suntory amb gel.

“Una de les meves passions és caminar pels seus carrers, les seves places i els seus parcs —prossegueix—, escoltant l’últim podcast sobre cinema o un bon disc dels anys 60 o 70. Intento no repetir mai trajecte i, així, descobrir nous llocs. Li tinc un especial afecte al Mercat de Sant Antoni, l’últim reducte del col·leccionista i un dels records més bonics que conservo de la meva infantesa al costat del meu pare”. D’aquesta forma, solca els incomptables racons de carrer d’aquesta gran casa de la que, això sí, “com de qualsevol gran ciutat, em molesta l’incivisme d’alguns dels seus habitants. Aquesta falta d’empatia dels qui creuen que viuen sols”.

De fons, Santana segueix amb Samba pa ti, i es fa un breu i reverencial silenci per a gaudir del punteig del prodigiós guitarrista de Jalisco i de la seva banda.

—En un altre ordre de coses, el migdia està ja molt a la vora, per si vols quedar-te a menjar un menú, un entrepà o alguna ració o plat combinat…

I aquí, com en tants altres fronts vitals, l’Iván de Cristóbal ho té ben clar:

“Ració! Mai no demano res de menjar que sigui susceptible de presentar-se en una foto”, afirma. I, rialler, afegeix: “com soc més aviat de dolç, si després hi ha copa, demanaré un Sauternes”.