Johnny Depp com antidepressiu i dues pel·lícules sobre el maltractament de gènere

L’actor Johnny Depp ha sigut el primer a mostrar la seva gràcia al barri de Gràcia, i la roda de premsa sobre la pel·lícula El fotógrafo de Minamata va ser una magnífica ocasió per passar-ho bé: va arribar tard, molt tard, i amb aquesta simpatia típica de qui es vol fer perdonar; tan simpàtic que es va confondre i va regalar el Guernica de Picasso a la ciutat: “És un plaer ser a Barcelona, on en algun lloc hi ha el Guernica” (¿?). El seu aspecte era l’esperat, amb el posat d’una mala nit a l’esquena, la seva habitual gorra de trinxeraire que reparteix diaris i amb aquella veu portentosa que igual serveix per dir una ximpleria del pirata Jack Sparrow que per pronunciar una línia de Shakespeare.

A la pel·lícula que ha presentat al BCN Film Festival, dirigida per Andrew Levitas, interpreta al cèlebre fotoperiodista Eugene Smith i les seves peripècies a Minamata, una ciutat costanera del Japó que en els anys setanta va patir un terrible i devastador enverinament per mercuri provocat per una negligència industrial. L’actor va confessar sentir-se molt unit al personatge, a les seves ferides íntimes i als seus mètodes extrems d’aplacar el dolor i mantenir la mirada (referint-se, sens dubte, a les seves grans capacitats autodestructives).

Però tornem a Barcelona i al plaer de veure-la maquillar-se aquests dies de Festival i de cinema. Surts de l’hotel Casa Fuster i d’escoltar la veu avellutada de Johnny Depp, entres a dinar alguna cosa al Pepa Tomate (així es diu un restaurant de Gràcia proper als Cines Verdi, per evitar agafar flat si vas corrent a la següent pel·lícula) i, a la taula del costat, veus que hi ha la Isabelle Huppert, la gran actriu francesa que ve a Barcelona a presentar la pel·lícula Mamá María, que ja formarà part de la pròxima crònica del festival. Dinar al costat de Huppert, tan afilada, tan pèl-roja, tan natural i discreta, no és fàcil, perquè un no pot evitar recordar-se d’alguns dels seus personatges a la pantalla (per exemple a La pianista, de Michael Haneke, o el que fa a Elle, de Paul Verhoeven) i se li espesseix la sopa a la boca.

I ja entrant al cine, el Festival ens permet parlar d’un parell de pel·lícules, la que va inaugurar-lo, Una joven prometedora, d’Emerald Fennell, i l’espanyola Solo una vez, de Guillermo Ríos, que, encara que no tinguin res a veure una amb l’altre, comparteixen un potent punt en comú: les dues planten cara al desagradable tema del sexisme i els maltractaments. Això ens porta ja a fer un parèntesi (la coincidència en espai i temps de Johnny Depp, que arrossega greus problemes judicials a l’haver estat acusat de maltractador per la seva ex dona, la també actriu Amber Heard, amb aquests dos títols només es pot adjudicar a la casualitat).

Una joven prometedora explica una història terrible de violació, humiliació i venjança, tot i que ho fa barrejant la intriga amb un notable humor negre, i apartant-se dels carrils habituals del gènere en el tractament de la violència. I té la magnífica i encertada interpretació de Carey Mulligan, que està apuntada als pròxims Oscar com una de les favorites. L’espanyola Solo una vez és menys ambiciosa, menys radical, però té unes altres virtuts: el cara a cara entre una psicòloga i una parella que ha de fer teràpia després que ell hagi estat denunciat per maltractaments pel pare d’ella, funciona com un termòmetre que dispara i atenua la temperatura de manera intel·ligentíssima. Les interpretacions d’Álex García i de Silvia Alonso són excepcionals i hom es va empassant els tons i els perfils dels seus personatges com si fossin un canapè de gall d’indi.