La gran festa del llibre en català?

Enguany he anat uns quants cops a la Setmana del Llibre en Català com a lector i, aquest dissabte, ho faré com a escriptor. Meravellen les 300 parades de llibres en català; les presentacions i taules rodones d’escriptors de tota mena, també d’aquells que potser et passen pel costat i no coneixes, però que escriuen llibres a més de signar-los; m’han sorprès positivament els concorreguts espectacles literaris per al públic infantil, allunyat de les pantalles durant una estona, i he celebrat, especialment, l’absència quasi absoluta de turistes i expatriats carregant maletes amb rodes, tes matxa i cafès de l’Starbuks, que ja sabem que això del català no els interessa gens ni mica. Quin ambient tan diferent del que es respira al multitudinari Sant Jordi, el nostre Oktoberfest, sense cervesa, la nostra Feria de Abril, sense rebujito!

Encara que, en clau personal, la Setmana del Llibre en Català em sembli un escenari molt més propici per parlar i sentir parlar de llibres que el Sant Jordi, hem de reconèixer que, després de més de quatre dècades i un meritori creixement sostingut, la Setmana no deixa de ser una fira petita i modesta. Segurament, perquè els lectors i encara més els lectors en català som poquets, diguem-ho clar. En això, la Setmana ofereix una fotografia bastant precisa de la cosa. El mateix Ilya Pérdigo, president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ha explicat que un dels reptes principals del sector del llibre en català ha de ser justament guanyar lectors. És cert que ja disposem d’un Pla Nacional del Llibre i la Lectura de Catalunya i em consta que, sota aquest paraigua, s’està fent bona feina, però no sé si amb això n’hi haurà prou.

Que la Setmana del Llibre en Català, amb els seus 60.000 assistents i volum de negoci de poc més de mig milió d’euros, sigui “la gran festa del llibre en català” d’un país de vuit milions d’habitants (més de deu, si comptem el domini lingüístic en conjunt) no és per destapar ampolles de cava, precisament. Temo que la mera existència de la Setmana del Llibre en Català és una mostra evident de la nostra debilitat. No m’imagino una setmana del llibre en castellà, en francès o en anglès. Senzillament, perquè en aquelles terres no els cal. A Madrid, fan la Feria del Libro i ja s’entén que l’idioma de pràcticament tots els llibres que s’hi venen, presenten i dediquen és el castellà. Imagino que deu passar el mateix a França o Anglaterra. En aquest sentit, penso que la Setmana no és principalment una festa, que també, sinó un acte de resistència, de reivindicació. I aquí i a la Xina Popular que deia aquell, qui es veu abocat a resistir i reivindicar-se és el dèbil, el qui se sent amenaçat, el qui corre perill i ha de defensar-se per mirar de sobreviure.

Se m’acut que la Setmana podria d’estendre’s per tot el territori, per les escoles, els instituts i les universitats, per les places dels pobles i ciutats, per les biblioteques, per les llibreries. Però sense perdre de vista que Barcelona hauria d’exercir més decididament el paper que li pertoca com a capital d’aquest país català intangible, sense fronteres, ric en història i divers en accents, perquè existeix entre les pàgines dels llibres dels qui llegim i escrivim en català, visquem al carrer Enric Granados, al Pont de Suert, a Alacant, a Alcúdia, a Perpinyà, a Hong Kong o a Bogotà. Això sí que seria una festa.

De moment, aneu tots a la Setmana perquè és casa, perquè, en definitiva, el català és casa.