“Ens importa que ens llegeixin a Madrid, però volem que els debats es facin a Barcelona”

Jaume Guardiola (Barcelona, 1957) s’acomiada de la seva última reunió del Cercle d’Economia com a president d’una institució on va entrar quan tenia 29 anys. Passada la voràgine d’aquests dies, es posarà a preparar un traspàs que es preveu més controlat que en l’última ocasió, quan es va produir el fet insòlit d’haver de votar entre dos candidats. Si no hi ha cap gir d’última hora, el relleu el prendrà Teresa García-Milá, una economista que es convertirà en la primera presidenta d’una entitat amb gairebé 70 anys d’història.

L’exbanquer ha vist com l’OPA hostil del BBVA contra el Banc Sabadell ha envaït els passadissos de la 40a edició de la reunió, ara que la situació política a Catalunya està molt més calmada en comparació amb altres anys. La consulta pública sorpresa anunciada pel president del Govern central, Pedro Sánchez, el primer dia de les jornades s’ha convertit en la principal protagonista. La reunió tanca les portes un any més a Barcelona, després d’acomiadar-se de Sitges i ni enrecordar-se de quan se celebrava a la Costa Brava, tot i que aquest cop s’ha avançat en el calendari, atesa la disponibilitat de la seva seu en els últims anys, el Palau de Congressos de Catalunya, una mostra més d’una temporada firal cada cop més intensa a la ciutat i que deixa menys forats disponibles.

— Com han estat aquests tres anys al capdavant del Cercle d’Economia?

— Hem viscut moments de molts canvis, però els temps ara són així. A nosaltres ens agrada aixecar la mirada i reflexionar per tractar de veure les tendències i poder influir. Representem a la societat de civil, amb uns socis molt variats des dels orígens, i tenim un compromís cívic de participar en el debat públic per buscar l’interès general. Som una institució totalment atípica, crec que no hi ha cap altra al país que sigui homologable. Aquesta barreja és única i obliga el debat, a confrontar posicions i a sacrificar les pròpies per un bé superior que és l’acord.

— Posi’m un exemple.

— Quan ens vam posicionar sobre l’amnistia, vam tenir molt de debat intern i, després, es van generar reaccions de tota mena, els que estaven d’acord i els que no. Ens van llegir molt a Madrid i això sempre ens importa. Som una institució que es troba a Barcelona i a qui li agrada que la centralitat dels debats sigui aquí perquè crèiem en una Espanya més federal i més perifèrica. Sempre diem que ens escoltin a Madrid i que vinguin. La nostra opinió sobre l’amnistia va obrir ulls i, potser, sense nosaltres no hauria passat. Des d’un punt de vista global, ha estat molt important la reflexió europea existencial. Europa és un tema transcendental per a la història del Cercle. L’arribada de la segona administració Trump ens ha fet posar-nos davant el mirall i accelerar aquesta necessitat de posar-se en marxa si volem ser un jugador global.

— En aquesta Europa en transició, quin paper juga Barcelona?

— Si un agafa Europa, Catalunya és bastant representativa del que és Europa. Està present a tots els sectors econòmics (primari, industrial i serveis). És una economia oberta, probablement, és una de les regions europees que més ho és. Té ciència de primeríssim nivell, amb universitats i escoles de negoci molt ben posicionades, també centres de recerca, el superordinador i el sincrotró. El president del Consell d’Europa, António Costa, no només ha participat a la reunió del Cercle, sinó que també ha anat a la Seat, el BSC i el Sincrotró Alba. Ha quedat molt impressionat de tots els actius que hi ha. Catalunya ha estat sempre una regió motor i líder. Com ha dit Costa, se la veu com una peça d’Europa.

— Però…

— També tenim els mateixos defectes que Europa. Compartim amb les capitals europees el problema de l’habitatge. Han vingut els alcaldes de Roma i París. És un problema molt greu i que afecta a tot, la demografia, la cohesió social, la productivitat, la competitivitat… També ens costa molt convertir la ciència en innovació. Potser l’únic sector que ho ha aconseguit és el món de la salut. No obstant això, en el món industrial, ens costa fer una aposta forta per la innovació. Amb un teixit d’empreses com les catalanes, que no són grans, cal ajudar-les i fomentar la col·laboració. Hi ha empreses que tenen capacitat de fer innovació utilitzant la ciència que generen els centres de recerca, però els costa assumir soles tots els riscos. Hem fet un esforç públic molt adreçat a la recerca, que ha estat molt exitós i l’hem de conservar, però hem de fer també un esforç adreçat a la innovació.

— Sense cap mena de dubte, la reunió d’aquest any ha estat marcada per l’OPA hostil del BBVA contra el Banc Sabadell. Què opina el Cercle?

— El Cercle no s’ha pronunciat sobre l’OPA perquè no té representativitat empresarial. Jo, personalment, sí que ho he fet. Crec que la resolució de competència no recull un element central. S’ha fet amb una metodologia de banca minorista i s’han fet remedies per solucionar aquests problemes de concentració. Però, a parer meu, el risc rellevant es troba en el finançament empresarial. De fet, només hi ha quatre bancs amb una oferta completa en banca d’empreses. Passar de quatre a tres… pot acabar ofegant el crèdit en un moment de tensió de la liquiditat. I crec que això no s’ha valorat bé.

— Ha treballat a les dues entitats, primer al BBVA i, en la darrera etapa, com a conseller delegat del Banc Sabadell (2007-2020). Com ho està vivint?

— Evidentment, ara tinc un vincle més gran amb el Sabadell perquè els directius que hi ha al capdavant van estar amb mi. D’altra banda, en un moment tan exitós pel banc, després d’haver patit tant com ho ha fet i quan s’estan donant uns resultats tan extraordinaris, em sap molt greu que aquest projecte pugui tenir aquest final. Tenint aquest vincle amb les dues institucions, quan parlo de la competència, diria el mateix tant si parlés d’una fusió entre el BBVA i Caixabank com entre el Santander i el BBVA. A mi em preocupa que desaparegui del mercat aquesta oferta per a la de banca d’empreses.

— Amb BBVA va dirigir l’antic Bancomer, a Mèxic. Aquest mercat, precisament, s’assenyala com una de les debilitats per convèncer els accionistes del Sabadell amb el nou escenari Trump. 

— Quan algú inverteix en el Sabadell és perquè li agrada el seu portfolio, com, també, quan ho fa al BBVA, és perquè li agrada que tingui presència a Espanya, Mèxic i Turquia. Si es produeixen fusions, estàs canviant una mica l’escenari per a l’inversor. L’inversor pot dir “ja decidiré jo, deixa’m diversificar a mi, no em facis tu la diversificació”. Ara bé, crec que, a curt termini, efectivament, Mèxic patirà. Però, a la llarga, la correlació entre el PIB mexicà i l’índex industrial estatunidenc és altíssima. Una part molt important de la competitivitat de les empreses americanes depèn de tenir instal·lacions productives a Mèxic i això és un entramat molt complex i és molt difícil desmuntar-lo. Això acabarà tornant a la normalitat, Mèxic té molts assets perquè les coses li vagin bé.

— Per tant?

— En el curt termini sí que pot ser un element que pressioni una mica perquè els accionistes del Sabadell no tinguin interès en l’operació. Però, em sembla una mica prematur parlar de tot això. Cal esperar a veure com es resol la consulta pública i la posició del Govern central, i, després, si es produeix l’OPA, ja parlarem.

— Participarà el Cercle en la consulta pública que ha obert el Govern central?

— Hem de veure com funciona. Es volen identificar raons entorn del concepte d’interès general. És una reflexió una mica diferent de la que hem tingut fins ara, que se centrava més en la competència. Efectivament, ara amb aquest concepte, ens obligarà a pensar-hi.

— Finalitzades les jornades, s’apropa el seu comiat com a president del Cercle. Què farà després?

— Acabo la meva etapa al Cercle i, en uns mesos, també acabarà la meva presidència en el patronat d’Esade. La meva feina com a president no té res a comparar a ser executiu com ho era fa uns anys. Per tant, la meva baixada de l’activitat ja s’ha produït.