Maggie O’Farrell, a la recerca de “vides escrites amb aigua”

A Maggie O’Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972) la història del seu últim llibre li va arribar “com un llamp”. Tot va començar quan es va posar a rellegir un dels seus poemes favorits, La meva última duquessa de Robert Browning, sovint escoltat a les escoles del Regne Unit, malgrat que el protagonista confessi l’assassinat de la seva anterior esposa. “Em vaig preguntar si era un personatge real”, explica l’escriptora. Després va descobrir que sí que havia existit i, el pitjor, que era una nena de 16 anys. Aquesta primera espurna li va fer trobar el retrat de Lucrezia de’Medici, sorprenent-se de nou amb la seva expressió, gens habitual per a la Itàlia renaixentista: “Mira amb ànsia, una mica preocupada. Vaig veure que ella tenia una història per explicar”.

Així es va començar a forjar El retrat de matrimoni, publicat per L’Altra Editorial (Libros del Asteroide en castellà), on marxa fins al segle XVI per posar-se a la pell de la petita Lucrezia, avisant al lector des del principi que morirà i que pot ser que sigui per assassinat. L’escriptora entrellaça sense perdre el ritme narratiu els últims dies de vida de la protagonista amb els seus anys d’infància i joventut, esbiaixats per una sobtada maduresa obligada per un matrimoni de conveniència, perfilant la personalitat d’algú que “va ser subestimada i poc estimada”. Una nena callada, més llesta del que pensa la seva família, amb una extrema sensibilitat que l’arriba a fer emmalaltir.

O’Farrell va començar a escriure el llibre en aquell març de 2020, sense possibilitat de viatjar fins a Florència per enriquir el seu relat, tot i que es va aprofitar d’haver viscut a prop de la ciutat italiana feia anys i havia visitat el palau dels Medici, això sí, com a turista: “No podia imaginar que escriuria anys més tard aquesta novel·la”. La recerca per acostar-se a la vida de Lucrezia es va haver de basar a llegir i més llegir, “no em queixo, m’agrada molt, sobretot sobre Història de l’Art”, però hi havia una peça que necessitava presencialitat. Mai havia estat a Ferrara, on la jove protagonista s’ha de desplaçar per viure amb el seu marit, un duc que la dobla en edat. S’havia estudiat la ciutat de dalt a baix amb Google Maps, però li faltava alguna cosa: “Segueixo una estricta norma: no escric res d’un lloc que no hagi visitat abans”.

Quan es van aixecar les restriccions, va poder volar fins a Itàlia. Estava en un palau de Ferrara i es va quedar mirant com entrava el sol per la finestra i l’enlluernava: “Res pot substituir l’experiència. Per molt Google Maps, per això era allà”. Malgrat que estava una mica preocupada per viatjar als escenaris de la novel·la amb el text ja gairebé acabat, amb la por d’haver-se equivocat, per sort només va haver de fer alguns retocs i afegir detalls. Allò que la va sorprendre va ser l’impacte emocional que va tenir recorrent els llocs on havia crescut, i mort, Lucrezia, amb qui feia temps que convivia: “Va ser molt més commovedor”.

“Intento no pensar massa que estic escrivint una novel·la històrica”, continua O’Farrell, preocupant-se pels detalls però jugant amb la ficció perquè la història creixi. A ella li interessen les “vides escrites amb aigua” de persones com Lucrezia, o el fill de William Shakespeare que va permetre Hamnet (L’Altra Editorial), un èxit mundial que ja porta més de 100.000 exemplars venuts en castellà per Libros del Asteroide. És a dir, les històries no narrades, conegudes superficialment a través dels ulls dels altres. “Em fixo en els elements no explicats de la història. Pensem que ho sabem tot del Renaixement i Shakespeare i no és així”.

Preguntada per si ja està escrivint alguna cosa nova, O’Farrell, amb gràcia, s’escapa. Diu que sí, que està amb el primer esborrany del seu pròxim llibre, però que és molt supersticiosa i, quan tot és tan incipient, no li explica ni al seu marit de què va.