La inexorable condició viral

Quan l’abraçada adúltera entre el CEO d’Astronomer Andy Byron i la seva cap de recursos humans Kristin Cabot va fer-se planetàriament viral, la majoria d’habitants d’Occident pensarem que la parella tenia merescudíssim l’escarni, a causa de la temeritat d’exposar el seu affaire en un concert multitudinari de Coldplay. Exercir d’amants, va pensar qualsevol persona del comú, és quelcom que es practica en hotels, reservats de restaurants i indrets poc concorreguts que excitin la morbositat de palpar-se els mugrons. Aquesta reacció denota que la majoria de nosaltres ja ha acceptat la condició panòptica dels telèfons mòbils, a través dels quals una persona pot caçar la nostra intimitat a l’atzar i compartir-la amb tot déu; de fet, si algú gosés blasmar la intromissió de la kiss cam i el jumbotron a les nostres vides, seria bandejat com a ingenu o, encara pitjor, un tecnòfob que viu allunyat del món.

De vendre’s com una eina per millorar la nostra capacitat comunicativa, les xarxes socials han esdevingut un camp de mines esculpides per exhibir la taca biogràfica aliena més delatora. En aquest sentit, de la imatge que tots coneixeu, el que resulta més notori és com l’home s’escapa de la pantalla per amagar-se i la senyora es tapa els ulls morta de vergonya, uns intents adorablement entranyables (i boomers) per fugir d’una instantània que ja havia decidit el futur de la seva existència reputacional. Com deia l’admirat Kyle Chayka en un article recent al New Yorker fent referència al Coldplaygate, l’existència viral dels humans “ha passat d’ésser quelcom aspiracional a convertir-se en una o altra forma de càstig”. Fins fa ben poc, les dilapidacions públiques a Twitter duraven hores i l’afectat en qüestió simplement havia d’hivernar alguns dies a casa; ara la penitència ha de fer-se real.

Que li diguin als dissortats protagonistes de l’afer els quals, a banda d’haver d’aguantar el justíssim enuig de la muller vexada, han vist com la seva companyia els ha mig obligat a fotre el camp de la feina (als pobres Andy i Kristin ara només els falta patir la desgràcia d’haver de passar d’amants a parella, un downgrading espantós en termes d’alliberament i diversió sexual). Abans, per acabar amb la vida d’una persona, hom havia de capbussar-se als arxius per saber si formà part de les SS o fotre el nas al seu catau fotogràfic per esbrinar si hi tenia amagada alguna imatge amb una púber nua. Ara la mort civil és molt més ràpida; n’hi ha prou amb cercar una piulada on hom especulava sobre la tendència a robar dels immigrants més pobres o amb una foto d’Insta on vas tenir la mala sort de coincidir amb un narcotraficant per cardar-te la vida enlaire. Actualment, tota imatge és una sospita.

Contràriament al tòpic que associa la joventut internauta amb la sobreexposició, aquesta condició de sospita perpètua de la visualitat està provocant que molts zentennials comencin a exercitar-se en una dieta forassenyada pel que fa a el fet de compartir imatges de llur vida quotidiana. Si aparèixer abraçat a una companya de feina en un concert et pot desbancar de l’elit social, en un altre ordre de coses, la fotografia d’uns Eggs Benedict o qualsevol autoretrat en una cala mallorquina, lluny d’una oportunitat per expressar la joia de viure, pot esdevenir ràpidament la porta d’entrada a una multitud d’usuaris que tenen moltes ganes d’acusar-te d’ésser un gentrificador compulsiu i un depredador favorable al turisme de masses. La inexorable condició viral és la normalització de la presumpció de culpabilitat, l’extrema radicalització catequista segons la qual el plaer sempre pot dur al pecat.

Durant uns dies, el Coldplaygate ha derivat en un joc curiós de les parelles que s’enfronten a la kiss cam; ara ja no es besen, sinó que emulen els protagonistes de l’afer tot imitant la seva inútil i desastrosa fuga. Però la cosa també ha fet que els amants s’allunyin dels concerts com a forma d’esbarjo. Sempre els quedaran les llotges dels teatres d’òpera, on encara es pot tocar cuixa discretament; o tornar a la pau burgesa dels hostals on, de ben segur, ben aviat hi haurà l’al·licient comercial de publicitar l’absència de qualsevol càmera, ni que sigui de seguretat. Més val córrer el perill de morir a causa d’un incendi o d’un atracament que no pas ser víctima d’una lapidació a nivell planetari, faltaria més.