Llibertat en sèrie

[dropcap letter=”E”]

ls tres pilars que fa mig se­gle sostenien l’imperi comercial nord-americà —la venda al detall de productes de magatzem, la fabrica­ció i venda d’automòbils i la indústria cinematogràfica— han estat o estan sent radicalment transformats per Silicon Valley. Les conseqüències són de tota mena, des de la definició de nous nínxols de consum al mercat fins a l’abandó de vells models de distribució. Penseu en el que Ama­zon ha suposat per als Woolworths i Sears, o el que representarà la irrup­ció del vehicle autònom desenvolu­pat per Waymo, empresa de Google. I Hollywood? L’aplicació cada ve­gada més intensiva de les CGI —les imatges generades per ordinador—, i l’encara temptativa però creixent utilització d’algoritmes per a la pro­ducció d’elements argumentals, des de storylines fins a seqüències guio­nitzades, augura, potser de manera distòpica, una indústria cinemato­gràfica capaç de prescindir algun dia del seu component més glamurós, però també ocasionalment menys dòcil i ben onerós —les tempera­mentals stars—, i dels sempre reivin­dicatius i inconformistes guionistes.

Això encara està per veure, tot i que ja hi ha algun indici de què s’acosta en aquest front. Com ara Peter Cushing, ressuscitat vint anys després de mort i que torna a passe­jar gràcies a una de les innombrables franquícies de Star Wars.

Del que no tenim dubte és de l’efecte combinat d’un vell format —la sèrie televisiva— i les noves plataformes de distribució de pro­ductes digitals, que en alguns casos també irrompen com a productores de continguts. Fa tot just quatre anys, tot i que ja sembla mig segle, Netflix, fins aleshores consagrada a l’streaming en tarifa plana de pro­ductes audiovisuals de canals de televisió convencionals o per cable, va produir la seva primera sèrie, sota la batuta, a més, d’un reconegut direc­tor de Hollywood: House of Cards, de David Fincher. L’èxit d’aquesta sèrie, remake de l’homònima brità­nica del 1990, es mesura en Emmys —amb 56 nominacions el 2016— i sens dubte s’afegeix a la llarga llista de les sèries que configuren el que alguns anomenen la tercera edat d’or de la televisió nord-americana, amb èxits previs com The Wire, Los Sopranoo Breaking Bad, però també s’ex­plica per la innovació absoluta que va significar la seva distribució no serialitzada. En efecte, Netflix, que actualment inverteix més de 6.000 milions de dòlars anuals en desenvolu­pament de continguts, va aplicar per primera vegada a House of Cards la fórmula que ha repetit des de llavors amb totes les seves produccions, des d’Orange Is the New Black fins a Nar­cos o Daredevil: l’estrena simultània de tots els capítols de cada nova temporada, de manera que aquesta empresa ha potenciat la fórmula del binge-watching, sessions maratonia­nes de visionament de productes seriats abans practicades per una minoria addicta a determinades sèries que era capaç de veure o tornar a veure temporades senceres en format DVD. Segons un estudi recent, ac­tualment gairebé les dues terceres parts dels adolescents nord-ameri­cans fan almenys dues vegades al mes maratons de sèries de cinc ho­res seguides. I d’acord amb la meva pròpia experiència, suposo que no pocs adults també són capaços de sucumbir a aquest plaer culpable.

A Netflix s’hi han sumat Amazon i Hulu com a productors de contin­guts audiovisuals, generalment de bona qualitat cinemàtica. Com que la producció de les velles cadenes de televisió —convencionals o de cable o satèl·lit— ha seguit la seva marxa imparable, l’actual panorama és d’abundància, o bé d’inflació: quan s’acabi, aquest any haurà ofert un total de 500 sèries en tots els gène­res, la qual cosa representa un in­crement del 40 % respecte del 2015. També hi ha efectes apreciables en les modalitats d’escriptura. En des­aparèixer gairebé del tot el consum serial, l’estructura narrativa d’algu­nes sèries incorpora el factor binge o maratonià, i ho fa en detriment d’un dels grans èxits de sèries com Los So­prano o The Wire, que les emparen­tava amb el gran cinema o fins i tot la novel·la: la integritat i la coherència del conjunt com a resultat de la lenta maduració de situacions i personat­ges. En tots els casos, però, es pot parlar d’una revolució que afecta tota la cadena de la indústria, des de la concepció i l’escriptura fins a la distribució i el consum. L’espectador és cada vegada més lliure a l’hora d’escollir o rebutjar continguts, i hi ha creadors que comencen a produir sèries inde­pendents, com la petita joia de Louis C.K., Horace and Pete. Sens dubte, davant del que és políticament i nacionalment correcte, tota nova llibertat és benvinguda.